Eclair, el nou Android

Escric aquest apunt, molt conscient que no compleixo, ni de bon tros, el meu propòsit d’escriure sovint al bloc. I ho faig des de l’HTC Dream de sempre, però amb la darrera versió d’Android, anomenada Eclair (2.1). Que encara està encara en fase de proves però té un rendiment acceptable. No la recomano per usuaris de mòbil “normals”, encara, però tot arribarà, esperem que ben aviat. Per ara, jo n’estic content, tot i alguns problemes coneguts – i poc importants. Ja en parlaré més àmpliament… però des de l’ordinador. Aprofito per agrair als agilitistes gironins que han vingut avui a les Planes d’Hostoles que hagin contribuit a fer d’aquest matí una gran estona per tots. En unes hores, fotos a www.agilitygirona.com !

Els gossos i les situacions noves

Llegeixo a Gossos Arreplegats un interessant apunt sobre l’estrès i els gossos. I, precisament, en recomana un altre, del blog La Caja Verde, on es parla més o menys del mateix. La gestió de l’estrés en els animals. I, tot i que són articles llargs, si teniu un gos -feu o no feu agility, us hi entretingueu molt o no-, la seva lectura és interessant perquè ajuda a comprendre moltes coses.

De fet, l’Ausa, de tant en tant, fa canvis importants de la rutina (algun cap de setmana fora de casa, o canvis d’horari forçats, independentment de si és per anar a una prova d’Agility o perquè ens n’anem de  vacances a l’estiu o en algun pont). I si una cosa és remarcable és que no sol portar-se malament. Ni plorar. Ni fer la vida impossible allà on es quedi. Podem deixar-la amb qui sigui -sempre de confiança, però per estar tranquils nosaltres, no pas perquè ella s’hagi de portar malament. I podem marxar amb la tranquil·litat que es comportarà i sabrà afrontar els canvis.

L’únic que de veritat l’estressa, a l’Ausa, són els meus (implacables i molt importants) nervis. Perquè soc una persona molt nerviosa, i això no és cap novetat. Però el fet que el treball més important hagi de ser sobre el MEU estrès, i no sobre el seu, em fa pensar que, com a mínim, si una cosa hem fet bé en la seva educació/preparació ha estat introduir-li canvis amb naturalitat i sense que fóssin traumàtics per ella ni per nosaltres. Perquè ara, quan ja comença a ser més gran (té tres anyets… ), quan ens toca planificar qualsevol cosa, no es converteix en un problema, sinó en un tema prioritari -per nosaltres-, però sempre amb moltes alternatives.

WordPress des de l’Android

L’aplicació de WordPress per a mòbils Android permet, ara, publicar fàcilment fotos o videos directament des de la càmera mitjançant l’opció de Compartir que ofereix aquest sistema. Això n’és una prova, que podria convertir aquest blog en un espai d’apunts més curts, des del mòbil. Ja ho veurem.

Tantes preguntes…

L’entrevista que ahir va fer Mònica Terribas al President del Govern Central, José Luís Rodríguez Zapatero, em va fer pensar en diversos apunts curts, però massa llargs per parlar-ne a Twitter. Així que els escopiré ara, en un moment:

- Vaig trobar a faltar que es parlés de l’anomenada “Llei Sinde”. M’agradaria saber què en pensa el cap d’Estat d’un annex al que molts internautes s’hi han mostrat obertament en contra, i ja que es va parlar d’economia, i de la Llei on es troba aquest punt, la d’Economia Sostenible, s’hagués pogut fer alguna pregunta d’aquest tipus. Però no hi devia haver temps per tot.

- M’hi van sobrar referències al Barça i a Messi. Perquè a hores d’ara, tots sabem que l’entrevistat és culé, i que en Messi és el millor jugador del món. Suposo que deuen ser estratègies d’entrevistador per tenir un ambient més distès abans d’acabar, però als que esperàvem referències a altres temes, com a mi, diria que ens va sobrar.

