Període d’inscripcions als Premis Blocs Catalunya

L’organització STIC.CAT posa en funcionament el web www.premisblocs.cat 

Ha començat el període d’inscripcions per a la primera edició dels Premis Blocs Catalunya, una iniciativa pionera impulsada per l’organització STIC.CAT. El termini de presentació de candidatures acabarà el 15 de setembre.

A més, STIC.CAT ha obert el web www.premisbloc.cat en el qual pot fer-se les inscripcions seguint la normativa de les bases. D’aquestes, en destaquem que el Premis Blocs Catalunya 2008 són oberts a tothom que tingui un o més blocs en llengua catalana, independentment del lloc de residència física. Això síi, no s’acceptaran els blocs anònims.

Tot visitant el web hi trobareu els primers inscrits en alguna de les onze categories definides en els Premis Blocs Catalunya: Cinema, Literatura, Economia, Educació, Esports, Periodisme, Personals, Política, Gastronomia i TIC, mentre que l’onzè premi serà pel bloc de l’any.

Més enllà del lliurament dels guardons, l’organització STIC.CAT vol aprofitar les sinergies generades per difondre i per promocionar l’ús de les TIC en tots els àmbits de la societat. És per això que els Premis Blocs Catalunya són la punta de llança de tot un seguit d’activitats orientades a aquestes finalitats.

El lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2008  tindrà lloc el divendres 10 d’octubre d’enguany, a l’Auditori-Palau de Congressos de Girona.

» Veure web premisblocs.cat

» Descarregar nota de premsa en PDF

Mirant per la finestra

Veig un cotxe que passa a bastant més de 50 quilòmetres per hora i uns nens jugant al camp de futbol que hi ha al costat del club de petanca. Veig que, només començar, no ho faig amb aquella intensitat amb la que he començat llegint el relat de l’últim llibre d’en Quim Monzó, Mil cretins. Combina bé alguns relats curts i banals, amb d’altres molt descriptius, i fins i tot un que, en concepte, m’ha recordat molt el meu post “Assegut davant l’ordinador”. La diferència: jo escrivia un post, i ell era un escriptor obligat a fer un conte curt [Trenta línies, es titulava el relat]. Com sempre, m’he quedat amb ganes de més. És el què tenen les dosis petites.

El proper serà Desfent el nus del mocador. Llàstima que no tingui temps per llegir-los més ràpid, ni per escriure més al bloc. De totes maneres, si, estic viu. I l’Agility Club Girona té un web una miqueta més renovat i amb domini .cat!

Bona diada!

Abans d’anar a dinar i acabar algunes feines per poder anar a la parada que l’Agility Club Girona té avui a la Plaça Catalunya (prop de la gelateria la Gioconda), no podia estar-me de fer un apunt per desitjar-vos una bona diada de Sant Jordi. Per descomptat, si he de recomanar-vos algun llibre potser faig una llista inacabable, així que us diré que, per ara, tinc per llegir L’home manuscrit de Manuel Baixauli i Desfent el nus del mocador, de Ramon Erra. També estic esperant que m’arribi Profecia 2013. I… bé, amb 3 títols potser n’hi ha prou. Evidentment, qualsevol novel·la de Tolkien, o Mil Cretins de Quim Monzó també pot ser una molt bona opció. He recomanat títols en català, però poden ser en castellà o en anglès: tot és literatura; cultura, al cap i a la fi. El plaer de la lectura.

També m’ha fet gràcia que m’hagi arribat un correu de Bloguzz, dient-me que m’enviaran una aventura gràfica (Jack Keane) perquè la provi i en faci un article. No està malament: de sempre m’han agradat les aventures gràfiques. I també em diuen que m’abstingui de fer un “Oh! que bonito”, i que puc fer-ho en català, així que crec que, per ara, no em puc queixar. Quan l’hagi provat ja us en faré cinc cèntims!

