Mantenir un cert nivell de publicació -diària!- en aquest bloc m’ha portat a reflexionar sobre temes en què no m’havia fixat abans. Un d’ells, també marcat per la publicació setmanal del Disparant Històries, m’ha fet adonar que, en diverses setmanes, he mantingut un estil molt semblant. I aquest cop, quan he volgut “canviar-lo”, m’ha estat molt més complicat del què creia.
El fet d’haver d’escriure un relat breu setmanal basat en una fotografia que no he fet jo, i publicant-lo en paral·lel amb una altra persona, que l’escriu completament diferent -i amb temes també allunyats- m’ha ajudat a adonar-me que l’estil que he utilitzat era, per mi, molt semblant entre els diversos relats. La manera d’explicar les coses, la llargada de les frases, o la musicalitat que intentava buscar i no sempre trobava, segueixen, en el fons, un mateix patró, tot i que després les històries divergeixin. De fet, els relats que fa la Isa també mantenen una estructura d’estil semblant, al meu entendre: independentment de la llengua en què els escrivim, segur que qualsevol de vosaltres seria capaç de dir de qui és un text si no sabéssiu qui l’ha escrit, només per la forma en què construïm les frases. Val a dir que jo soc programador… i ella filòloga. Tinc coartada.
Potser fins i tot podríem identificar un estil semblant en les fotografies de la Mercè, tot i que en el cas de les imatges és més complicat fer aquesta comparació. Sigui com sigui, aquests elements provenen de la nostra manera de veure o observar, en el cas de les fotos; o de la nostra manera d’expressar-nos i explicar el què ens envolta, quan escrivim.
I és en moments com aquest, quan faig reflexions sobre com em costa intentar construir frases diferents; intentar expressar-me de formes que no siguin “les de sempre”, però que no m’hagi de posar a copiar a ningú, quan m’adono del mèrit que tenen certs artistes quan canvien completament de registre. De fet, el què sempre m’ha agradat de grups com Queen era la capacitat per fer moltes coses diferents i innovadores en el seu moment, i de fer-les bé. L’exemple també el podríem aplicar a emprenedors del segle XXI, però tornaré al món tecnològic del qual solc parlar per defensar el contrari, també: potser si un estil funciona, no cal canviar-lo.
Pensem en Apple. Una sèrie de dispositius, amb uns components semblants, que es nodreixen els uns als altres per acabar sent aparells semblants, amb un sistema operatiu comú entre grups (segons la seva mida, gairebé). I fins i tot amb una sèrie d’elements concreta, un grup de conceptes tancat, es pot innovar; perquè l’iPad és el germà gran de l’iPhone… però dóna per molt més.
En tot cas, el Disparant històries és un joc, un repte, que m’ha de servir per provar. El de demà intentarà ser diferent. I en properes setmanes també intentaré variar, encara que sigui poc, per posar-me una mica a prova. Si us sona “com tots els altres”, doncs, és que no me’n surto. Llavors em justificaré parlant d’Apple…
