Com que ja s’han fet les signatures pertinents, ara ja podem fer-ho oficial.

Sobrevia.net i el Grup Nació Digital tenen un nou local a la Plaça Major de Vic.

Quines ganes tenia de dir-ho!!!!! hehehe…

Ara falta buscar els mobles, el maquinari… però el més difícil, que era trobar un lloc, ja està fet. L’entresol del número 9. De moment, només tinc fotos decents de la vista que hi havia fa un parell de dimarts per la finestra. Llàstima que no fés més sol!

Quan tingui més fotos, una mica més decents i amb algun moble, les publicaré!

De moment, ja he fet la meva ciber-celebració particular!

És un plaer compartir blogosfera amb companys que han editat un llibre. Autors, dels de veritat. Autors entre els que s’hi troben blocs molt “veïns” (Pocamandra), entre molts més; i que ha coordinat Toni Ibáñez. En parlaria més, si no fos perquè tot el què en sé, fins ara, està al seu bloc; així que el millor serà un enllaç.

» Més informació

L’organització STIC.CAT posa en funcionament el web www.premisblocs.cat 

Ha començat el període d’inscripcions per a la primera edició dels Premis Blocs Catalunya, una iniciativa pionera impulsada per l’organització STIC.CAT. El termini de presentació de candidatures acabarà el 15 de setembre.

A més, STIC.CAT ha obert el web www.premisbloc.cat en el qual pot fer-se les inscripcions seguint la normativa de les bases. D’aquestes, en destaquem que el Premis Blocs Catalunya 2008 són oberts a tothom que tingui un o més blocs en llengua catalana, independentment del lloc de residència física. Això síi, no s’acceptaran els blocs anònims.

Tot visitant el web hi trobareu els primers inscrits en alguna de les onze categories definides en els Premis Blocs Catalunya: Cinema, Literatura, Economia, Educació, Esports, Periodisme, Personals, Política, Gastronomia i TIC, mentre que l’onzè premi serà pel bloc de l’any.

Més enllà del lliurament dels guardons, l’organització STIC.CAT vol aprofitar les sinergies generades per difondre i per promocionar l’ús de les TIC en tots els àmbits de la societat. És per això que els Premis Blocs Catalunya són la punta de llança de tot un seguit d’activitats orientades a aquestes finalitats.

El lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2008  tindrà lloc el divendres 10 d’octubre d’enguany, a l’Auditori-Palau de Congressos de Girona.

» Veure web premisblocs.cat

» Descarregar nota de premsa en PDF

Veig un cotxe que passa a bastant més de 50 quilòmetres per hora i uns nens jugant al camp de futbol que hi ha al costat del club de petanca. Veig que, només començar, no ho faig amb aquella intensitat amb la que he començat llegint el relat de l’últim llibre d’en Quim Monzó, Mil cretins. Combina bé alguns relats curts i banals, amb d’altres molt descriptius, i fins i tot un que, en concepte, m’ha recordat molt el meu post “Assegut davant l’ordinador”. La diferència: jo escrivia un post, i ell era un escriptor obligat a fer un conte curt [Trenta línies, es titulava el relat]. Com sempre, m’he quedat amb ganes de més. És el què tenen les dosis petites.

El proper serà Desfent el nus del mocador. Llàstima que no tingui temps per llegir-los més ràpid, ni per escriure més al bloc. De totes maneres, si, estic viu. I l’Agility Club Girona té un web una miqueta més renovat i amb domini .cat!

Abans d’anar a dinar i acabar algunes feines per poder anar a la parada que l’Agility Club Girona té avui a la Plaça Catalunya (prop de la gelateria la Gioconda), no podia estar-me de fer un apunt per desitjar-vos una bona diada de Sant Jordi. Per descomptat, si he de recomanar-vos algun llibre potser faig una llista inacabable, així que us diré que, per ara, tinc per llegir L’home manuscrit de Manuel Baixauli i Desfent el nus del mocador, de Ramon Erra. També estic esperant que m’arribi Profecia 2013. I… bé, amb 3 títols potser n’hi ha prou. Evidentment, qualsevol novel·la de Tolkien, o Mil Cretins de Quim Monzó també pot ser una molt bona opció. He recomanat títols en català, però poden ser en castellà o en anglès: tot és literatura; cultura, al cap i a la fi. El plaer de la lectura.

