Avui és un dia en què no hauria d’estar escrivint si no fos perquè 2012 és un d’aquests múltiples de 4 curiosos. Enguany, en un d’aquests 366 dies, hauré pogut dir que “m’ha tocat algo”. Dues entrades pel concert de Sidonie al Palau de la Música, cortesia del Banc de Sabadell a través de Facebook.
Arxius mensuals: febrer 2012
Cotxes i tecnologia
Ja era hora que algú s’animés a presentar un cotxe tecnològicament a l’alçada de les circumstàncies. Ha estat Ford, amb el B-Max, que incorporarà certa interacció amb els smartphones. Per mi, però, encara es queden curts. Potser ens fa por vincular un vehicle i un aparell tant petit?
Un matí fred qualsevol
Fotografia de Mercè Romero
El cel serè d’aquell matí amb prou feines dissimulava un fred que glaçava els ossos. El gebre damunt les fulles ja seques dels centenaris arbres de l’avinguda de la República els feia semblar plens de vida, tot i haver iniciat ja la seva becaina particular, que els duraria fins ben entrat el març. Els carrers costeruts que pujaven fins el camí de l’ermita estaven encara humits: l’estret passadís entre les cases deixava gran part de l’adoquinat al bac, i només tornaria a sentir l’escalfor del sol més enllà de la placeta que feia poc que havien construït, en un procés d’esponjament del barri que ara estava oblidat en algun calaix de la casa de la vila.
La senyora Rosa feia ja molts anys que havia deixat de caminar pels carrers del poble. Encara recordava com si fos ahir la vetlla, concorreguda com totes les dels veïns que no havien sobreviscut a la guerra. Ella, que havia ensenyat aquells homes a llegir quan eren nens, amagats en un soterrani entre sorolls de trets i crits que fregaven l’obscè, mentre l’Antonio repartia municions entre soldats massa joves que, massa sovint, caigueren víctimes d’una bala enemiga. Ella, que havia criat la Maria i la Júlia tota sola, des que l’Antonio s’apagà definitivament, per una pulmonia que el setge de la guerra i la manca de medicaments van complicar en excés.
Era davant de casa seva on una torratxa de color teula, a joc amb les parets, deixava entreveure les darreres flors de la temporada, amb un marc blanc i les cortines passades darrere. Vés a saber qui devia viure-hi, en aquella casa on la Rosa es refugià passada la guerra. Ara, moment perduts d’intimitat rere els vidres, entelats pel contrast de temperatura, devien deixar-hi de nou abraçades i discussions, esmorzars en matins freds, penjadors amb jaquetes marrons coronats per una boina de tons grisos, l’olor de les darreres flors de la temporada.
Un soroll, una ventada, la salutació d’algun veí, el miol d’algun gat, el motor d’un cotxe que no acaba d’arrencar. Tornar de nou al matí de novembre, del cel serè, fred que glaça els ossos i gebre damunt les fulles. Carrers humits, sol a les façanes i passos rítmics, persianes que s’aixequen, la fruiteria oberta i seguir fins el camí de l’ermita. Tornar a esmorzar, regar les flors i, resignat, saber-se pres d’una rutina que no sabria variar.
És ell, o soc jo?
Aquest relat forma part del projecte Disparant històries que duem a terme amb la Mercè i la Isa. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè tots dos en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publiquem als nostres blogs. Podeu veure el relat de la Isa sobre “Les notes perdudes” al seu bloc, Universos infinitos.
Instagram a La Calèndula
El proper 15 de març, el restaurant La Calèndula de Girona ha organitzat un sopar temàtic de fotografia gastronòmica amb Instagram. Pels qui no sabeu què és, es tracta d’una aplicació per mòbils que permet fer fotos, aplicar-los una sèrie de filtres i publicar-los a l’aplicació, on els contactes que hi tinguem podran comentar-les o valorar-les; a més de poder-les compartir a Facebook o Twitter. Això si: de moment, només és per iPhone i iPad.
Sempre connectats (3)
Ahir feia un any que vaig publicar en aquest bloc l’apunt Sempre connectats (2), on ampliava un article a Opinió Nacional (Sempre connectats) que, després de rellegir-lo, he cregut convenient tornar a comentar per actualitzar-lo una mica.