- Zapatero va demostrar que les crítiques a Terribas per tallar “contínuament” a Montilla no tenien cap base. De fet, ell mateix, si veia que volia acabar de respondre i Terribas l’anava a tallar, deia un “perdón” i continuava. I Terribas, que és bona periodista però encara no deu ser vident, a l’adonar-se que la resposta no havia acabat i que devia haver-hi quelcom interessant, esperava a que l’entrevistat acabés. Així de fàcil, i així de difícil.

Són algunes de les meves impressions. M’agrada veure la Mònica Terribas, encara trobo a faltar La nit al dia, tot i que ja som tots conscients que el seu càrrec no permet pas fer programes diaris. En tot cas, són entrevistes prou interessants i amb un to molt més distès, però sense ser comèdies de segona o convertir-se en teatre. Llàstima, això si, de no haver pogut sentir res de les descàrregues i els tancaments de pàgines web i de com ho defensava Zapatero.

Els blocs, més intemporals?

Si temps enrere els blogs eren gairebé una font inesgotable d’informacions de darrera hora, sembla que, a poc a poc, xarxes socials com Twitter i Facebook els van desbancant. Hi haurà, sobretot pel gran número de blocs, casos en què això sigui diferent: aquesta és l’essència de la “normalització” de l’ús de la xarxa. Però, en el meu cas, he vist com darrerament creixen les consultes a entrades que fa temps que vaig fer. Entrades com la relacionada amb la capitalització de l’atur, per exemple, continuen entre les més vistes. I, de fet, qui m’ho ha fet notar, aquest matí, m’ho deia precisament perquè temps enrere hi va entrar per buscar informació emmagatzemada. I em deia que, darrerament, ha entrat en alguna altra ocasió a veure entrades anteriors del blog, per passar l’estona o per informar-se sobre altres temes.

És més: aquest blog, molt humil, ha tingut durant tota la seva llarga existència, unes 29.500 entrades, que, deixant la xifra absoluta de banda, que fa gràcia, tampoc és que sigui cap bestiesa. Però es tracta d’un blog personal, sense massa aspiracions, i que sempre ha estat el raconet on, de tant en tant, hi deixo anar els meus rotllos. I, amb tot, sempre ha tingut un ritme de visites mínim de 10 o 15 diàries, fins i tot en moments en què ha estat completament abandonat perquè el temps no el deixava respirar massa.

Això és, doncs, en general, una bona notícia. Perquè aquest gran arxiu de dades de tot tipus que és Internet no para de créixer, però blogs petits com aquest continuen funcionant com a font d’informació per casos que potser no són majoritaris però si que poden resultar útils. Per això, precisament, mai ha acabat de morir. I també és una bona notícia el fet que els blogs tinguin usos més enllà de la consulta diària, ja que és precisament per això que existeixen, des de fa tant de tant, els arxius cronològics. Ara, el què haurem d’intentar, és que alguns polítics, com molt bé apuntava en Saül, entenguin que la informació a Internet és com la flama que Melkor volia prendre a Ilúvatar. Així que cal ser curós: intentem que allò que diem pugui interessar a algú, que contempli l’argumentació i deixi espai per al debat. Així farem que la xarxa serveixi de veritat!

Nevada 0.1, a Girona

M’alegra sentir parlar de la nevada 2.0. De veritat que si. N’esperava alguna d’aquestes. Però, si us he de ser franc, en aquest cas jo he estat a l’altre costat del mirall. He viscut la “nevada 0.1″. La d’espelmes i ràdio. La de la falta de subministrament elèctric, la del dia en què no anaven fixos ni mòbils i, per tant, de “2.0″ res de res.

