Google+: Primeres impressions

Aquest matí, gràcies al Dani Martínez he pogut accedir ja a Google+. No m’ha convidat, sinó que m’ha enviat al correu un comentari que ha compartit des del que vol ser el “Facebook” de Google (com Facebook, però no és Facebook!). Això m’ha fet preocupar: el fet que hagi pogut entrar, sense invitació, degut a un error (vulnerabilitat?) a un lloc on en teoria he de compartir-hi informació personal és bo? Venint de Google, però, també podria ser un “error forçat”, buscant un perfil de gent que saben que se n’assabentarà. No ho sé. Haurem d’esperar uns dies perquè els hackers, els de veritat, facin la seva feina.

Ara al què anàvem: la primera impressió a l’entrar m’ha estat familiar. És el disseny que els darrers dies Google està aplicant a tota la resta de serveis (cercador, Maps, Calendar,…) i que anirà traslladant, sembla, als restants. Barra fosca a la part superior, i ús dels colors corporatius però menys brillants a la resta de la pàgina. Moltes opcions. Massa opcions, d’entrada, sembla, tot i que el primer cop d’ull dóna una visió molt clara d’on hi ha cada cosa. 10 clics i ja ho tenim més o menys per mà.

Ara bé, no ens enganyem: podem resumir Google+ fàcilment. És com Facebook (un mur on compartir-hi textos, fotos, ubicacions, enllaços), però amb una gestió molt millor dels grups d’usuaris (que jo ja utilitzo a Facebook i del que sempre em queixo, que és enrevessat), una videoconferència en grup que encara he de provar, i la integració (entenc que gradual) de la resta d’eines de Google, que és el valor afegit real respecte a Facebook.

Com a punt negatiu, per ara, la gestió dels contactes. És aviat, perquè poca gent el té -només amb invitació, i no en deixa enviar a tothom, com a mi, per exemple-. A l’hora de col·locar gent als Cercles d’amistats (grups d’usuaris) podem fer-ho amb tots els contactes de Google (en el meu cas, gent amb qui m’he enviat correus per GMail, la gent del Google Talk i els contactes del meu mòbil Android). Però enlloc em diu si aquell usuari té Google+ o no, o si l’utilitza, i això és un punt en contra ja que m’he perdut: no sabia qui estava ja convidat, qui no…

Evidentment, em fa falta més temps per fer-me’n a la idea. I sobretot més gent. Esperarem, i si podem convidar, tinc una llista força llarga d’adreces a qui anar enviant. De moment, però, he de dir que la sensació és molt millor que els darrers intents com Wave o Buzz. I l’inconvenient és que tothom és a Facebook, i costarà dur gent a Google+: no voldran canviar perquè tenen els amics i família a Facebook, i dues xarxes socials a la vegada, i que per ara no estan gens integrades ni permeten compartir pel què he vist, diran que és massa feina.

PD: Si sou una mica curiosos i ja havíeu omplert el vostre perfil de Google (Google Profiles, ja fa temps que existeix i no fa gaire ho van renovar una mica), ara és precisament el perfil de Google+. El “mur” és una bona forma de reutilitzar l’experiència de Buzz. El xat de Google Talk ja permetia parlar des del mòbil escrivint, o des d’un PC amb càmera web, així que la novetat és fer-ho en grup. Potser està tot molt més ben pensat del què sembla…

«Si no ets a Google, no ets ningú»

La frase del títol d’aquest apunt està caçada al vol a Twitter. La va dir ahir Ben Hammersley al #10encom i em va fer reflexionar, bàsicament, sobre la importància, també, dels noms propis o d’empreses, així com dels webs més influents com ara Facebook.

De fet, no és cap revelació dir que un nom no massa comú, sigui de persona o d’empresa, serà més visible a Google si algú l’arriba a buscar. Un cognom com el meu fa que sigui prou ràpid trobar-me. A mi, als meus cosins, i suposo que a algun familiar nascut a la vora de Vic. Com a mínim, serà més senzill de trobar que en Joan Garcia, que té el cognom més comú a totes les províncies catalanes.

En el cas de l’empresa, el seu nom, Sobrevia.net, la fa simple de trobar perquè és el mateix domini de la web, i pot dur a poques equivocacions. Però buscant Sobrevia també apareix, barrejat ja amb algú que es diu així de cognom. De fet, he vist casos en què la tria d’un nom per una empresa ha estat precedit per la recerca d’un mot que, o bé no aparegués a Google, o ho fés en poques ocasions.

Malgrat tot, però, continua la lluita per veure qui apareix millor col·locat en cerques comuns. Una lluita que Google, amb el temps, ha anat diluint amb una sèrie d’ajustaments en el seu algoritme de cerca que cada cop està més lluny d’aquells automatismes prou previsibles que anys enrere donaven ales a les anomenades link farms o granges d’enllaços per aconseguir un millor Pagerank. Ara estem en temps de la cerca social.

