Com equilibrar la qualitat i la dedicació en un bloc personal?

És la pregunta del milió. Perquè, en general, per garantir certa qualitat fa falta temps. I un bloc personal, precisament, no és un espai on els que en tenim un hi poguem dedicar, per norma, massa estona. És per aquest motiu, per exemple, que el Disparant Històries a partir d’ara passarà a publicar-se cada 2 dissabtes, començant el proper dia 31.

Sidonie al Palau de la Música

Avui és un dia en què no hauria d’estar escrivint si no fos perquè 2012 és un d’aquests múltiples de 4 curiosos. Enguany, en un d’aquests 366 dies, hauré pogut dir que “m’ha tocat algo”. Dues entrades pel concert de Sidonie al Palau de la Música, cortesia del Banc de Sabadell a través de Facebook.

Pagar per llegir el diari

Llegeixo darrerament algunes reflexions curioses sobre el pagament per llegir continguts d’un diari de paper per Internet. Alguns ho defensen però lamenten la funcionalitat de “copiar i enganxar” i la poca solidaritat dels usuaris. Però cada dia més bona part dels continguts d’alguns diaris són d’agència, clònics, publicats amb la mateixa tècnica del copy&paste que es critica. Això s’ha de pagar? Sigui o no sigui gratuït en altres digitals, paguem per continguts o per la feina que comporten? Interessa que només ho llegeixi una minoria? Ja no estem als anys d’agafar tisores, retallar i fotocopiar. Potser tots, i m’hi incloc, hem de fer l’esforç de ser creatius. Al final, algú trobarà el camí cap a un nou model. Mentrestant, queixant-nos des avanços tecnològics estem perdent el temps. Si no m’informa un diari, me n’assabentaré a Twitter per algú que ho visqui d’a prop. Això, suposo, és la globalització. I l’accés immediat. Tanquem Internet i tornem a començar? Potser som tots els que hem anat tard…

Ajudem a fer periodisme

En Saül Gordillo, exdirector de l’ACN, ha fet una gran tasca aquests darrers mesos amb la publicació, primer, del mapa de pactes curiosos als ajuntaments, i ara, amb el mapa de sous dels alcaldes.

M’ha fet pensar, precisament, en el terme “periodisme ciutadà”, que sempre m’he mirat amb cert recèl perquè si no som periodistes i no hem trepitjat una facultat de periodisme, no hauríem de considerar necessàriament que el què fem és periodisme. Escrivim. O donem informació. O valorem. Però en els casos que ens ocupen, s’ha demostrat que la xarxa si que ofereix una bona quantitat d’alternatives per agrupar informació, si hi ha algú amb criteri i ganes de fer feina que s’hi posa.

I així ha estat en aquests dos casos. Twitter ha servit, en bona mesura, per trobar informació que la gent coneixia de primera mà, i poder-la tenir tota junta. I en Saül, encertadament, ha trobat l’eina adequada, Google Maps, entre un munt d’alternatives 2.0 que ens permeten tenir una representació gràfica de la informació.

Independentment de si els qui li han facilitat dades eren “periodistes ciutadans”, si que són part d’una gran xarxa a través de la qual podem comunicar-nos ràpida i fàcilment per aconseguir resultats satisfactoris. I segurament és més interessant això que el nom que volguem donar-li a aquest fenòmen. Que, pensant-ho millor, potser si que “periodisme ciutadà” el descriu prou bé. Haurem de preguntar-ho als “periodistes de veritat”, o “periodistes” a seques, que també són ciutadans.