Alea jacta est

Fotografia de Mercè Romero

Sovint recordava moments del passat en què havia pres decisions ben poc encertades. Tant en els moments decisius com en les preguntes més irrellevants. Quan havia de respondre, no solia pensar gaire, i això, al final, s’acabava notant. “Si hagués pensat que…” era el pensament que més cops li havia vingut al cap. Quan va creure’s aquell negoci “piramidal”, quan va decidir invertir en borsa i fins i tot en el moment de triar els amics. “Amics”, pensaria, “de tot menys això”. I és que l’Oriol no tenia, precisament, gaire bona intuició.

Però l’Anna l’havia convençut aquell calorós vespre de juliol. No tenien res més a fer que plànyer-se de no tenir diners. Uns diners que, temps enrere, si que hi eren. Abans que l’Oriol intentés fer-se ric amb dreceres que mai havia entès, i mitjançant “amics” que no li volien cap bé, a ell. La proposta havia estat més aviat curiosa: “ja que tenim pocs diners, perquè no ens els juguem al casino?”, li havia dit ella, mig enriolada. I ell, que ja rondava la quarantena, encara tenia aquell punt d’innocència dels infants, i la mateixa falta de control a l’hora de fer les coses. Perquè ell no pensava gaire, ell responia.

I va respondre que “d’acord, va, som-hi”.

L’Anna se’l va mirar, entre encuriosida i sorpresa. Ella només volia fer-li una broma per trencar el silenci; s’avorria. Però ell ja tenia la jaqueta posada i la cartera a la mà quan l’Anna va balbucejar un “era bro…”. “Però què carai”, va pensar. Total, si hi perdien hi perdrien poc. Com que tenia calor, ni la jaqueta, no va agafar. Va córrer cap a la porta, la va obrir, i van sortir.

Ara, l’Anna tenia les seves mans posades a les espatlles de l’Oriol. Ell, assegut davant d’una taula verda. Es va acostar les mans tancades a la boca, i va bufar. L’Anna va acostar-s’hi per fer el mateix. Li va fer un petó a la galta a l’Oriol i va contenir l’alè, tot mirant un feix de bitllets que havien deixat feia un moment sobre la superfície verda.

L’Oriol fa el gest de llançar alguna cosa. Uns daus surten d’entre els seus dits. Rodolen per la taula, piquen a l’extrem. S’aturen. Alea jacta est.

Aquest relat forma part del projecte Disparant històries. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publiquem als nostres blogs. Podeu veure el relat de la Isa al seu bloc, Universos infinitos.

Sonet de mar i de pedres

Fotografia de Mercè Romero

Les onades trencant contra les pedres
espumoses es troben amb llur destí
quan un espigó es creua en el seu camí
però renaixeran de les seves cendres.

Tornaran de nou al seu mar a empentes,
les unes allà i les altres aquí,
com si no haguessin de tornar a obrir
els ulls i anar sempre a les palpentes

Quants quilòmetres haureu recorregut
per arribar a aquestes llunyanes terres
creuant el Mediterrani fred i blau?

Quantes hores i dies haureu perdut
movent-vos entre vosaltres mateixes
amb calma i alhora amb la fúria d’un brau?

Aquest relat forma part del projecte Disparant històries. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publiquem als nostres blogs. Podeu veure el relat de la Isa al seu bloc, Universos infinitos.

El món és nostre

Fotografia de Mercè Romero

«No perdis ni un minut més. El món és nostre. Surt a veure-ho. Et sorprendrà. Res està inventat. Tot està per fer. Encara hi som a temps. Cada cop falta menys, però no passa res. El temps passa, ho sé. Vertígen, mareig, el vent a la cara, instants escàpols. Corre. No hi pensis més. De veritat.»

És una sensació nova, potser encara no m’havia sorprès prou. Dies que passen, foscos, d’altres més clars. Però tots tenen un denominador comú: que passen. S’escolen per les agulles del rellotge inexorablement, mentre els veiem passar i, poc després, amb prou feines els recordem. Els records, pensaments, imaginació, barreja de sensacions forçades amb què intentem reviure allò que ja no hi és, o que creiem que no tornarà. El temps és relatiu. I com més passa, més ens n’adonem.