I, en un entorn així, va tornar la clàssica tradició d’explicar als veïns on anava quan sortia de casa. Una pensada que, excepcional en els nostres dies, va servir perquè qui em buscava em localitzés. I també va tornar la recerca d’encenedors, espelmes i piles per la ràdio. I d’intentar carregar el mòbil al cotxe, mentre sentíem desconnexions en què la delegació de Girona els parlava des d’un telèfon amagat en alguna contrada que encara funcionava.

Per tant, si bé des de Barcelona, Vic o Tarragona, la nevada era 2.0, aquí, a Girona i rodalies, va ser una nevada per tornar enrere. Perquè durant les hores més interessants, no vaig poder enviar missatges a Twitter, ni Facebook, ni el bloc. Ni tant sols podia engegar la televisió. I vaig sobreviure, oi tant que si! I no ho dubtava pas, ni me’n queixaré excessivament, ara que ho veig amb perspectiva. Però em sobta que s’afirmi que va ser una nevada 2.0 quan els que en vam viure la seva pitjor cara (sobretot en manca de previsió i de resposta de les infraestructures) no hi érem.

I ho repetiré: no és una crítica, és una reflexió. Perquè a mi també m’hagués agradat estar al costat 2.0. Però malauradament, aquest cop, no hi era.

La portabilitat i les contraofertes

Fa aproximadament una setmana em vaig decidir fer el canvi: vaig tramitar la portabilitat del meu mòbil a Simyo. Perquè? Doncs perquè a Vodafone no hi trobava cap tarifa que em convencés: tenia el “Plan tarde”, un pla no gaire efectiu si també vols trucar al matí i a altres operadores; i qualsevol canvi de tarifa valia 6€. A més, les úniques que podien resultar interessants penalitzaven massa les trucades fora de Vodafone. Així que em vaig disposar a buscar i, fins el moment, només vaig saber-ne trobar una útil per un mòbil personal que utilitzo més aviat poc. A Simyo, sense quota mensual, es pot tenir la tarifa de 8 cèntims/minut a qualsevol hora, operador fix o mòbil estatal, evidentment sumant-hi l’establiment de trucada.

Portava alguns mesos pagant els 9€ de la despesa mínima de Vodafone precisament perquè no trucava prou: una trucada feta de 8 del matí a 5 de la tarda a Movistar, per exemple, podia sortir a 50 cèntims/minut.

Una setmana després, però, Vodafone es va posar en contacte amb mi. Havia de confirmar la portabilitat a Simyo o acceptar una contraoferta. I la contraoferta va ser senzilla: el pla “Mini 8″ (conegut també com a Diminuto 8): 6 cèntims minut a qualsevol hora i operadora fix o mòbil estatal, amb 6 € de quota mínima mensual. Al perdre els punts (perquè les tarifes “low-cost” no tenen programa de punts), em regalen un LG KM900 Arena, i aquí no ha passat res. I al cancel·lar la portabilitat, Simyo em retorna l’import de la targeta SIM que els vaig demanar.

Perquè he decidit quedar-me a Vodafone? Per facilitat. Perquè a casa tothom té Vodafone, i hi ha més d’un “Plan tarde”, d’aquests que costen 50 cèntims al minut per trucar a altres operadores. Així que, en el còmput global, l’economia familiar hauria de veure’s beneficiada cada cop que em truquin: que no m’hagin de fer perdudes i esperar que els truqui jo perquè surt molt més barat. El mòbil és un dany colateral: com que l’oferta perquè em quedés inclou també el 50% de descompte sobre les factures dels propers 12 mesos i m’haurien “colat” alguna permanència, vaig preferir que fos justificada.

Això si: fins ara, el meu balanç de portabilitats no justifica que més endavant en faci una altra “només per tenir un nou mòbil” o millors ofertes. Perquè els cops que havia tramitat portabilitats buscant la contraoferta, o no m’havia arribat, o era clarament insuficient. Aquesta vegada, malgrat que el mínim mensual sigui més alt, si que és cert que s’han portat força millor. I precisament aquest cop jo estava disposat a dur la portabilitat fins al final. Devia ser més convincent, quan Vodafone em va trucar i em va preguntar perquè marxava: perquè només marxant i tornant, anys després, podria optar a tenir alguna de les noves tarifes que m’interessaven i que, al meu entendre, eren pitjors que les que tenien, sense cap mena de molèstia, moltes Operadores Mòbils Virtuals (com Simyo).