També m’ha fet gràcia que m’hagi arribat un correu de Bloguzz, dient-me que m’enviaran una aventura gràfica (Jack Keane) perquè la provi i en faci un article. No està malament: de sempre m’han agradat les aventures gràfiques. I també em diuen que m’abstingui de fer un “Oh! que bonito”, i que puc fer-ho en català, així que crec que, per ara, no em puc queixar. Quan l’hagi provat ja us en faré cinc cèntims!

Ara si: a dinar!

[ Publicat com a blocaire convidat a EDP.CAT ]

Assegut davant l’ordinador, obre el processador de textos, es posa bé el teclat i respon algun missatge pendent. Mira els esborranys que ha començat, a mà, en diverses ocasions. Compta fins a sis intents, i cap el convenç. Ell no té el problema del full en blanc. El seu problema és el segon paràgraf.

Pensa durant una bona estona. Agafa un dels fulls. Política. Havia dit que no en parlaria i no creu que fer-ho al bloc d’algú a qui admira per com tracta aquest tema sigui la millor manera de començar.

L’aparta i n’agafa un altre. Servidors, apaches, mysql… massa tècnic. No creu que sigui una bona opció, la d’avorrir al personal, així que desestima també aquesta opció i la deixa sobre el primer esborrany “polític” (si és que algú amb una mica de seny l’hagués qualificat així).

El següent és sobre periodisme digital. Interessant, però ja el cansa. En parla al seu bloc, en comenta d’altres, i s’adona que tot allò que es nou genera opinions molt diverses fins que no es converteix en quelcom quotidià. No voldria que la seva aportació semblés un intent d’imposar una visió massa pròpia, així que el full va a parar de nou al plec dels intents reciclables. La part del darrere d’un foli sempre és útil quan et truquen.

Creu que potser pensa massa. Que hauria d’escriure el primer que li passa pel cap. La idea, però, no l’acaba de convèncer, així que agafa aire, i es mira un altre full per revisar. Comença a llegir. «És un plaer per mi poder escriure en un bloc aliè. I més quan és d’algú a qui llegeixes. Segur que quan hi vegi el meu nom escrit m’emociono». No continua. No creu que al blocaire generós que li ha ofert la possibilitat de publicar al seu bloc li interessi massa un article-massatge.

Se’n cansa. S’acosta l’hora de fer el dinar, i continua sense decidir-se. De cop, veu que li ha arribat un correu. “Hola Miquel”, comença. Li recorda que d’aquí a no-res ja li toca a ell, publicar, i ell encara no té ni idea de què escriure. Així que, per cercar la inspiració perduda, fa una visita al bloc en qüestió. Una visita que no contribueix a donar-li massa idees, sinó a restar-les: tot allò del què ja s’ha parlat no seri a una bona idea, així que es separa una mica de la taula de l’ordinador i pensa.

De cop, se li il·luminen els ulls. S’acosta d’una revolada a l’ordinador, i, mentre comença a escriure, s’adona que una sensació d’alleugeriment el recorre. Per fi, es diu a ell mateix, crec que sé què puc escriure.

I comença. «Assegut davant l’ordinador, obre el processador de textos…».

[ Publicat al bloc del Grup Nació Digital, el 9 d'abril]

Ho he llegit, això no es pas una frase meva. Ho diuen al web PremsaJove.cat (Associació Catalana de Premsa i Comunicació Jove), tot explicant les Jornades Digitals de Periodisme Jove. En l’espai on parlen de les persones a qui han entrevistat, m’ha sorprès veure-hi aquesta afirmació de Diego Linares, president del Grup de Periodistes Digitals. Textualment, citen “Som el germanet pobre del periodisme”. Així, sense explicar res més.

Fins i tot Assumpció Maresma (fundadora i editora de Vilaweb) evita fer ja aquest tipus de comparacions, i diu “Cal reivindicar el periodisme en majúscules, independentment del suport”.

És per això que em sorprenen les paraules de Linares. Em sorprenen perquè els falta un context; i això, en un article escrit per una associació de periodistes, em desconcerta.

En tot cas, vist el panorama actual, i els regals que ha de fer la premsa escrita per vendre més exemplars, no puc acabar d’estar-hi d’acord. Potser si que els “holdings” que tenen certs mitjans tradicionals tenen diners: però no serà pas perquè tallin més arbres que els altres. I, curiosament, tots ells, sense excepció, tenen ja les seves edicions digitals, que ja han deixat d’actualitzar-se diàriament per fer-ho de forma continuada durant tot el dia.

I si la frase significa que “els mitjans tradicionals volen fer creure als lectors que som el germanet pobre del periodisme“, llavors potser si que en podríem parlar. Però en una frase orfe de context, si en té, havia de manifestar la meva opinió al respecte; respectant, això si, l’opinió de tothom.

