Fotografia de Mercè Romero
El circ se n’anirà de la ciutat. Desapareixeran fins l’any que ve el nas vermell del pallasso i el trapezi i les boles de colors del malabarista. L’espai que ara ocupa la carpa vermella il.luminada per centenars de bombetes encara calentes després d’haver anunciat la darrera funció del cap de setmana tornarà a omplir-se de cotxes a les nou del matí. La melodia de les trompetes i els tambors, el soroll eixordador del canó i el so còmic d’una corneta s’apagaran per deixar pas al silenci nocturn només tallat, a estones, pel vent que escombrarà les fulles dels arbres, en una barreja de brisa i cruixit, que tranquilitza i amoïna alhora, que espanta els gats que dormiran a l’aixopluc d’una carrosseria aerodinàmica.
“And it’s sad, so sad, All you friends gather round ‘Cause the circus left town.” Eric Clapton. Circus.
Escoltes els acords d’una guitarra, minuciosament afinada abans de començar. Una copa de vi a terra, notes i foscor. Amb l’excusa d’un canvi de ritme, s’encenen a poc a poc fils de llum de colors que neixen allà a dalt, penjats, i moren als peus del guitarrista, a qui mai han agradat massa els efectes ni les filigranes: ell vol tocar pel públic. Fins que arribarà el moment en què tots els qui s’han reunit allà cantaran, com si d’una sola veu es tractés, aquelles frases que s’inventà, una nit ja llunyana, també amb una copa de vi a terra.
“Tu mira hacia abajo, llevo una banda especial…” Love of Lesbian. Incendios de nieve.
Surts al carrer. L’aire fred et torna a la realitat. Un xiulet indefinit et recorda d’on surts, mentre camines cap a casa amb passos lleugers, mentre imites els fumadors que han sortir primers, amb el contrast de l’aire fred. Mires a terra, decidit. Gairebé ni te n’adones quan passes pel costat del circ. No queda cap dels centenars de bombetes enceses, és de nit i els pallassos i els malabaristes deuen dormir, esperant la propera funció, demà al matí. Quan tu arribis a casa i et fiquis al llit, segurament algun d’ells s’aixecarà del seu, cridant, animat, que ja va sent hora que tothom es desperti, que l’espectacle ha de continuar. Tu tancaras els ulls.
«I can fly, my friends.» Queen. Show must go on.
Bonus Track
Tancaras els ulls i recordaras quan, ja fa massa temps, entraves embadalit a la gran vela blanca i vermella i no podies deixar de mirar a un costat i l’altre. Colors, formes, disfresses, músiques, … Veies els cartells de l’arribada del circ -que, ara, semblen els mateixos que fa un quart de segle- i cridaves emocionat, dins d’un cotxe ara ja desballestat. En dues, potser tres ocasions, no ho recordes molt bé, els teus precs van ser escoltats. Fins i tot guardes, en algun racó de la memòria, una foto feta amb una Polaroid, en temps en què els revelats tardaven dies, més pel fet de ser una foto de Polaroid que no per la teva cara sobre aquell immens elefant.
«Y los niños lo han pasado tan genial en su hogar preguntarán si el circo volverá, volverá…» Sidonie. Un día más en la vida.
Aquest relat forma part del projecte Disparant històries que duem a terme amb la Mercè i la Isa. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publiquem als nostres blogs. Aquesta setmana, però, la Isa no ha pogut preparar el seu relat.
