Un model de jornada que porta un segell molt gironí, el de l’Eduard Batlle, amb un equip que també comptava amb la Laura P. Victòria, que avui ha fet de conductora de l’acte, i l’Anna Molas, “agitant les xarxes socials”, entre d’altres. També m’ha agradat veure-hi en Jordi Àvila coordinant l’àrea gastronòmica, i saber que l’Eduard Muntaner s’encarrega de fer el relat que es publicarà dilluns al web de l’acte.

Els participants d’avui han estat Mainada.es, Marcelinus i Sixtemia, mentre el tast ha estat a càrrec de Girosca i Vins de Catalunya. Podria explicar el què han dit, però segurament un cop d’ull a Twitter, o visitar dilluns el web del TicketDay serà més aclaridor que el què recordi del què he anat caçant aquest matí.

Si que m’ha agradat, però, veure que hi ha ganes i imaginació. Dedicació i bon humor. Cap de les ponències ha estat una queixa sobre la crisi, al contrari. I en tots els casos, en el moment en què es parlava de les hores que s’ha de treballar per tirar endavant un projecte, no es feia amb mirada de cansament, sinó amb cert orgull per la feina feta. Aquella sensació que estàs aixecant alguna cosa, que requereix molt d’esforç addicional, però que val la pena. Em sona.

També m’ha agradat sentir-hi les veus d’empreses joves, que passen el què jo ara recordo encara com si fos ahir, però ja queda lluny. “Capitalització de l’atur”. Si algú segueix aquest bloc des de fa tant de temps, recordareu que en vaig parlar. “Picar pedra”. O veure, en una escala de valors, les vendes per sota de generar coneixement de marca.

És bo sortir d’un lloc pensant que hi has tornat a aprendre la lliçó del que comença. Perquè, el què tots ells veuran d’aquí uns anys, si no és que tenen força sort, és que no es comença una sola vegada. Hi ha començaments per tot. Cada escull és un començament. Cada bifurcació és un començament. I si el primer inici et va agradar, la resta no són més que nous reptes a superar.

Els petits, tant per joventut de l’empresa com per no ser grans companyies de Barcelona, tenen llocs on fer-se sentir. Només cal trobar-los. I l’Eduard Batlle sovint hi és al darrere, en terres gironines.

Dic tot això perquè encara (si, encara) em trobo amb molta gent que no distingeix cap de les branques del terme “informàtic”. Per una banda és normal, però per l’altra, si algú ens diu que és “científic”, serem força conscients que no podem demanar-li una tasca en concret sense abans preguntar-li “i què fas?”. L’altre dia recomanava una sèrie, The Big Bang Theory, on en alguns episodis es fa referència a aquest fet, precisament.

I és que un informàtic pot programar, pot dissenyar, pot muntar i arreglar ordinadors, pot fer assessoria, o fins i tot pot ser un Community Manager. El que programa, tot i que tindrà nocions de sistemes i xarxes, potser no sabrà com actuar davant d’un rack ple de switches. El que dissenya potser tindrà problemes per desenvolupar una aplicació complexa per a un telèfon mòbil. El tècnic que repara qualsevol ordinador amb els ulls tancats potser no sabrà fer un programa de gestió de factures. I el Community Manager, segurament, estarà més centrat en un àmbit més de màrqueting, amb nocions més concretes de desenvolupament i disseny, o de manteniment de serveis TIC, per exemple.

Però tots tenen, al final, una cosa en comú: acaben fent d’assessors. Perquè coneixen l’àmbit en el que treballen, saben què es pot fer i què no, què es valora i què pot tenir un ús pràctic, què poden recomanar a algú, i coneixen novetats i tendències de cada sector. Potser jo no sabré quina és la millor targeta gràfica, ara, per ordinadors de bojos pels videojocs. Potser a la botiga d’informàtica no us sabran dir quina és la darrera versió de PHP estable que s’ha publicat.

I, en general (com sempre, amb excepcions), els professionals sabem fins on podem arribar i on s’escapa del nostre camp més específic. Podem recórrer a coneguts centrats en altres temàtiques, i derivar-los les consultes. Però precisament per no quedar en evidència, ens centrem en l’àmbit que millor coneixem. I, malgrat això, hi ha qui se sent decebut quan no em sona el model d’una placa base concreta. “I tu ets informàtic?”. Bé, potser si. O potser no. Arriba un moment que et fan dubtar.