Ara si: a dinar!

Assegut davant l’ordinador

[ Publicat com a blocaire convidat a EDP.CAT ]

Assegut davant l’ordinador, obre el processador de textos, es posa bé el teclat i respon algun missatge pendent. Mira els esborranys que ha començat, a mà, en diverses ocasions. Compta fins a sis intents, i cap el convenç. Ell no té el problema del full en blanc. El seu problema és el segon paràgraf.

Pensa durant una bona estona. Agafa un dels fulls. Política. Havia dit que no en parlaria i no creu que fer-ho al bloc d’algú a qui admira per com tracta aquest tema sigui la millor manera de començar.

 

L’aparta i n’agafa un altre. Servidors, apaches, mysql… massa tècnic. No creu que sigui una bona opció, la d’avorrir al personal, així que desestima també aquesta opció i la deixa sobre el primer esborrany “polític” (si és que algú amb una mica de seny l’hagués qualificat així).

El següent és sobre periodisme digital. Interessant, però ja el cansa. En parla al seu bloc, en comenta d’altres, i s’adona que tot allò que es nou genera opinions molt diverses fins que no es converteix en quelcom quotidià. No voldria que la seva aportació semblés un intent d’imposar una visió massa pròpia, així que el full va a parar de nou al plec dels intents reciclables. La part del darrere d’un foli sempre és útil quan et truquen.

Creu que potser pensa massa. Que hauria d’escriure el primer que li passa pel cap. La idea, però, no l’acaba de convèncer, així que agafa aire, i es mira un altre full per revisar. Comença a llegir. «És un plaer per mi poder escriure en un bloc aliè. I més quan és d’algú a qui llegeixes. Segur que quan hi vegi el meu nom escrit m’emociono». No continua. No creu que al blocaire generós que li ha ofert la possibilitat de publicar al seu bloc li interessi massa un article-massatge.

Se’n cansa. S’acosta l’hora de fer el dinar, i continua sense decidir-se. De cop, veu que li ha arribat un correu. “Hola Miquel”, comença. Li recorda que d’aquí a no-res ja li toca a ell, publicar, i ell encara no té ni idea de què escriure. Així que, per cercar la inspiració perduda, fa una visita al bloc en qüestió. Una visita que no contribueix a donar-li massa idees, sinó a restar-les: tot allò del què ja s’ha parlat no seri a una bona idea, així que es separa una mica de la taula de l’ordinador i pensa.

De cop, se li il·luminen els ulls. S’acosta d’una revolada a l’ordinador, i, mentre comença a escriure, s’adona que una sensació d’alleugeriment el recorre. Per fi, es diu a ell mateix, crec que sé què puc escriure.

I comença. «Assegut davant l’ordinador, obre el processador de textos…».

Som el germanet pobre del periodisme?

[ Publicat al bloc del Grup Nació Digital, el 9 d'abril]

Ho he llegit, això no es pas una frase meva. Ho diuen al web PremsaJove.cat (Associació Catalana de Premsa i Comunicació Jove), tot explicant les Jornades Digitals de Periodisme Jove. En l’espai on parlen de les persones a qui han entrevistat, m’ha sorprès veure-hi aquesta afirmació de Diego Linares, president del Grup de Periodistes Digitals. Textualment, citen “Som el germanet pobre del periodisme”. Així, sense explicar res més.

Fins i tot Assumpció Maresma (fundadora i editora de Vilaweb) evita fer ja aquest tipus de comparacions, i diu “Cal reivindicar el periodisme en majúscules, independentment del suport”.

És per això que em sorprenen les paraules de Linares. Em sorprenen perquè els falta un context; i això, en un article escrit per una associació de periodistes, em desconcerta.