I això que voldrà dir, a mitjà termini? Que les cerques cada cop estaran més basades en allò que els nostres contactes, les nostres amistats, hagin visitat o recomanat. Aquestes recomanacions, més personalitzades i que també és probable que evolucionin cap a un sistema menys local i més temàtic, ens han de recordar una cosa que tampoc hem hagut d’oblidar en cap cas: ser el primer en una cerca a Google i no oferir un servei que ens diferenciï per la seva qualitat ens acabarà penalitzant, tard o d’hora. Abans ho feia menys, perquè podien arribar molts visitants que desconeixien el nostre servei, però aviat aquests visitants podrien accedir sabent l’opinió dels darrers clients sense necessitat que escollim i filtrem els millors testimonials al nostre web.

Queda dit. Si no ets a Google, no ets ningú. D’acord. Però si no fas bé la teva feina, ser a Google podria acabar valent per ben poc.

Si no el reenvies…

Darrerament sembla que he tornat a veure missatges on m’asseguren que, en diversos webs o serveis, perdré el meu compte si no reenvio un missatge determinat a tots els meus contactes. Doncs bé, això, per norma general, no és cert. Però volia argumentar-ho una mica ja que sembla que, tot i que contínuament es desmenteix, continua passant de contacte a contacte.

Primer va ser el Messenger. Però ho he vist a Hotmail, al Facebook o a Whatsapp: gent que m’envia un missatge copiat d’algú que li ha enviat -d’algú que a la vegada, també li haurà enviat provinent d’algú que, a més, s’ha esmerat en traduïr-lo-. El missatge, clar i contundent: si no reenvies el mateix missatge a tots els teus contactes, perdràs el teu compte d’usuari.

Ara reflexionem un moment: imagineu-vos que sou els amos de Facebook. Que us gasteu un dineral en servidors web perquè a tothom li funcioni correctament; i que aquesta despesa augmenta quan hi ha més usuaris, o quan el servei s’utilitza més, o sigui, quan hi ha més missatges. Realment prendríeu la decisió d’obligar als vostres usuaris a reenviar-se missatges entre ells sense cap més objectiu que aquest? Al contrari, voleu que el servei s’utilitzi, perquè hi ha uns processos per rendibilitzar-lo basats normalment en publicitat o en subvencions per visites, però fora d’això, més aviat us interessaria que els usuaris el fessin servir d’una forma responsable i eficient.

Així doncs, d’on provenen aquests missatges? Normalment no s’arriba a saber. Potser d’algun bromista. O d’algú mal informat. O, en última instància, d’algú que s’ha llegit les normes d’algun servei concret -no tots- on expliquen que si no s’utilitza un compte d’usuari o no s’accedeix amb les dades personals al web durant un període (pot ser de 3 o 6 mesos, d’un any… depèn), el compte es desactivarà per evitar que es quedin massa registres que no es fan servir. Per tant, com a possible solució, una cadena d’aquest tipus sempre podria “despertar” algun altre usuari que no volem que quedi en l’oblit.

En tot cas, però, si fem un ús normal dels webs i serveis, i llegim les notificacions que publiquin, sabrem si cal o no fer aquest tipus d’accions. No només perquè ens ho digui un altre usuari i ho reenviem “per si un cas”. De la mateixa manera que els correus amb Powerpoints que acaben amb un “reenvia’l a 10 contactes o et cauran els cabells”, per exemple. Allò sobrenatural no és sempre el què cal seguir, diuen els científics. Escoltem-los una mica. I si mai això fos necessari, ni a Whatsapp, ni a Facebook ni a Hotmail els interessa perdre usuaris actius. Són la seva base. Llegia, fa dies, que precisament la “mercaderia” de Facebook és la més preuada: les nostres dades.

Google+ i les invitacions

Google ha obert en fase de proves privada Google+, que vol ser la seva arma per competir amb Facebook. Com ja va passar amb GMail, el correu de Google, ha començat convidant uns quants usuaris que poden convidar-ne alguns més. Una bona estratègia per començar a buscar ressò: molta gent en demana, i molt pocs en tenen.

De moment ens tocarà esperar pacientment. Però ja hi ha força informació. Podeu trobar-ne al recull que he fet a Nació Digital.

L’emoció del «timeout»

«Connection timed out» o «ping timeout» són frases que ens podem trobar a internet quan intentem accedir a un web o servei, o quan consultem la seva disponibilitat. Les dues tenen el mateix significat: no s’ha pogut connectar perquè, per algun motiu, no responen. Podria ser culpa nostra -si no tenim connexió a internet, és probable que veiem algun missatge semblant!- o del web o servei que consultem -perquè està desconnectat o saturat, per exemple-.