Ara, però, haurem de veure a quin ritme es gasta quan enlloc de 29 o 50 cèntims al minut les trucades en valen 8. Enlloc de 65 cèntims per una trucada ràpida, en pagarem 23. Així que ja podré, en teoria, utilitzar el mòbil amb més tranquilitat. Ja us ho explicaré, ja…

L’obediència canina i l’R+D+i

Moltes vegades, dins meu, em faig un símil una mica estrany. “Ensenyar un gos és com programar”. I quan ho faig, malgrat els matisos, crec que no vaig tant mal encaminat. Però volia argumentar-ho una mica.

Si parleu amb algun ensinistrador, o si mireu qualsevol d’aquestes sèries que s’han posat de moda darrerament (“El encantador de perros”, per exemple), us adonareu que una de les coses més importants, darrere de l’”energia” o convicció que sempre es demana, és la constància. Constància i rutina.

D’això es tracta, en general: un gos, tot i estimar-lo moltíssim i tenir-lo, moltes vegades, com “un més a la família”, és un animal amb uns processos cognitius completament diferents als nostres. Al tractar-se d’éssers vius, però, també és cert que cada individu té les seves característiques concretes, que fan que no es tracti d’una ciència pròpiament dita. Però si que ens ajuda molt tenir una rutina i ser molt metòdics.

Els gossos volen la rutina perquè els facilita les coses. No saben parlar, i els costa molt comunicar-se amb nosaltres. I per aconseguir-ho, en general, acabem establint vincles concrets en diverses situacions que ens ajuden a comprendre’ns: per exemple, sabem que si un gos es queda mirant el seu plat del menjar, potser ens n’està demanant. Però si, a més, l’hem acostumat a menjar cada dia a unes hores concretes, és probable que, si ens ho recorda, sigui a una hora semblant, i que ens n’haguem oblidat o tinguem, per aquell dia, els horaris canviats.

Aprofundint una mica més, per explicar-li al nostre gos què volem que faci quan li diem “seu”, hem de fer-ho de forma molt mecànica: primer, sempre m’han recomanat que aconsegueixi que, sense ordre, executi l’acció que jo espero, en aquest cas, que s’assegui. Quan trobem la manera de fer que s’assegui (potser posant-nos-hi davant i ensenyant-li un premi a certa alçada, però no prou com perquè salti), li direm la paraula “seu” mentre fem el moviment amb què aconseguim que s’assegui. I aquest exercici l’hem de repetir tantes vegades com sigui necessari, en intervals no massa llargs d’”exercicis”, amb premis (menjar o joguines, perquè sino entrem en un problema diferent, i és que el gos no té cap motivació per fer-nos més cas que al seu llit o la nostra sabatilla), fins que el gos senti “seu” i s’assegui esperant el premi.

Es tracta, doncs, d’un procés que, en primer lloc, inclou “recerca”. Recerca perquè hem de trobar la manera que faci allò que volem, sense haver-li ensenyat prèviament. Seguidament, passarem al “desenvolupament”, o a ensenyar-li a relacionar un gest o una paraula amb aquella acció, fins que aprengui aquesta relació. R+D. I si ens en sortim, llavors hi entra la innovació (R+D+i), perquè hem de buscar, trobar i pensar com ensenyar-li noves ordres: estirar-se, tornar-nos la pilota, bordar o passar-nos entre les cames a mode d’eslàlom. Tot és qüestió de proposar-s’ho i de posar-hi molta constància i paciència.

