Tornats ja de vacances, el ritme d’aquests primers dies sembla que hagi de fer recuperar tot el què hem descansat anteriorment. Cap problema: per això hem “carregat les piles”. Però sempre, un dels primers reptes és organitzar-se.
Arxius mensuals: agost 2011
Lectures d’estiu
Aquest estiu, com tants d’altres, en algunes de les estones lliures m’he dedicat a llegir llibres. Llegir per plaer. És difícil fer-ho, i cal una mentalitat diferent que durant l’any “laborable”, en què llegeixo moltíssimes notícies, notes de premsa, apunts de blogs i altres, tant per motius de feina com per recomanacions de Twitter -que, en general, acaben sent temes relacionats amb la meva feina, també.
Per si us falta inspiració, els llibres que he llegit són:
- Tretze tristos tràngols d’Albert Sánchez Piñol. Recomanable per la seva lectura “a estones”, o per fer una lectura prou ràpida de tot el llibre. No calen massa hores per acabar-lo, ni seguir una trama ja que es tracta d’històries independents entre elles. Entretingut i molt recomanable. En va parlar també en Xavier Caballé.
- Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine d’Albert Espinosa. Una història original, amb girs molt interessants durant la lectura. Recomanable, també: no és massa llarg, ni extremadament complicat de seguir llegint, com m’ha passat amb altres títols. Té entrada a la Viquipèdia.
- El Asedio d’Arturo Pérez-Reverte. He de dir que m’agraden els llibres gruixuts que expliquen històries amb molts adjectius, molt exactes, molt precises. Pérez-Reverte ja ho té això: sol basar-se en fets reals per explicar-hi “a sobre” un relat concret, com ja va fer amb les novel·les d’Alatriste. Potser alguns el trobareu una mica “totxo”, però a mi em convenç la seva manera d’explicar històries. Si no heu llegit cap obra d’aquest autor, potser no és el millor títol per posar-s’hi. Són d’aquells que de vegades fa mandra continuar si hem parat, però durant tota la història regna un enigma prou interessant. Web oficial.
- La casa del propòsit especial de John Boyne. Val a dir que encara no he llegit l’obra més coneguda de l’autor, “El noi del pijama de ratlles”. Però en aquest cas, el llibre em va fer llegir més i més. Una mica com en el cas d’El Asedio, històries inventades incloses dins un context històric real. Això si: potser allarga una mica massa una de les revel·lacions principals del llibre, que molt abans d’estar escrites ja sabem per on van. Precipitació, volguda o no, que fa que llegim el final amb una mica més de pressa que la resta. Apunt a sopailletres.
- Saber Perder, de David Trueba. Interessant i més “light” que els dos anteriors, no té un context històric tant llunyà, i tracta de forma més lleugera els temes típics de l’amor, la joventut, el fracàs… no és un mal llibre, però se’m va fer una mica llarg, potser per aquesta “lleugeresa”. Crítica del llibre.
- L’última carta de Companys, de Toni Soler. El tenia des de feia temps “aparcat”, però al final m’hi vaig llançar. S’ha d’entendre, també, dins d’una òptica que barreja la comicitat amb una previsió de futur una mica negra. Què passaria si Companys fos retornat a Catalunya a l’època actual, o d’aquí uns anys? No serà mai un clàssic, però cal felicitar l’autor perquè quan parla per boca del President utilitza uns termes i una lògica molt típica de l’època: fa que, sense adonar-nos-en, ens ho imaginem com si fos real. Crítica del llibre.
- El nas de Mussolini de Lluís-Anton Baulenas. Un altre relat històric, aquest cop durant la -si, això ho vaig estudiar fa molt de temps- “Dictablanda” i els anys posteriors. No és còmic, ni massa alegre, com a relat. Aconsegueix una atmosfera una mica angoixant, que ja és el què busca. És una lectura prou ràpida, també, i sense massa complicacions. Tot i això, si volem ser una mica crítics, no està a l’alçada d’altres premis Sant Jordi. Informació del llibre a Proa.
Evidentment, els gustos són quelcom molt personal i íntim; i els que a mi m’agraden un poden semblar un “totxo”. De fet, soc una mica especial, jo, llegint. Però he intentat argumentar les meves sensacions durant la lectura. Així que, si us animeu, ja em direu que us han semblat!