Els «atacs» informàtics que s’han popularitzat darrerament busquen precisament això. Un «timeout», que s’acabi el temps màxim d’espera sense haver rebut resposta. I s’aconsegueix, ves per on, visitant-los repetidament i des de molts ordinadors diferents. Aquest tipus d’atac, anomenat DDoS (Distributed Denial of Service, en català denegació de servei distribuït), s’aconsegueix de manera molt fàcil: fent que l’ordinador, solet, vagi realitzant connexions. No cal ser ni programador, només haver llegit una mica, per aconseguir fer un automatisme semblant. I, a més, en podem trobar a cabassos a la xarxa, de serveis als que se’ls indica l’adreça del web, i es limiten a fer que el nostre navegador el visiti reiteradament en molts pocs segons.

Però com que l’atac és “distribuït”, o sigui, es fa des de molts ordinadors diferents al mateix temps, al final el servidor que allotja el web acaba “cedint a la pressió” i s’apaga, o queda “penjat”. I “voila”, ja tenim el timeout i, els que hi han participat, una sensació d’entre victòria i “mireu què hem aconseguit”, que no van gaire més enllà, en general, de la malifeta. Vaja, la sensació aquella de quan trucàvem a tots els timbres d’un portal i marxàvem corrent al sentir els primers veïns preguntar “qui hi ha?”.

Molts mitjans n’hi diuen «hackers» , dels qui participen d’aquests atacs. Bé, tot i tenir-hi moltíssimes diferències, potser cal cedir davant la decisió de la majoria: deixem-nos d’”ètica hacker“, del “manifest hacker” i del que molts creuen que són bajanades. Diguem que són “hackers” i ja trobarem un altre nom pels qui, per mi, ho són. Potser “experts informàtics amb mala baba” o “interessats en la seguretat informàtica”. Aquests rebatejats els podem imaginar fàcilment, com en les pel·lícules, davant d’una pantalla, en una habitació fosca i desordenada, llegint uns codis inintel·ligibles amb un objectiu: trobar un error en aquests codis que els permeti accedir o fer alguna acció que un usuari normal no hauria de poder realitzar. I, en molts casos, abans de fer cap atac, es notifica a qui l’utilitzi o qui l’hagi programat; ja que tots som humans i ens podem equivocar. Però no recordo cap imatge on el hacker visiti una web i, sense saber ben bé què fa, apreti un botó i se’n vagi a sopar. En tot cas, potser soc jo, que vinc de la “vella escola”. Vés a saber.

Una última reflexió: què s’aconsegueix fent “caure” servidors web? D’acord, en algun cas es roben dades confidencials -algunes d’elles podrien ser teves, o meves…- per publicar-les després, o vendre-les. Però això no m’anima ni molt menys a participar-ne. Quin és l’objectiu final? Una “ciberguerra”, com en deien diumenge al 30minuts de TV3? Els ciutadans contra els estats i les grans empreses? Llavors, només per curiositat i per practicar l’anglès potser val la pena recuperar una lectura que va citar la Mercè Molist a Twitter fa unes setmanes: l’opinió de grups de hackers sobre la ciberguerra fa 12 anys.

After all, we’re all alike.

El català i la tecnologia

Era un dia qualsevol, en una conversa qualsevol, quan va aparèixer el tema: les faltes d’ortografia que fan els més joves quan escriuen. Problemes en el sistema educatiu? Mals vicis a la xarxa? Sembla que l’ús de correctors ortogràfics a l’hora de preparar els material que es lliura a l’escola fa que no hi hagi consciència d’haver de revisar els textos, o fer-los amb una certa correcció d’entrada.

Per on hauríem de començar? Potser l’anomenat “llenguatge SMS”, impulsat pel preu i la limitació de caràcters dels missatges entre telèfons mòbils, va començar a acostumar-nos, a tots, a fixar-nos més en el “com sona” que en “com s’escriu”. Twitter, i els seus 140 caràcters (20 menys que els SMS) també hi deu ajudar. I la comunicació escrita entre joves -que ja s’entenen i alguns cometen errors ortogràfics molt semblants- també ha augmentat en xats i programes de missatgeria instantània.

Potser el problema és més de fons. Sempre m’han explicat que la comunicació té un objectiu que cal acomplir, que és el d’intercanviar missatges a través d’algun canal. Si l’emissor i el receptor l’entenen, s’ha assolit aquest objectiu que, a més, sol ser el més breu possible i amb uns “protocols” per facilitar la comprensió entre les parts.

Les darreres “adaptacions” d’alguns marcs normatius a l’ús que es fa de l’idioma, més que en les normes preestablertes, ens ha de fer reflexionar sobre els motius pels quals els que el dia de demà faran un ús més intensiu de la llengua no semblen massa interessats en l’ortografia. Potser perquè l’ús que en fan fora de l’escola no requereix aquesta correcció, amb el consegüent esforç. Vés a saber. Potser només són manies meves. I, segurament, amb el temps, tots aquests joves escriuran correctament, a mida que els sigui necessari per desenvolupar una carrera professional. Perquè tots els que apostaven, en el seu moment, per una xarxa que aniria substituint els missatges de text per videoconferències o missatges de veu sembla que es van avançar massa: l’escriptura, correcta o incorrecta, encara és la base de les relacions a la xarxa.