Anys adolescents, bojos: el temps se’ns tirava a sobre. Després calma. El temps passa, però encara som joves. Però ara, de nou, pressa. Ha passat i sembla que ho hagi fet en només uns segons. Són molts anys, és molt de temps. Per mi, per nosaltres. Per ells ja potser no. I pel meu jo d’aqui a unes dècades també serà una anècdota. “Trenta”, riuré. “Qui els tingués”. Tant de bo fos així de senzill estar-ne segur ara.

Però surto. Veig el temps passar, els cabells voleien al vent i m’adono que el món és nostre. Em sorprenc: res està inventat, tot està per fer. Hi soc, hi som tots a temps. Falta menys, però no passa res. El temps passa, el vertígen va i ve, el mareig s’acabarà després de seure i mirar un punt fix, descansar, la calma. Instants escàpols que hem de viure amb intensitat. Corrent, però sentint. Sí. Ho és. És nostre.

Aquest relat forma part del projecte Disparant històries. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publiquem als nostres blogs. Podeu veure el relat de la Isa al seu bloc, Universos infinitos.

Some say…

Fotografia de Mercè Romero

Some say death is not the end of life but the beginning of a long, easiest path which leads us to what it could be called as real.

Some say death is the loneliness everyone gets after being around other existance path, not being anything by itself, only a black hole.

But I prefer to think that death is the end of each one of us. The final point that we get to, where our way has no more choices to take, where no one is waiting for us. It’s the place where we leave the way, and where the way leaves us. And there’s nothing after that.

Hi ha qui diu que la mort no és el final de la vida sinó el principi d’un camí llarg, més fàcil, que ens durà a allò veritablement real.

Hi ha qui diu que la mort és la soletat que hom troba després de creuar-se amb existències alienes, que no és res per si mateixa tret d’un forat negre.

Jo, però, prefereixo creure que la mort és el final de cadascú de nosaltres. El punt final on arribem, on no hi ha més decisions per prendre, on ningú ens espera. És el lloc on deixem el camí, on el camí ens deixa. I no hi ha res després.

Nota al marge: espero que sabreu disculpar-me per la brevetat o si detecteu algun error al text en anglès, ja que està amb més ganes que coneixements. I si creieu que podeu esmenar-lo, no ho dubteu! Ho arreglaré encantat. // Please forgive me if you find it short or if you see any errors in the english text. I’ve done my best, but if you think I should fix anything, please tell me and I’ll do it!

Aquest relat forma part del projecte Disparant històries. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè en fem un relat breu.

Nada

Fotografia de Mercè Romero

Caminos y cruces, sombras, luces y el traquetreo incesante del vehículo que me llevaría de vuelta a casa. Salía, equipaje en mano, de aquel oscuro hogar que me acogió durante los últimos dos años de mi existencia, por darle un nombre a tal condena.

Condenado a vagar por los confines de un mundo cruel y aterrador, oscuro y falto de sueños, ya muerto, podrido. Un mundo que me había vuelto como él. Que me había ahogado entre los rojizos tonos del vino y los azarosos reflejos del ron, me había separado de mi vida, de mi gente y de mi alma, si nunca la tuve. Y me tenía preso, aunque hubiera terminado ya aquello que alguien llamó mi «recuperación».

Monedas y billetes, copas, vasos y el recuerdo incesante de días y noches mejores, no por haberlos disfrutado, más por haberlos pasado inconsciente en alguna cama. Existiendo, sobreviviendo, en un mar anaranjado, con tonos violáceos y lágrimas resbalando alrededor.

Y yo, yo en un barco de papel que, sin remedio, llegará al borde de la copa, siempre medio vacía, desde donde debería partir a lo que otrora fue mi hogar. Pero que, ahora mismo, me pasea por el desierto más grande, sin emociones ni sensaciones, ni nadie que me vaya a recibir.