En tot cas, vist el panorama actual, i els regals que ha de fer la premsa escrita per vendre més exemplars, no puc acabar d’estar-hi d’acord. Potser si que els “holdings” que tenen certs mitjans tradicionals tenen diners: però no serà pas perquè tallin més arbres que els altres. I, curiosament, tots ells, sense excepció, tenen ja les seves edicions digitals, que ja han deixat d’actualitzar-se diàriament per fer-ho de forma continuada durant tot el dia.

I si la frase significa que “els mitjans tradicionals volen fer creure als lectors que som el germanet pobre del periodisme“, llavors potser si que en podríem parlar. Però en una frase orfe de context, si en té, havia de manifestar la meva opinió al respecte; respectant, això si, l’opinió de tothom.

La saturació d’informació causa desinformació

[ Publicat al bloc corporatiu del Grup Nació Digital el 19 de març ]

En aparença, Internet és una font inesgotable d’informació. A la pràctica, per aquells que no tenen el temps o l’agilitat suficient per a navegar amb fluïdesa, els representa, bàsicament, desinformació. Desinformació precisament per manca d’accés a la informació que els interessa.

Qualsevol mitjà digital compta amb hemeroteques de fàcil consulta, una quantitat important de material nou cada dia… o així hauria de ser, ja que, precisament, Internet aporta una immediatesa i un canal molt més ràpid, eficient i potent, versàtil en resum, que altres mitjans tradicionals com la televisió, la ràdio o la premsa escrita.

Però a l’hora de la veritat, ens trobem que no sabem com arribar a tota aquesta informació. Els fils RSS són una opció, però… heu intentat seguir-ne més de 20? Ara, alguns mitjans, entre ells en període de proves alguna de les capçaleres del Grup Nació Digital, mostren els seus titulars a Twitter. Però si no ho consultem cada 10 minuts, segurament perdrem moltíssimes actualitzacions.

És un fet que la cultura d’ús d’Internet ha d’anar evolucionant, i que tant els consumidors d’informació com els propis mitjans hem d’aprendre, a poc a poc, a entendre’ns i fer-nos entendre, a arribar a la informació i a posar-la en llocs on sigui evident que s’hi pot trobar. 

Mentrestant, però, la gran quantitat de presumptes mitjans, de blocs, de diaris “originals” i, òbviament, de mitjans que busquen ”fets diferencials”, fan que no s’estableixi una forma estandaritzada per fer més fàcil el seguiment dels continguts de forma transversal pels lectors. Així doncs, mentre tots descobrim què podem fer i com ho podem fer, haurem de seguir aprenent a informar-nos amb el què tenim, que és una gran quantitat d’informació, segmentada, però actualitzada a l’instant en què succeeixen els fets, i tractada amb un gran ventall de possibles mirades, des de les opinions personals d’un bloc fins al treball periodístic dels mitjans digitals.

Això si, tot i les dificultats, les opcions que tenim a la xarxa no són menyspreables, i cal que en prenguem consciència: la comoditat no neix per si sola; tots hi hem de col·laborar.

La Catosfera no és un element d’exclusió

[Publicat al bloc corporatiu del Grup Nació Digital el 23 de febrer]

“La catosfera és un sentiment”. Així em definia Marc Vidal, aquest vespre, en el decurs d’un sopar amb blocaires i internautes gironins, la seva opinió de la catosfera. Tenia molt clar, però, que aquesta afirmació li durà algun mal de cap. Des d’aqui, però, vull donar-li suport, perquè amb això, Vidal referma que la Catosfera és un mecanisme d’inclusió: no pas d’exclusió, com alguns volen fer-ho veure.

He publicat al meu bloc un petit resum de la reunió dels primers “girosfèrics”.

