Fotografia de Mercè Romero
El cel serè d’aquell matí amb prou feines dissimulava un fred que glaçava els ossos. El gebre damunt les fulles ja seques dels centenaris arbres de l’avinguda de la República els feia semblar plens de vida, tot i haver iniciat ja la seva becaina particular, que els duraria fins ben entrat el març. Els carrers costeruts que pujaven fins el camí de l’ermita estaven encara humits: l’estret passadís entre les cases deixava gran part de l’adoquinat al bac, i només tornaria a sentir l’escalfor del sol més enllà de la placeta que feia poc que havien construït, en un procés d’esponjament del barri que ara estava oblidat en algun calaix de la casa de la vila.
La senyora Rosa feia ja molts anys que havia deixat de caminar pels carrers del poble. Encara recordava com si fos ahir la vetlla, concorreguda com totes les dels veïns que no havien sobreviscut a la guerra. Ella, que havia ensenyat aquells homes a llegir quan eren nens, amagats en un soterrani entre sorolls de trets i crits que fregaven l’obscè, mentre l’Antonio repartia municions entre soldats massa joves que, massa sovint, caigueren víctimes d’una bala enemiga. Ella, que havia criat la Maria i la Júlia tota sola, des que l’Antonio s’apagà definitivament, per una pulmonia que el setge de la guerra i la manca de medicaments van complicar en excés.
Era davant de casa seva on una torratxa de color teula, a joc amb les parets, deixava entreveure les darreres flors de la temporada, amb un marc blanc i les cortines passades darrere. Vés a saber qui devia viure-hi, en aquella casa on la Rosa es refugià passada la guerra. Ara, moment perduts d’intimitat rere els vidres, entelats pel contrast de temperatura, devien deixar-hi de nou abraçades i discussions, esmorzars en matins freds, penjadors amb jaquetes marrons coronats per una boina de tons grisos, l’olor de les darreres flors de la temporada.
Un soroll, una ventada, la salutació d’algun veí, el miol d’algun gat, el motor d’un cotxe que no acaba d’arrencar. Tornar de nou al matí de novembre, del cel serè, fred que glaça els ossos i gebre damunt les fulles. Carrers humits, sol a les façanes i passos rítmics, persianes que s’aixequen, la fruiteria oberta i seguir fins el camí de l’ermita. Tornar a esmorzar, regar les flors i, resignat, saber-se pres d’una rutina que no sabria variar.
És ell, o soc jo?
Aquest relat forma part del projecte Disparant històries que duem a terme amb la Mercè i la Isa. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè tots dos en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publiquem als nostres blogs. Podeu veure el relat de la Isa sobre “Les notes perdudes” al seu bloc, Universos infinitos.