Llantos y sonrisas, abrazos, besos y caricias. La vuelta que siempre imaginé, el sueño que hizo más llevadera la estancia en aquel antro, no sería más que eso. “Hemos llegado”, diría Juan, el taxista. Seguiría, “¿Le ayudo con las maletas?”. No, no, ya lo bajo yo. Esté tranquilo. No creo que haya nadie esperándome.

Entradas o salidas, puertas, abiertas o cerradas, pero detrás, detrás nunca hay nada. Nada.

Aquest relat forma part del projecte Disparant històries. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publiquem als nostres blogs. Podeu veure el relat de la Isa al seu bloc, Universos infinitos.

No tinguis por dels somnis

Fotografia de Mercè Romero

Els ulls tancats amb força, la son l’ha vençut en un dia massa llarg; el so d’una arpa acompanya els primers instants d’un somni blanc, clar, d’aures boiroses i tons rogencs i esgrogueïts mentre una curiositat que no coneixia fins alheshores l’empeny per una estança blanquinosa, plena de flors que pengen del sostre i neixen de les parets, quan escolta una veu familiar en un punt indeterminat, més enllà del què la seva mirada enlluernada per l’ambient arriba a descobrir, convidant-la a acostar-s’hi però sense donar-li cap indicació sobre cap on s’ha de dirigir.

Apreta els seus ulls tancats amb més força, mentre en aquell somni tant sols els ha entretancat per intentar distingir alguna figura coneguda, barrejada entre les formes que no comprèn, entre senyals i símbols que el seu cervell s’entossudeix a no reconèixer malgrat que posaria la mà al foc tot assegurant que li són familiars si li preguntéssin si les ha vist mai.

La flaire li ennuvola els pensaments, i de cop tot s’enfosqueix després d’un soroll semblant a un tro; l’arpa ha emmudit i l’eco de l’eixordadora detonació reverbera entre les parets, que ara semblen més properes, sense les flors, amb un sostre que de cop sembla massa proper.

Els seus llavis adormits es mouen lleument, xiuxiueja que tot és un somni i es repeteix que no ha de tenir por, mentre busca un interruptor imaginari que troba ràpidament i que, després d’un breu i sord “cric”, il·lumina la seva habitació, buida, d’un blanc gairebé quirúrgic i en un silenci angoixant, trencat només pel tic-tac d’un rellotge que escolta però no veu.

Obre els ulls a poc a poc i mira al seu voltant, tranquilitzant-se al veure que ara tot torna a ser al seu lloc i que els primers rajos de sol s’escolen entre les persianes mal tancades.

Badalla, s’estira i aparta el llençol per aixecar-se, preguntant-se on devia ser fa uns instants. I no li fa por, perquè, al cap i a la fi, tot era un somni, i als somnis no se’ls ha de témer.

Aquest relat forma part del projecte Disparant històries. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publiquem als nostres blogs. Podeu veure el relat de la Isa al seu bloc, Universos infinitos.

Força, equilibri, valor i seny

Fotografia de Mercè Romero

Suor. Un sol de justícia, un matí d’octubre. Força. Els braços empenyen, s’apreten les dents. Notes. El so d’una gralla interpreta el toc de castells. Silenci. El respecte de la gent que observa, nerviosa. Reptes. Un 2 de 9 amb folre sempre és complicat. Equilibri. Sota els peus, tremolen les espatlles de massa persones. Crits. Allà dalt no és fàcil sentir res, és com un món apart. Moviment. Sembla impossible que l’estructura es mantingui. Valor. En fa falta, a dalt o a baix, pujar o aguantar. Cansament. Un segon es fa etern, no arriba el moment en què la mà s’alci. Respiració. L’alè dels qui empenyen, clavat al clatell. Seny. Per baixar cal haver pujat; no és ràpid, ni fàcil.

Desconcert. Plouen paraules, el rugit s’acosta, avui no hi haurà sort.

Llàgrimes. Potser d’il·lusió, d’haver estat tant a prop. I de cansament, o gotes de suor. Seny. Avui no s’acaba el món.

Aquest relat forma part del projecte Disparant històries que duem a terme amb la Mercè i la Isa. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè tots dos en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publiquem als nostres blogs. Podeu veure el relat de la Isa al seu bloc, Universos infinitos.