Programari lliure

[Post publicat al bloc corporatiu de Nació Digital, el 14 de febrer de 2008]

Feia temps, molt de temps, que volia escriure en un bloc corporatiu. Massa. Ara ho diria tot… però no recordo gairebé res. Vaja, si… recordo que us volia parlar del programari lliure aplicat als diaris del Grup Nació Digital. Però res, només un apunt ràpid: tots els diaris del grup funcionen sobre un servidor amb GNU/Linux, amb Apache, PHP i MySQL (LAMP, n’hi diuen, d’aquesta combinació, per les inicials de Linux, Apache, MySQL i PHP). I, fins ara, mai hem tingut problemes massa gruixuts per culpa d’aquesta combinació: al contrari, més aviat ens n’hem estalviat.

Ara bé, com que per aqui hi ha altres redactors [m'hi incloc, però no penso criticar part de la meva feina com a tècnic, tampoc], prefereixo no tocar massa aquest tema. Perquè llavors recordaran tot allò que em volien demanar, i que van oblidar, i ja hi serem. Que no en som pas pocs, de redactors.

En qualsevol cas, benvinguts a aquest bloc. Benvinguts els lectors que el descobreixin, i benvinguts els redactors (que “altra feina tenim”, deuen estar pensant ara, “que escriure tonteries en un bloc”… però segur que us hi divertiu!). Benvinguts a aquesta experiència que, vulguis que no, a mi també em sembla interessant, igual que les possibilitats que ens donen les tecnologies de la informació.

Fins el proper “post”!

Articles publicats fora d’aquest bloc

Temps enrere, uns dies després de publicar articles a Opinió Nacional, els publicava aqui: aquest bloc continuarà mentre jo el mantingui, suposo; així que sempre anirà més enllà que la decisió d’altres persones de crear, eliminar o transformar pàgines web. Últimament he escrit “fora”, però no ho transcrivia aqui. I potser ho hauria de recuperar. Així que, durant uns dies, em dedicaré, mentre espero tantes coses, a deixar publicats els articles (ep, tampoc són gaires, no crec que n’hi hagi més de 5!) que tinc “desperdigats” per la xarxa.

I aprofito per felicitar, sense donar massa noms per això de la privadesa a Internet, a tots aquells que hagin estat pares aquests darrers dies. Especialment a aquelles parelles que han compartit amb mi els alts i baixos de l’embaràs: ja era hora!

Esperar…

Mentre espero una resposta a un correu electrònic per fer un article molt concret, espero notícies d’un amic. Més notícies, perquè en tinc de fa una estona, quan m’ha enviat un SMS molt concís. “Ja està en marxa”, deia, “però va per llarg”. La seva dona i ell molt aviat seran pares. Llarga espera. Aprofito per dedicar-li aquest post a la Maria. Potser quan el publiqui ja ha nascut. No serà la primera nena amb un post dedicat en un bloc poc abans de néixer; però si que la seva existència haurà trascendit a la xarxa abans que ningú la vegi en color. Perquè en blanc i negre si, que l’han vist.

Esperar. De tant normal que és, ens impacienta. Un fet quotidià: cada dia esperem. Encara que estiguem ocupats, podem esperar alguna cosa. I poques vegades s’espera en calma.

Jo, de moment, continuaré esperant. I treballant. I assumint les meves noves funcions de secretari de l’Agility Club Girona. Per si no tingués càrrecs a la col·lecció (i, en general, desinteressats: no us penseu pas que ningú vulgui pagar gaire per tenir-me d’encarregat… hehe).

Algun dia en faré un resum. En tot cas, aquest nou càrrec no implica molt més del què ja faig; per això el vaig acceptar. Ara, però, posaré en pràctica la lectura de les actes de les reunions de la comissió de seguiment de les obres.

I un apunt pels veïns: estan posant els panots a la cruïlla de c/Carme amb pont de la Font del Rei. Aviat, allà, hi hauria d’haver dos o tres arbres, algun banc, i més lloc per passar. I a més, aquesta setmana han començat a brotar les fulles dels arbres de la resta del carrer. Així, una mica més verd i menys monòton, potser si que començarem a agraïr que ens hi féssin obres. Mentre, pacientment, esperem que acabin els trams pendents.