Són els valors que tant ens repeteixen en l’àmbit de la innovació i les “noves tecnologies”, aplicat de manera que ens intenti ajudar a entendre’ns millor amb uns personatges, els gossos, que només busquen part de la nostra atenció a canvi de mantenir-se lleials, sempre i quan això els reporti alguna satisfacció, a mode de premi, joc o carícies.

Google Buzz: Facebook o Twitter?

Darrerament he llegit tot tipus d’articles sobre Google Buzz. I qui sol utilitzar Twitter el compara amb Twitter, mentre que els usuaris més assidus a Facebook tendeixen a comparar-lo amb la seva xarxa social preferida.

Això perquè? Si d’entrada, Facebook i Twitter poden ser complementaris, i són prou diferents? La resposta la trobem en la base dels dos serveis.

Twitter

Twitter ens permet publicar missatges de fins a 140 caràcters. Entre les funcionalitats addicionals, hi trobem l’opció de reenviar missatges d’altra gent (Retweets – RT), posar etiquetes (hashtags #) o respondre directament a un usuari (replies @). Però la base de Twitter és, bàsicament, la d’enviar missatges. I al voltant d’aquest servei n’han nascut d’altres, paral·lels, que permeten enviar-hi fotografies, videos… però tot això a través d’altres webs o serveis externs que es limiten a fer la seva tasca i enviar un missatge des del nostre compte de Twitter.

Facebook

No ens volguem enganyar: Facebook es basa en el mateix principi que Twitter. “Què estas pensant?”, veiem al requadre principal per enviar el nostre missatge d’estat. Al voltant, però, Facebook ha elaborat un sistema que permet programar aplicacions per la mateixa plataforma. Així, les galeries de fotos, el Farmville i molts d’altres serveis s’incorporen com si fóssin propis de Facebook, tot i que molts d’ells no ho són. Aquesta integració, però, facilita la tasca a aquells que no solen navegar cada dia buscant noves alternatives, i ha estat, sembla, la clau de l’èxit de Facebook.

I Google Buzz?

Google ha sabut explorar, aquesta vegada si, les possibilitats que li dona el seu “univers” d’aplicacions. Google Wave encara està en fase de proves i, inicialment, sembla complicat per un usuari amb unes nocions bàsiques: té moltes opcions però, com Twitter, aquestes no són massa evidents i fa falta llegir i informar-se.

Però amb Buzz la idea s’ha pensat al revés: tenim Google Reader, com a espai per guardar enllaços; tenim Google Docs per compartir documents; tenim Picasa, per les fotografies, i també es pot integrar fàcilment amb Flickr tot i no ser de Google; la informació dels comptes de Google també uneix la informació de Blogger i YouTube, pels blocs i els vídeos. Què faltava? Un “timeline” de missatges i les llistes d’amics; la part més “Twitter” de l’invent. I això és el què veiem quan entrem a Buzz que, sorprenentment, és una de les carpetes de GMail, el servei de correu electrònic de Google, on també s’hi integra posant-nos a la safata d’entrada els missatges que ens envïin a través de Buzz o les respostes en forma de comentari.

Pot resultar difícil, inicialment, per aquells que no han provat Google Docs, ni Reader, ni YouTube… però pels que tenen un compte de Google i l’utilitzen, no deixa de ser un Facebook, potser amb menys funcionalitats. D’aquesta manera, Google intenta situar-se en un espai equidistant entre Twitter i Facebook: més funcionalitats que Twitter però, d’entrada, menys informació a cada pàgina de la que podem veure a Facebook.

Canvis en l’ordenació de missatges

Tot i això Google ha volgut donar-li el seu “toc” personal a Buzz, i ho ha fet modificant la forma en què es mostren els missatges. Mentre Twitter fa un buidat cronològic, del més recent al més antic dels missatges enviats per qualsevol dels usuaris a qui seguim, Google Buzz intenta ordenar-los per importància. Veurem si aquesta opció simplifica o dificulta que els usuaris l’utilitzin i l’entenguin.