Via morta

Fotografia de Mercè Romero

El sotregueig del tren l’endormiscava. Tenia entre les mans un d’aquests aparells moderns, de nom curt i internacional, reproduint imatges d’una sèrie americana d’èxit del moment. Un científic sonat, amant dels trens, en Sheldon, fent un viatge anàleg al seu, de trobada amb un ésser admirat. Recordava com n’havia estat de llarga l’espera a l’estació perquè aquella vaga inacabable feia que arribessin menys de la meitat dels combois. Sort que a ningú li interessava anar més enllà de la capital, i feia unes quantes parades que s’havia quedat pràcticament sol al vagó.

S’adonà que gairebé havia arribat quan, encara amb una barreja d’attrezzo de sitcom i de somnis intercalats, divisà el Pirineu, encara llunyà, per la finestra. La megafonia, que emprava un català massa forçat, anunciava la propera aturada, on ell havia de baixar. Es disposava a prémer l’únic botó d’aquell estri que el distreia quan el tren s’aturà en sec, enmig del no-res. Va sentir xiuxiuejar la parella que encara tampoc havia baixat, però que per la quantitat d’equipatge que duien segurament creuarien la frontera. Uns instants després, una veu masculina demanava atenció pels altaveus, i, pel poc que va poder entendre, parlava d’un problema a la catenària i d’un autobús.

Quan, dues hores després, arribava a aquell edifici gris, amb un gran logotip verd en forma de tren a la façana, ningú l’esperava. I es preguntà si, en algun moment, algú l’havia esperat. Semblava que tots els trens sortien sense ell, excepte els que arribarien massa tard. I el proper trajecte de tornada no era fins l’endemà. S’assegué en un banc i acabà de veure aquell viatge en tren que uns guionistes havien escrit pensant en un final còmic. Fins que la bateria, com ell, va cedir, esgotada.

Aquest relat forma part del projecte Disparant històries que duem a terme amb la Mercè i la Isa. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè tots dos en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publiquem als nostres blogs. Podeu veure el relat de la Isa al seu bloc, Universos infinitos.

Un circ

Fotografia de Mercè Romero

El circ se n’anirà de la ciutat. Desapareixeran fins l’any que ve el nas vermell del pallasso i el trapezi i les boles de colors del malabarista. L’espai que ara ocupa la carpa vermella il.luminada per centenars de bombetes encara calentes després d’haver anunciat la darrera funció del cap de setmana tornarà a omplir-se de cotxes a les nou del matí. La melodia de les trompetes i els tambors, el soroll eixordador del canó i el so còmic d’una corneta s’apagaran per deixar pas al silenci nocturn només tallat, a estones, pel vent que escombrarà les fulles dels arbres, en una barreja de brisa i cruixit, que tranquilitza i amoïna alhora, que espanta els gats que dormiran a l’aixopluc d’una carrosseria aerodinàmica.

“And it’s sad, so sad, All you friends gather round ‘Cause the circus left town.” Eric Clapton. Circus.

Escoltes els acords d’una guitarra, minuciosament afinada abans de començar. Una copa de vi a terra, notes i foscor. Amb l’excusa d’un canvi de ritme, s’encenen a poc a poc fils de llum de colors que neixen allà a dalt, penjats, i moren als peus del guitarrista, a qui mai han agradat massa els efectes ni les filigranes: ell vol tocar pel públic. Fins que arribarà el moment en què tots els qui s’han reunit allà cantaran, com si d’una sola veu es tractés, aquelles frases que s’inventà, una nit ja llunyana, també amb una copa de vi a terra.

“Tu mira hacia abajo, llevo una banda especial…” Love of Lesbian. Incendios de nieve.

Surts al carrer. L’aire fred et torna a la realitat. Un xiulet indefinit et recorda d’on surts, mentre camines cap a casa amb passos lleugers, mentre imites els fumadors que han sortir primers, amb el contrast de l’aire fred. Mires a terra, decidit. Gairebé ni te n’adones quan passes pel costat del circ. No queda cap dels centenars de bombetes enceses, és de nit i els pallassos i els malabaristes deuen dormir, esperant la propera funció, demà al matí. Quan tu arribis a casa i et fiquis al llit, segurament algun d’ells s’aixecarà del seu, cridant, animat, que ja va sent hora que tothom es desperti, que l’espectacle ha de continuar. Tu tancaras els ulls.