[ Publicat al bloc corporatiu del Grup Nació Digital el 19 de març ]

En aparença, Internet és una font inesgotable d’informació. A la pràctica, per aquells que no tenen el temps o l’agilitat suficient per a navegar amb fluïdesa, els representa, bàsicament, desinformació. Desinformació precisament per manca d’accés a la informació que els interessa.

Qualsevol mitjà digital compta amb hemeroteques de fàcil consulta, una quantitat important de material nou cada dia… o així hauria de ser, ja que, precisament, Internet aporta una immediatesa i un canal molt més ràpid, eficient i potent, versàtil en resum, que altres mitjans tradicionals com la televisió, la ràdio o la premsa escrita.

Però a l’hora de la veritat, ens trobem que no sabem com arribar a tota aquesta informació. Els fils RSS són una opció, però… heu intentat seguir-ne més de 20? Ara, alguns mitjans, entre ells en període de proves alguna de les capçaleres del Grup Nació Digital, mostren els seus titulars a Twitter. Però si no ho consultem cada 10 minuts, segurament perdrem moltíssimes actualitzacions.

És un fet que la cultura d’ús d’Internet ha d’anar evolucionant, i que tant els consumidors d’informació com els propis mitjans hem d’aprendre, a poc a poc, a entendre’ns i fer-nos entendre, a arribar a la informació i a posar-la en llocs on sigui evident que s’hi pot trobar. 

Mentrestant, però, la gran quantitat de presumptes mitjans, de blocs, de diaris “originals” i, òbviament, de mitjans que busquen ”fets diferencials”, fan que no s’estableixi una forma estandaritzada per fer més fàcil el seguiment dels continguts de forma transversal pels lectors. Així doncs, mentre tots descobrim què podem fer i com ho podem fer, haurem de seguir aprenent a informar-nos amb el què tenim, que és una gran quantitat d’informació, segmentada, però actualitzada a l’instant en què succeeixen els fets, i tractada amb un gran ventall de possibles mirades, des de les opinions personals d’un bloc fins al treball periodístic dels mitjans digitals.

Això si, tot i les dificultats, les opcions que tenim a la xarxa no són menyspreables, i cal que en prenguem consciència: la comoditat no neix per si sola; tots hi hem de col·laborar.

[Publicat al bloc corporatiu del Grup Nació Digital el 23 de febrer]

“La catosfera és un sentiment”. Així em definia Marc Vidal, aquest vespre, en el decurs d’un sopar amb blocaires i internautes gironins, la seva opinió de la catosfera. Tenia molt clar, però, que aquesta afirmació li durà algun mal de cap. Des d’aqui, però, vull donar-li suport, perquè amb això, Vidal referma que la Catosfera és un mecanisme d’inclusió: no pas d’exclusió, com alguns volen fer-ho veure.

He publicat al meu bloc un petit resum de la reunió dels primers “girosfèrics”.

[Post publicat al bloc corporatiu de Nació Digital, el 14 de febrer de 2008]

Feia temps, molt de temps, que volia escriure en un bloc corporatiu. Massa. Ara ho diria tot… però no recordo gairebé res. Vaja, si… recordo que us volia parlar del programari lliure aplicat als diaris del Grup Nació Digital. Però res, només un apunt ràpid: tots els diaris del grup funcionen sobre un servidor amb GNU/Linux, amb Apache, PHP i MySQL (LAMP, n’hi diuen, d’aquesta combinació, per les inicials de Linux, Apache, MySQL i PHP). I, fins ara, mai hem tingut problemes massa gruixuts per culpa d’aquesta combinació: al contrari, més aviat ens n’hem estalviat.

Ara bé, com que per aqui hi ha altres redactors [m'hi incloc, però no penso criticar part de la meva feina com a tècnic, tampoc], prefereixo no tocar massa aquest tema. Perquè llavors recordaran tot allò que em volien demanar, i que van oblidar, i ja hi serem. Que no en som pas pocs, de redactors.

En qualsevol cas, benvinguts a aquest bloc. Benvinguts els lectors que el descobreixin, i benvinguts els redactors (que “altra feina tenim”, deuen estar pensant ara, “que escriure tonteries en un bloc”… però segur que us hi divertiu!). Benvinguts a aquesta experiència que, vulguis que no, a mi també em sembla interessant, igual que les possibilitats que ens donen les tecnologies de la informació.

Fins el proper “post”!