Malgrat tot, però, hem d’acostumar-nos a pensar que, tot i que  hi ha “informàtics” que saben de tot, també n’hi ha, cada cop més, d’especialitzats en un àmbit més concret que, normalment, els permet una millor comunicació amb determinats sectors. Potser aquesta especialització, més que per preferències (que també ve d’aquí), es deu a la integració, cada cop més, de la informàtica, la tecnologia i la comunicació, en aplicacions d’ús molt concret, que fan que sigui necessari aprofundir en disciplines també concretes, però no sempre menys àmplies, ja que acaben combinant coneixements tant d’informàtica com d’altres sectors.

- Per una banda, sempre que publico al bloc el veig. Per tant, em canso més ràpidament de veure sempre el mateix…
- A més, el número d’opcions que tinc a WordPress.com és força reduït. I si vull posar-ne un jo o canviar els existents he de passar per caixa, part que de moment prefereixo evitar.
- També us haureu fixat en la quantitat de frases en anglès barrejades amb les catalanes. Perquè, a WordPress.com, no puc fer les traduccions jo directament. I tot i que col·laboro en les traduccions, solen tardar força en estar validades, si ho arriben a estar.

Això, entre d’altres. El motiu principal és la gratuïtat del servei, i no és criticable ni molt menys: d’algun lloc s’han de treure el sou o els diners per pagar les necessitats de servidors, etc… més enllà del capital risc. I també és bo que hi hagi opcions professionals per qui les necessiti. Però això fa que, de tant en tant, pensi en si caldria moure el bloc a un domini propi, allotjat per mi mateix.

Problemes? Els de sempre: primer, el trasbals del trasllat. Després, que Google valora molt bé els blocs a WordPress.com. També cal tenir en compte que hi haurà gent que segueixi el bloc a l’adreça actual, fet que provocaria que haguessin de fer més canvis, als fils RSS, etc… I, la veritat, de moment em limito a deixar anar els meus pensaments aquí, i si hagués de perdre més temps en gestions que en escriure, tornaria a caure abandonat. Així que, per ara, us seguiré “sorprenent” amb algun canvi de tant en tant. Si tinc temps…

El primer cas, en Javascript, és MarkerClusterer per la API V3 de Google Maps. D’entrada es crea el mapa i els markers, i quan ja estan creats s’agrupen en un cluster. S’han de tenir en compte algunes bones pràctiques com ara mantenir tots els markers en una matriu per tal de poder-los esborrar cada cop que hi ha una actualització per haver mogut el mapa o canviat el zoom. La documentació que incorpora és molt breu, però suficient. Si voleu utilitzar-lo amb càrregues segons els canvis d’ubicació al mapa, només us fa falta saber que l’event bounds_changed , per ara, té un error conegut però no solventat, així que des de Google es recomana substituir-lo per idle. Us estalviarà mals de cap, ja que bounds_changed repeteix una mateixa crida diverses vegades seguides.

De fet, ben aviat veureu un projecte que incorpora aquesta característica i algunes d’altres de Google Maps, ara que ja suporta SSL en la versió estàndard. I durant la preparació del projecte, m’he adonat d’algunes novetats que m’havien passat per alt respecte a la versió anterior de l’API de Google Maps; o que simplement no havia utilitzat mai. Per exemple, ha desaparegut la funció de càlcul de distància entre dos markers, així que si la necessiteu, podeu recórrer a una funció pròpia (que jo vaig trobar buscant per la xarxa):

google.maps.LatLng.prototype.distanceFrom = function(newLatLng) {
var lat1 = this.lat();
var radianLat1 = lat1 * ( Math.PI / 180 );
var lng1 = this.lng();
var radianLng1 = lng1 * ( Math.PI / 180 );
var lat2 = newLatLng.lat();
var radianLat2 = lat2 * ( Math.PI / 180 );
var lng2 = newLatLng.lng();
var radianLng2 = lng2 * ( Math.PI / 180 );
var earth_radius = 6378.1; // (km = 6378.1) OR (miles = 3959) – radius of the earth
var diffLat = ( radianLat1 – radianLat2 );
var diffLng = ( radianLng1 – radianLng2 );
var sinLat = Math.sin( diffLat / 2 );
var sinLng = Math.sin( diffLng / 2 );
var a = Math.pow(sinLat, 2.0) + Math.cos(radianLat1) * Math.cos(radianLat2) * Math.pow(sinLng, 2.0);
var distance = earth_radius * 2 * Math.asin(Math.min(1, Math.sqrt(a)));
return distance;
}

Així com la capacitat de poder rebre les coordenades superior esquerra i inferior dreta:

var coordenades=map.getBounds()
var coordDalt = coordenades.getSouthWest();
var coordBaix = coordenades.getNorthEast();

També podeu saber quin és el zoom màxim de la zona que es visualitza (vegeu MaxZoomService) o localitzar fàcilment coordenades d’adreces (Geocoder, recomanant no buscar automàticament noms de ciutats sols, ja que Vic, per exemple, us pot dur on no us esperàveu, com als Estat Units).