«I can fly, my friends.» Queen. Show must go on.

Bonus Track

Tancaras els ulls i recordaras quan, ja fa massa temps, entraves embadalit a la gran vela blanca i vermella i no podies deixar de mirar a un costat i l’altre. Colors, formes, disfresses, músiques, … Veies els cartells de l’arribada del circ -que, ara, semblen els mateixos que fa un quart de segle- i cridaves emocionat, dins d’un cotxe ara ja desballestat. En dues, potser tres ocasions, no ho recordes molt bé, els teus precs van ser escoltats. Fins i tot guardes, en algun racó de la memòria, una foto feta amb una Polaroid, en temps en què els revelats tardaven dies, més pel fet de ser una foto de Polaroid que no per la teva cara sobre aquell immens elefant.

«Y los niños lo han pasado tan genial en su hogar preguntarán si el circo volverá, volverá…» Sidonie. Un día más en la vida.

Aquest relat forma part del projecte Disparant històries que duem a terme amb la Mercè i la Isa. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publiquem als nostres blogs. Aquesta setmana, però, la Isa no ha pogut preparar el seu relat.

Un matí fred qualsevol

Fotografia de Mercè Romero

El cel serè d’aquell matí amb prou feines dissimulava un fred que glaçava els ossos. El gebre damunt les fulles ja seques dels centenaris arbres de l’avinguda de la República els feia semblar plens de vida, tot i haver iniciat ja la seva becaina particular, que els duraria fins ben entrat el març. Els carrers costeruts que pujaven fins el camí de l’ermita estaven encara humits: l’estret passadís entre les cases deixava gran part de l’adoquinat al bac, i només tornaria a sentir l’escalfor del sol més enllà de la placeta que feia poc que havien construït, en un procés d’esponjament del barri que ara estava oblidat en algun calaix de la casa de la vila.

La senyora Rosa feia ja molts anys que havia deixat de caminar pels carrers del poble. Encara recordava com si fos ahir la vetlla, concorreguda com totes les dels veïns que no havien sobreviscut a la guerra. Ella, que havia ensenyat aquells homes a llegir quan eren nens, amagats en un soterrani entre sorolls de trets i crits que fregaven l’obscè, mentre l’Antonio repartia municions entre soldats massa joves que, massa sovint, caigueren víctimes d’una bala enemiga. Ella, que havia criat la Maria i la Júlia tota sola, des que l’Antonio s’apagà definitivament, per una pulmonia que el setge de la guerra i la manca de medicaments van complicar en excés.

Era davant de casa seva on una torratxa de color teula, a joc amb les parets, deixava entreveure les darreres flors de la temporada, amb un marc blanc i les cortines passades darrere. Vés a saber qui devia viure-hi, en aquella casa on la Rosa es refugià passada la guerra. Ara, moment perduts d’intimitat rere els vidres, entelats pel contrast de temperatura, devien deixar-hi de nou abraçades i discussions, esmorzars en matins freds, penjadors amb jaquetes marrons coronats per una boina de tons grisos, l’olor de les darreres flors de la temporada.

Un soroll, una ventada, la salutació d’algun veí, el miol d’algun gat, el motor d’un cotxe que no acaba d’arrencar. Tornar de nou al matí de novembre, del cel serè, fred que glaça els ossos i gebre damunt les fulles. Carrers humits, sol a les façanes i passos rítmics, persianes que s’aixequen, la fruiteria oberta i seguir fins el camí de l’ermita. Tornar a esmorzar, regar les flors i, resignat, saber-se pres d’una rutina que no sabria variar.

És ell, o soc jo?

Aquest relat forma part del projecte Disparant històries que duem a terme amb la Mercè i la Isa. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposa, de forma periòdica, una fotografia perquè tots dos en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publiquem als nostres blogs. Podeu veure el relat de la Isa sobre “Les notes perdudes” al seu bloc, Universos infinitos.