Steve Jobs se’n va?
El conseller delegat d’Apple, Steve Jobs, ha anunciat que deixa el seu càrrec a la companyia. Però no marxa del tot: seguirà com a president del consell d’administració; mentre Tim Cook, que ja havia estat al càrrec de la companyia durant les absències de Jobs, assumirà el paper de capità d’un vaixell que Steve Jobs deixa en un dels seus millors moments.
Perquè marxa Jobs? Potser per motius de salut: ja ha hagut d’apartar-se de la companyia en diverses ocasions degut a un càncer que sembla que no l’acaba de deixar tranquil, i del que tots esperaríem veure’l curat un dia o un altre. És el més probable segons la majoria de mitjans, tot i que Jobs no n’ha parlat en la seva carta al consell d’administració on anunciava que deixava el càrrec.
Però marxa de veritat? Els primers titulars que he vist eren de “Jobs deixa Apple”. En realitat no els deixa pas completament; seguirà tenint un paper prou important dins la jerarquia d’Apple. Però que hagi fet un anunci així és perquè s’apartarà, segurament, de les tasques i responsabilitats que tenia fins ara, que pel què en diuen els més entesos, eren moltes. Potser precisament es tracta d’un moviment prou intel·ligent per començar a preparar la seva sortida, amb paciència, i amb la possibilitat de seguir donant la cara, si s’escau, per defensar el treball de la companyia; un treball que durant els propers anys seguirà, segurament, el pla que ja tenia marcat el mateix Jobs.
No ens enganyem: Steve Jobs ha fet molt per Apple. I segurament seguirà fent, encara que sigui només mantenir el seu nom vinculat a l’empresa. Però si Apple ha arribat on és ara és perquè bé hi ha d’haver un gran equip al darrere; un equip que hauria de poder mantenir, si més no, la companyia on Jobs l’ha deixat. Les accions van caure després de conèixer-se la decisió de Jobs fins a un 5%, però això ja és normal: què serà de les presentacions de producte sense l’Steve? Ara bé, no ens enganyem: la principal tasca de Jobs durant el temps que ha estat al capdavant d’Apple ha estat crear una bola de neu, que ha anat creixent mentre baixava per la muntanya. Tindrà prou empenta per superar la vall? O prou gent empenyent? Farà prou fred? Xocarà amb alguna altra bola, més gran o més petita?
No crec que el problema més grau d’Apple sigui que Jobs marxi. Penso que es superarà sense massa sobressalts. I també estic convençut que per poc que pugui, Steve Jobs seguirà vinculat i col·laborant en tot allò que pugui, tot i que això dependrà sobretot del seu estat de salut. Però ara és quan veurem, o quan començarem a veure, fins a quin punt Jobs era decisiu en el procés creatiu d’Apple.
Noms per gossos
Ja fa més de 4 anys, l’abril de 2007, preguntava quin nom li esqueia a un cadell de bòxer femella. Aquest article ha tingut força visualitzacions per gent que busca noms per gossos. Doncs la gossa es va dir Ausa, i n’he parlat en més d’un apunt. I després va venir en Ter.
Ausa és el nom que rebia Vic a l’època romana, d’aquí Ausona i Osona. No sabia de cap altra gossa amb aquest nom, així que complíem el requisit de ser originals. En Ter, seguint amb noms que tinguéssin a veure amb l’entorn “geogràfic”, va prendre el del riu que neix al Ripollès, passa a la vora de Vic, també per Girona i desemboca a l’Estartit.
Però de noms, durant aquest temps, n’he sentit de tots colors. I potser fóra bo deixar-ne alguns aquí de mostra, per si algú necessita inspiració. Per exemple, per mascles, en conec dels típics Bobby, Toby i altres com Troy, Trasto, Pipo, Bruc, Plom, Donald, Negrito… així, de femelles, hi ha noms molt extesos com Kira, però també Tosca, Borleta, o Brisa, entre molts d’altres.