Però no només de Google Maps s’ha de viure: necessitava en PHP, a partir d’una matriu que conté informació dels elements, tals com la latitud i la longitud, agrupar-los en la mateixa matriu per passar-los després a un altre procés diferent de Google Maps. Com fer-ho? Un article d’un blog no gaire nou em va solucionar el problema. A Introduction to Marker Clustering With Google Maps, hi podeu trobar algunes funcions interessants, basades en la fòrmula del Haversine. Evidentment, en aquest cas les funcions us les podeu adaptar segons les vostres necessitats (sobretot a l’hora d’agrupar l’array, jo utilitzava una estructura una mica diferent), però la idea és bona, i això demostra que hi ha recursos amagats molt interessants per la xarxa!

He pensat que segurament farà gràcia a amics i veïns, que porten temps veient el mateix paisatge, i pot ser divertit fer la comparació més endavant.

Àlbum a Google+: Enderroc de l’antiga escola Pericot

De fet, sèries que havia començat a seguir com CSI, El Mentalista, Bones o Castle experimenten canvis d’horari constants, i en casos com CSI, mai se sap quina de les sèries es veurà, ni quant temps fa que s’està repetint la mateixa temporada. El cas de Castle també és curiós: s’ha convertit en una sèrie de sobretaula; un moviment estrany.

A més, sembla que el panorama està buit de “grans sèries” a l’estil Lost. Potser el mateix desenllaç de Lost va fer que les cadenes s’adonéssin que una sèrie és una sèrie i s’ha de tractar com a tal: per mi, “Perdidos” no va estar malament, ni el final em va decebre especialment. En cap moment havia esperat que solucionessin el món. Potser hauria estat bé una mica més d’imaginació, hi estic d’acord. Però és una sèrie. I, la part més innovadora va ser tot “l’univers paral·lel” de continguts que va generar. Creia que altres sèries n’aprendrien, però ha estat al contrari: ningú més s’hi ha atrevit d’una manera semblant.

Sense perdre de vista que són això, sèries, i que són per passar l’estona, doncs, les meves preferències han anat evolucionant cada cop cap a un tipus que permeti veure-les de forma més esporàdica. Cosa que, a la vegada, fa que em faci més mandra començar a veure una sèrie massa seguida. I aquí és on hi he descobert The Big Bang Theory. Una sèrie que ja porta cinc anys i 100 episodis, però que, tot i sentir-ne parlar, m’havia fet “mandra” posar-m’hi. I això que tenia molt bones crítiques per part de gent que no l’explicava directament, però deixava entendre que era una sèrie de “friquis”.

I els “friquis” no n’han de ser necessàriament els espectadors: ja ho són prou els protagonistes, en Leonard i en Sheldon. Tot i que és més divertit amb certes nocions més “tècniques” o de cultura tecnològica (veure un comandament de NES com a cinturó, per exemple), les converses són molt directes i és la típica sèrie que va concatenant acudits un darrere l’altre; sense massa complicació, i amb poca història de fons; si no estem disposats a seguir-ne una de llarga i complicada. Com a mínim això sembla durant els primers 10 capítols de la primera temporada, que són els que puc jutjar.

En tot cas, però, és una sèrie per riure força. Molt, en el meu cas, tot i que ja me la mirava amb simpatia abans de començar-la a veure. Actualment a l’Estat espanyol es pot veure en castellà a Neox (de dilluns a divendres a les 17:15) i a TNT.

Els capítols són prou curts, i no és una sèrie complicada ni que, a priori, hagi de canviar el món de la televisió. Però per entretenir-se tampoc fa falta. I el cert és que fa venir ganes de conèixer els guionistes!

Per alguns de nosaltres no fa tant que el caset de doble pletina que ens van regalar per la comunió va ser el primer contacte amb la “pirateria”. “Oh, wait!”. No fa tant? Si que fa. Fa, per mi, més de 15 anys. Que el temps passi ràpid, que els canvis arribin tant poc escalonats, no significa que els temps no hagin canviat, ben al contrari. Estem en una era en què la pròpia definició d’”era” ha quedat obsoleta. Ens parlaven, els professors, fascinats, de l’”edat industrial” a l’escola, fa també més d’una dècada, tot pronosticant l’”edat tecnològica”. Un terme que d’aquí un segle potser serà vàlid. Però no hem de fer d’historiadors del segle XXII. Hem de viure el què ens toca i adaptar-nos, així ha sobreviscut l’espècie humana durant tant de temps: adaptant-se.

