Aquella senyora, a la que anomenaven “Sinde”

En sé ben poc, jo, de lleis. Per no dir gens. Solc recórrer a llegir a gent que hi entén per fer-me’n una opinió mínimament “objectiva”. Busco defensors i detractors. I intento conciliar el què diuen uns i altres, o, com a mínim, valorar els arguments favorables o contraris.

En el cas de l’anomenada Llei Sinde, però, no hi ha posicions favorables. I, si n’hi ha, no dónen mai arguments a favor de la llei, només afirmen que “no n’hi ha per tant”, que “no vulneren els drets dels usuaris”. Faltaria més. Però què té de positiu incloure una disposició addicional com aquesta en una llei d’Economia Sostenible? Hem de sostenir l’economia dels intermediaris de la Cultura, potser?

Ara, però, serà quan segurament veurem què permet i què no permet. Segons uns, diuen, permet deixar els jutges de banda. Vaja, que si poso una foto seva amb drets d’autor aquí me les hauré de veure amb una comissió que, pel què diuen, estaria formada per polítics, això si, afins a les discogràfiques-associacions d’editors i altres.

Des de jove em cau malament la SGAE. Perquè si, perquè s’ho han guanyat. Però… coi! estan fent la seva feina. Es van unir per recaptar, i a qui no li sembli bé que no s’hi apunti. O que no compri la “cultura” dels seus associats. Però si és cert tot el què he sentit de la Llei Sinde sobre la presumpció d’innocència, la veritat és que hauria d’estar prohibit que el Govern (central o d’on sigui, un govern) pugui fer això als seus conciutadans.

Per això no puc deixar de pensar que no poden pas fer tant mal. Perquè si vulnera els drets dels usuaris no podran tirar-la endavant. I si no els vulnera, però és totalment contrària a l’evolució de la xarxa, tampoc tindran res a fer. Són quatre gats. I si hi ha més gent del propi sector amb el discurs d’Álex de la Iglesia, el què hauria de fer aquesta senyora ministra és agafar el farcell i plegar.

De moment, els nostres polítics ho han aprovat. Nosaltres els donem el poder i ells el gestionen. Per tant, serà necessari -perquè tampoc crec que s’hi pugui fer més- donar-los cent dies de gràcia. Però abans d’aprovar-la, potser haurien hagut d’explicar “què és” aquesta Llei Sinde des del seu punt de vista. En què suposa un benefici. Perquè a mi, això, encara no m’ho ha sabut explicar ningú. I sembla simptomàtic.

Una mica més

Escolto Dios por Dios es Cuatro a l’Spotify mentre no deixo de canviar entre una i altra finestra de l’ordinador tot buscant un moment per escriure al blog. D’això potser fa més de 3 mesos. Des de l’octubre passat, ves per on.

Torno a escriure-hi, ara, una mica més. Per veure si puc, com a mínim, mantenir-lo durant un anyet més com el passat: d’ara fins al maig, després un descans forçat per la feina, i al setembre-octubre tornaré a treure el cap. Ja estaria content amb això. I no és pas necessàriament una falta de constància: és que hi ha prioritats, i el blog, cada dia més, n’és una menys.

Ara, però, he intentat deixar una mica d’espai per poder fer coses que m’agradin. O que vulgui fer, encara que siguin reptes. I n’he hagut de deixar algun enrere. Ja ho vaig fer amb STIC.cat, a qui encara segueixo i animo sempre que puc, que són poques vegades. També vaig fer-ho amb la comunitat de veïns, que per fi té un president amb el mètode de rotació -i ara ve quan mai se’l troba, per exemple-. I ara he acabat amb les meves “responsabilitats addicionals”, ja que deixaré en breu de ser secretari de l’Agility Club Girona. No per falta d’interès ni de ganes, sinó perquè prou responsabilitats duu la feina com per buscar-me’n més. En tot cas, però, les meves “absències” no han estat en cap cas sobtades -si quedava feina per fer l’he fet. Però de tant en tant mereixo descansar. O escriure al blog.

Veurem si això dura. Si soc capaç d’aguantar-me, encara que sigui algun mes, sense buscar-me més preocupacions de les que ja tinc. O, si me les busco, com a mínim que siguin de curt recorregut; tinc ganes de tornar a saltar amb l’Ausa, i aprendre de nou amb en Ter, sense el soroll de fons de la paperassa -necessària, però emprenyadora- que cal generar, arxivar, enviar i ajudar a omplir a tort i a dret.

“Si Dios ha dimitido allá voy”, diu la cançó. Si encara no heu escoltat Love of lesbian, els hauríeu de donar una oportunitat. I si no us agraden, no els escolteu. Per això m’agrada l’Spotify!