Si necessiteu més inspiració, un consell: busqueu, per exemple, en llistes de competidors d’Agility. La classificació de l’any passat de la Federació Catalana (2a Divisió i Divisió d’Honor) en té de tot tipus. La Xarop del Fluvià, Sedai, Fanta, Black-Moon, Mambo, Gina-Jolie… el primer gos sempre té el problema d’escollir-ne el nom. Sembla que no n’hi hagi, o que tots siguin massa comuns. Quan n’has començat a sentir, t’adones que et faltava imaginació. Tot s’hi val, malgrat que es recomani que, el nom pel que se l’acabi cridant, sigui curt.
Sort!
L’agost, mes de poques visites
Pocs llegireu això. 20, a tot estirar. Això es desprèn de les estadístiques del bloc aquest agost. Un mes marcat per les vacances de molts. De fet, quan fa dos o tres dies que no hi publico res, el número de visites oscil·la entre 15 i 25 per dia. Poca cosa i la majoria per cerques de Google sobre noms de gossos, la festa major de Vic o la recapitalizació de l’atur, d’articles molt i molt antics en alguns casos.
Ara a l’agost, aquestes xifres cauen en picat. Amb prou feines entren 10 persones al dia, si no es publica res. Normalment entre 5 i 7, i si considerem les dades d’aquest agost, la caiguda es va donar el cap de setmana del 30 i 31 de juliol, i ja fins a finals de mes o principis de setembre no augmentarà.
Per sort o per desgràcia, això no em preocupa excessivament. Tant fa qui em visiti o em deixi de visitar, en general em limito a perdre minuts de descans publicant aquí, així li faig un massatge a la meva concentració, de vegades massa cansada. I parlo, normalment, no coses amb un interès relatiu per la gent, potser per un grup reduït de gent que treballem en un sector determinat. I en català. Però ja m’agrada. Em sento còmode fent-ho, amb les visites que hi ha i amb el contingut que publico. Què més puc demanar?
Fent “soroll” a la xarxa
És curiós que, en un correu que ha rebut des del blog, em demanin que faci “soroll” sobre un tema, quan aquest terme, “noise” en anglès, signifiqui més aviat quelcom negatiu, que dificulta la comunicació, en contraposició a un entorn “net”.
Entenc que, malgrat tot, es tracta d’un anàlisi d’algú, que no vol signar, i que pot tenir interessos personals o econòmics al darrere. Però m’ha servit, per ara, per aquesta reflexió.
Sense que serveixi de precedent, publicaré la petició tal com l’he rebut, i com l’hauran rebut altres blocaires. Perquè per una banda, és una visió sobre la situació de Cacaolat que pot ser interessant se llegir, i perquè no fa una crítica massa destructiva, sinó una argumentació. Desconec el motiu pel que no signa, però crec que els qui ho pogueu llegir teniu prou criteri per decidir i opinar si ho veieu encertat o no. Jo, desconeixedor de la situació “a fons”, em limito a reproduir-ho, i si creieu que teniu quelcom a dir-hi podeu enviar els vostres comentaris, o seguir l’usuari de Twitter @VullUnCacaolat.
Text del correu que he rebut:
Crec que un producte tant ben fet i tant popular com el Cacaolat ha tingut la mala sort de passar a ser part d’un grup empresarial que s’ha demostrat poc sòlid, però això no és pas culpa ni de la marca, ni de la empresa ni dels treballadors. Els mercats tenen aquestes bromes i així està l’economia…
Ara ens trobem amb quatre possibles compradors. La decisió final sobre quina empresa comprarà finalment aquesta marca tan popular està en mans del jutge Javier Fernández, però crec que la ciutadania té dret a saber-ne més i a expressar la seva opinió. Jo no hi entenc d’economia i d’empreses, però llegint les noticies trobo que són:
- Victory Corporate Turnaround. Darrera d’aquest grup hi ha Cobega, tal i com ja ha publicat Expansión. Hi havia rumors que hi hauria un “tapat” entre les opcions de compra, però no comprenc per què Cobega amaga les seves intencions. No tenen clar que volen fer? Potser Victory és l’encarregat de reestructurar l’empresa (ull treballadors!) i després passar-la “neta” a Cobega per que l’acabi de liquidar? Cobega està desmuntant la seva xarxa de distribució, és això només el que volen de Cacaolat?