Si teniu un compte de GMail, segurament ja haureu vist què és Buzz. Sinó, sempre podeu accedir a http://buzz.google.com o, si teniu un mòbil Android, obrir l’aplicació de Google Maps, prémer el botó “Menu”, escollir l’opció Capas i marcar “Buzz”. Veureu els missatges geolocalitzats dels altres usuaris, i podreu enviar els vostres, incloent-hi fotografies o vídeos.

 

Teletreball: «jo no podria pas fer-ho»

Molta gent es sorprèn quan li explico que bona part de les meves tasques laborals les faig des de casa. De fet, molta gent em diu que no podrien pas “treballar a casa”, posant com a excusa “altres distraccions”, o que es necessita “molta constància”.

Un dels problemes que hi ha a l’hora d’imaginar-se la feina a casa és el fet de marcar-se objectius. Aquest és el principal problema, l’escull que pot fer que el “teletreball” sigui o no eficient. Perquè, en el fons, també hi ha poques ganes d’entendre-ho per part d’empreses o empresaris, sobretot en certs sectors.

M’explicaré millor: un operari que instal·la línies de fibra òptica a les llars, per exemple, no podria fer gran part de la seva feina a casa, doncs s’ha de desplaçar. El mateix passa amb les tasques de secretaria i recepció que solen combinar-se amb administració: si l’empresa té un local obert sempre al públic, hi ha d’haver algú. I això és extensible a altres àmbits, com aquells que requereixen de certa maquinària per poder realitzar la seva feina, que només es troba en plantes d’empreses.

Però hi ha altres feines, sobretot però no únicament les relacionades amb Internet. La meva però, si que és d’aquestes. I, això si, no està exempta de sortides ni li manca un local per l’empresa. Però la meva tasca concreta, de vegades, és més fàcil de fer des de casa: m’estalvio els embussos, puc treballar en horaris més flexibles (que, generalment, significa “més hores, i més intempestives”, no us equivoqueu), i puc combinar-me millor els horaris de manera que em permeti fer coses (tant simples com anar a comprar, o fer una visita a l’ajuntament) sense haver de fer massa acrobàcies.

Tot és qüestió, però, com ja deia al principi, de marcar-se objectius. Perquè si una cosa necessita l’ésser humà és la pressió. Si no hi ha data, no hi ha pressa, sembla. Per tant, una bona cosa per fer, ja no només els dilluns al matí, sinó cada dia, és revisar l’agenda de tasques, que hem de tenir més o menys organitzada, i posar-nos dates, el més properes possible, que ens permetin fer la feina amb una certa pressió. Perquè així ens obligarem a nosaltres mateixos i tindrem les tasques fetes a temps.

Això si: en el meu cas, com a mínim, també hem de ser conscients dels “imprevistos”. Imprevistos que en general són correus electrònics o trucades que incorporen, pel mig de l’agenda, noves tasques a fer, en general urgents, i que fan que l’organització que havíem planificat no sempre sigui possible. Però si una cosa té de positiu tot això és que, al final, com que hi ha objectius i dates, també hi ha la possibilitat de posar-nos reptes a nosaltres mateixos; de buscar-nos complicacions que, d’altra manera, no buscaríem -i que al final poden acabar en resultats més satisfactoris-, i de sortir-nos-en amb alguna nova cosa apresa.

Perquè en el fons, es tracta d’aprendre. Com més aprenem, més eficients serem. I, de vegades, per poc important que sembli, el fet d’aprendre nous mètodes de realitzar tasques molt concretes ens pot arribar a estalviar molt de temps. Però això ja és un altre tema. Com també ho és el fet que la flexibilitat horària ens permeti agafar altres responsabilitats o col·laboracions que, si no fos perquè creiem en aquesta flexibilitat, no prendríem. I això ens ajuda a gaudir més i a conèixer gent interessant de la que també en podem aprendre moltes coses. Però, com ja us deia, és un altre tema. Ja en parlarem