«Escolta’m, va! Que t’explicaré allò que et vaig començar a dir de…». En Martí tenia aquella capacitat innata de robar-te l’atenció durant uns breus instants, furtivament, per dir-te alguna cosa que ja sabies. I la sabies perquè ja te l’havia acabat d’explicar. Molts cops.
Arxiu de la categoria: Pseudoliteratura
Quan la línia d’arribada es converteix en punt de partida
Potser algú de vosaltres recordarà un videojoc -de l’època de les màquines recreatives a l’hora del pati- anomenat Outrun. És el primer de cotxes que recordo que, enlloc de línies d’arribada, hi havia cartells on s’hi llegia checkpoint. Suposava, sense deixar de conduir, un canvi d’etapa i una extensió de temps. Potser el que jo veia com una línia d’arribada era això. Un checkpoint.
Disparant històries: Les notes perdudes
Les notes perdudes, fotografia de Mercè Romero
Va respirar profundament mentre notava aquella estranya sensació a la panxa. Nervis, adrenalina. Es va fregar les mans. Va inspirar de nou i va mantenir durant uns instants l’aire dins dels pulmons. Un moment després, deixant-lo anar d’una alenada, començava a caminar cap al centre de l’escenari entre els aplaudiments del públic fins arribar a la cadira que ocuparia. S’hi va asseure, acostant-se a les tecles d’un piano negre de cua. I es va despertar.
Un ordinador blanc presidia una taula desordenada sobre la que hi reposava el seu cap, ara amb els ulls entreoberts mentre contemplava, encara endormiscat, les tecles del seu piano Yamaha, que des de feia més d’un any havia substituït un teclat Casio que podia reproduir melodies de cançons famoses dels 90 que ja ningú recordava.
En Josep Pou, conegut al poble com en Jep de Can Figueras, havia provat sort en diverses orquestres anys enrere, després d’acabar els estudis al conservatori. Era constant, però el seu talent, com solien dir-li els professors, encara no s’havia despertat del tot. Amb el pas del temps, i enfilant-se ja ràpidament cap als quaranta, havia acabat acceptant feines a preu fet composant sintonies i “jingles” per la ràdio municipal. La seva obra més coneguda era la de l’anunci de la perfumeria de la Roser, pel Nadal del 2007. Passejant pels carrers del poble, encara es podia escoltar algú xiulant-la ara, cinc anys després.
Els ulls d’en Jep, clavats encara en direcció a les tecles del piano, es van tornar a tancar, a poc a poc. Preferia somniar en aquell concert que mai va arribar a fer, imaginant-se totes i cadascuna de les situacions i sensacions que hi hauria viscut. I més ara, que, amb la crisi, la ràdio municipal, com tantes altres dels pobles del voltant, havia tancat. Al 107.1 de la FM només s’hi sentien interferències. Interferències que l’havien fet dormir de nou. Mentre, exhalant l’aire després de l’enèsima reverència, recollia un ram de flors entre els aplaudiments del públic de l’auditori, ple a vessar…
Aquest relat forma part del projecte Disparant històries que ara emprenem amb la Mercè i la Isa. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposarà, de tant en tant, una fotografia perquè tots dos en fem un relat breu, i la Isa Romero (Twitter / Blog) i jo el publicarem als nostres blogs. Podeu veure el relat de la Isa sobre “Les notes perdudes” al seu bloc, Universos infinitos o accedir directament al relat “Les notes perdudes”.
Southampton
Mirava amb ulls tristos els milers de contenidors de colors, guardats un sobre l’altre, mentre el seu cotxe s’allunyava del port. Southampton, la ciutat que l’havia vist néixer, començava en aquell precís moment a convertir-se en un record del passat. Dissimulant una llàgrima, la Grace no podia deixar de pensar en aquell port, els vaixells i les celebracions quan el seu pare arribava en un d’ells, després de mesos de viatge.
No hi ha cobertura
Dins el meu cap es repetien quatre paraules sense parar. «No hi ha cobertura». Vaig insistir. Volia saber si es referia a cobertura 3G, perquè amb GPRS jo ja passava; no calia velocitat, tampoc. La trobaria a faltar, però si no hi havia res millor… I tornava a respondre’m, aquest cop amb un terme més, com per reafirmar-se en la seva posició. «No, no hi ha cobertura». Movia el cap a banda i banda. «Cap. No n’hi ha».