-Capsa, central lechera asturiana. Si ja tenen làctics, el més possible és que es quedin amb la marca i es carreguin la plantilla per fer el cacaolat o qualsevol altre batut en algun altre lloc. La marca barateta i els treballadors al carrer
- No tinc clar que ha passat amb la oferta d’un grup de directius de Clesa, no sé si segueixen interessats o no, però la seva intenció de que la decisió es prengués a Madrid i no a Barcelona els hi resta (tota) credibilitat, al meu parer. Eneas Capital i Roures reenginering no han avançat a mullar-se com els altres, però ja sabem tots que cerquen: comprar barato i vendre a peces. I la plantilla?
- I ens queda Vichy Catalan, que per ara són els únics que han dit a les clares i en públic que els interessa la marca, el producte i mantenir la plantilla. Els primers que han posat calerons damunt la taula. No tenen làctics i la seva distribució és complementaria a la que té cacaolat, així que oli en un llum.
Els que volem mantenir els llocs de treball ho tenim clar: cal que Vichy Catalan compri Cacaolat, cal que el jutge els deixi. Per això fem enrenou a twitter (@vullcacaolat) i a facebook i per això us venim a emprenyar…
Ens ajudeu a que hi hagi soroll a la xarxa en favor de que sigui Vichy Catalan qui compri Cacaolat?
Moltes gràcies
Vacances
L’agost és aquell mes estrany, des del punt de vista de la feina, en què de cop, la majoria de la gent desapareix i les bústies de correu electrònic queden buides, en una tendència només alterada per respostes automàtiques que ens recorden quan són de vacances els nostres interlocutors cada cop que els enviem un correu. D’acord: hi ha qui les fa en juliol o setembre, les vacances. Però en cap d’aquests dos mesos l’activitat queda reduïda així. Twitter a càmera lenta. Facebook amb fotos de platja, webs amb actualitzacions molt menys constant i en molts casos programades. Reunions postposades quinze o vint dies. Vacances.
Com que aquest blog és un terme indefinit entre feina i temes que m’interessen, no sé si l’actualitzaré gaire més durant l’agost. Potser si, si tinc temps i ganes d’asseure’m a l’ordinador, i, sobretot, si encara recordo alguna inspiració sobre què parlar, que m’haurà vingut de ben segur en algun lloc i moment en què serà absolutament impossible apuntar-ho enlloc, ni al mòbil. Em sol passar quan condueixo. Al matí quan em llevo. Quan estic passejant els gossos, una corretja a cada mà. Els meus moments d’inspiració són d’allò més oportuns.
En tot cas, i per si no ens tornem a llegir, que passeu unes bones vacances, aquells que les feu. Els que ja les hagueu fet, no us queixeu: us quedeu el mes més tranquil, per norma general. I els que encara les heu de fer, cada dia són 24 hores menys de compte enrere. I a tots, Internet no para. Alenteix el ritme, però sempre hi haurà algú, o alguna cosa interessant per fer o per llegir. I en un estiu com aquest, amb més aviat poca calor, es fa més fàcil de passar, si no tens aire acondicionat. Fins la propera!
Curs sobre Eines 2.0 per Community Managers a l’ERAM
Entre els propers mesos de novembre i març, participaré com a professor en alguns dels mòduls del Curs d’Especialització en Blocs Corporatius, Xarxes Socials i Eines 2.0 per Community Managers a l’ERAM, a la Coma Cros de Salt. Al curs, organitzat per l’ERAM i FUdGIF, hi ha com a professors també en Francesc Casadellà (LinkedIn, Twitter) i en Jordi Márquez.
El curs està orientat a conèixer i aprendre a utilitzar les principals “eines 2.0″ en l’àmbit de la comunicació corporativa -fet que ens durà a una tasca de recerca fins minuts abans de començar cada sessió… vés a saber si no hi ha una nova alternativa important, posem per cas, a LinkedIn, d’aquí al novembre. És una tasca docent, doncs, que m’engresca pel seu dinamisme. I perquè ens obliga a ensenyar a trobar, a més d’ensenyar a utilitzar. Ja no és tant important el contingut teòric pur, o el pràctic seguint un exemple concret, com comprendre els principals conceptes i saber-los aplicar.
Us hi esperem! 
