Fotografia de Mercè Romero
Some say death is not the end of life but the beginning of a long, easiest path which leads us to what it could be called as real.
Some say death is the loneliness everyone gets after being around other existance path, not being anything by itself, only a black hole.
But I prefer to think that death is the end of each one of us. The final point that we get to, where our way has no more choices to take, where no one is waiting for us. It’s the place where we leave the way, and where the way leaves us. And there’s nothing after that.
Hi ha qui diu que la mort no és el final de la vida sinó el principi d’un camí llarg, més fàcil, que ens durà a allò veritablement real.
Hi ha qui diu que la mort és la soletat que hom troba després de creuar-se amb existències alienes, que no és res per si mateixa tret d’un forat negre.
Jo, però, prefereixo creure que la mort és el final de cadascú de nosaltres. El punt final on arribem, on no hi ha més decisions per prendre, on ningú ens espera. És el lloc on deixem el camí, on el camí ens deixa. I no hi ha res després.
Nota al marge: espero que sabreu disculpar-me per la brevetat o si detecteu algun error al text en anglès, ja que està amb més ganes que coneixements. I si creieu que podeu esmenar-lo, no ho dubteu! Ho arreglaré encantat. // Please forgive me if you find it short or if you see any errors in the english text. I’ve done my best, but if you think I should fix anything, please tell me and I’ll do it!
Aquest relat forma part del projecte Disparant històries. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè en fem un relat breu.