Les ones de Google, en un Doodle
Fa uns anys, els canvis de logotip de Google, els Doodles, eren dates assenyalades. A dia d’avui això ha canviat: solem veure logotips commemoratius sovint, però no per això han deixat de ser interessants. Avui, per exemple, es commemora el 155è aniversari de Heinrich Rudolf Hertz, amb la imatge que veieu sobre aquest text.
«O estas con ellos o contra ellos»
Ho he llegit en un comentari a Facebook. Però rebobinem: el CTecno ha publicat un Manifest pel Mobile World Congress vista la convocatòria de vaga dels treballadors de TMB. El manifest deixa clar des del principi que la vaga és legítima, però exposa arguments per remarcar l’importància de l’esdeveniment que es celebrarà a Barcelona.
Instant Upload, una bona idea que mai m’ha funcionat prou bé
L’aplicació de Google+ per Android fa temps que té la funcionalitat Instant Upload, per guardar totes les fotos del mòbil, només de fer-les a un àlbum privat a Picasa. La idea és molt bona, i en general sembla que funciona, però els problemes que hi he trobat fan que la nova versió de Dropbox, encara en Beta, sigui millor opció.
Disparant històries: Les notes perdudes
Les notes perdudes, fotografia de Mercè Romero
Va respirar profundament mentre notava aquella estranya sensació a la panxa. Nervis, adrenalina. Es va fregar les mans. Va inspirar de nou i va mantenir durant uns instants l’aire dins dels pulmons. Un moment després, deixant-lo anar d’una alenada, començava a caminar cap al centre de l’escenari entre els aplaudiments del públic fins arribar a la cadira que ocuparia. S’hi va asseure, acostant-se a les tecles d’un piano negre de cua. I es va despertar.
Un ordinador blanc presidia una taula desordenada sobre la que hi reposava el seu cap, ara amb els ulls entreoberts mentre contemplava, encara endormiscat, les tecles del seu piano Yamaha, que des de feia més d’un any havia substituït un teclat Casio que podia reproduir melodies de cançons famoses dels 90 que ja ningú recordava.
En Josep Pou, conegut al poble com en Jep de Can Figueras, havia provat sort en diverses orquestres anys enrere, després d’acabar els estudis al conservatori. Era constant, però el seu talent, com solien dir-li els professors, encara no s’havia despertat del tot. Amb el pas del temps, i enfilant-se ja ràpidament cap als quaranta, havia acabat acceptant feines a preu fet composant sintonies i “jingles” per la ràdio municipal. La seva obra més coneguda era la de l’anunci de la perfumeria de la Roser, pel Nadal del 2007. Passejant pels carrers del poble, encara es podia escoltar algú xiulant-la ara, cinc anys després.
Els ulls d’en Jep, clavats encara en direcció a les tecles del piano, es van tornar a tancar, a poc a poc. Preferia somniar en aquell concert que mai va arribar a fer, imaginant-se totes i cadascuna de les situacions i sensacions que hi hauria viscut. I més ara, que, amb la crisi, la ràdio municipal, com tantes altres dels pobles del voltant, havia tancat. Al 107.1 de la FM només s’hi sentien interferències. Interferències que l’havien fet dormir de nou. Mentre, exhalant l’aire després de l’enèsima reverència, recollia un ram de flors entre els aplaudiments del públic de l’auditori, ple a vessar…
Aquest relat forma part del projecte Disparant històries que ara emprenem amb la Mercè i la Isa. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposarà, de tant en tant, una fotografia perquè tots dos en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publicarem als nostres blogs. Podeu veure el relat de la Isa sobre “Les notes perdudes” al seu bloc, Universos infinitos o accedir directament al relat “Les notes perdudes”.
Els “retweets”: objectiu o conseqüència?
Arran d’un missatge que vaig publicar ahir a Twitter, vaig veure que fins a 11 persones en van fer un retweet. El missatge en qüestió no té massa secret: d’aquelles frases que et vénen al cap i t’agafen amb el mòbil a la vora.
Enriute'n del #Girona10. Aquesta setmana, a Girona, tot a un euro. Diaris, equips de futbol…—
Miquel Serrabassa (@vicboy) February 16, 2012