Sempre he volgut, malgrat les meves diferències, defensar aquells qui creuen que han de cobrar per “crear elements culturals”. Hom té dret a pensar que la seva cançó val uns diners. Igual que els valen les meves hores de feina. Però si jo programo una eina i la poso a la venda, i si no pregunteu-li a Microsoft, sé que de ben segur que aquesta eina pot acabar utilitzant-la algú sense que jo ho sàpiga ni en cobri. I, ho sento molt, però tot i que potser són “diners perduts”, he d’assumir que aquesta persona segurament no em pagaria el què jo li podria demanar per aquest producte; del contrari no faria l’esforç de “piratejar-lo”. I el mateix és aplicable a les cançons.

Ho admeto, jo també tinc MP3 que no he comprat. Vosaltres no? Ho sento, si això fereix sensibilitats. Però sisplau, que algú em digui que té el primer disc del grup rodenc Disturbio, que li compro ara mateix. De veritat. El trobo a faltar, i no l’he localitzat enlloc, així que si tinc la possibilitat de descarregar-me’l, legal o il·legalment, ho faré.

Ara bé, ho sento senyor Bustamante, però a vostè no l’he pas “piratejat”. Ni compraria el seu CD. Si ho fes, de ben segur que podria col·laborar a mantenir algú al seu lloc de treball i tindria aquella sensació del qui fa un favor, molt i molt petit, però que és com un gra de sorra. La discogràfica podria seguir pagant al distribuïdor, o al fabricant d’aquest plàstic que recobreix el producte. Però no m’interessa.

De fet, solc escoltar cançons a través de GoEar, que sé que paga l’impost, digueu-n’hi revolucionari, a la SGAE. I per tant deu tenir control i permís per publicar certes peces. O a Spotify, tot i que no tinc un compte “premium”. I ara de fons, escolto a Quimi Portet. “Atrotinada dignitat… Adéu turons amics, adéu rieres… boscos d’alzines i de roures i fagedes…”. Ja fa temps que l’escolto per RAC 105. Em pregunto què deuen preferir els autors, que els compri el CD o que vagi als concerts, cosa que si que faig. No valoro prou el fet d’escoltar una cançó enllaunada. Prefereixo veure’ls en acció. Que m’ofereixin certa part d’espectacle. De procés creatiu. Veure’ls. Saber que canten ells, i no els arranjaments del GarageBand. I no necessito grans floritures: ho admeto, he estat en concerts de Love of Lesbian i m’ho he passat d’allò més bé. I també m’ha agradat escoltar la veu del cantat de Vetusta Morla. O veure els Amics de les arts a Girona.

Quina és la solució? No tancar-se en banda, segurament. Negociar, parlar, i veure què fa la gent. Si la pirateria és un problema tant gran, segur que no hi ha algun motiu que la converteix en el què és? No pot ser que els preus d’un CD siguin abusius? No pot ser que la qualitat del producte, de vegades, no sigui l’esperada? No pot ser que consideren massa car el preu que es paga per una entrada de cinema? I no pot ser que hi hagi opcions gratuïtes que satisfacin a més gent? Perquè he escoltat cançons sense copyright que m’han agradat molt. I no sonen en tantes ràdios, ni tenen publicitat il·limitada en els concerts. Ni mouen 100 persones o més en una gira. Però m’agraden, tot i dedicar-se professionalment a altres coses.

No vull defensar la pirateria. No hi estic d’acord perquè, com ja he dit, defenso el dret a reclamar uns diners per haver fet una feina. Però siguem honestos: quants diners val? És problema meu la inversió que hi hagi fet l’artista o discogràfica? Soc jo qui ha de pagar la manca de planificació en els costos? Si no ho vull pagar, no ho escoltaré. I hi haurà qui ho voldrà escoltar i, existint Internet, podrà descarregar-s’ho d’on vulgui de forma gratuïta. Per tant, quina solució hi ha?

Per una banda, escoltar els usuaris, els clients. Recordar que en algun moment els diners s’han guanyat pel fet d’actuar, no només de composar. I aquells qui només componen, de vendre les seves creacions als qui actuen. I d’això s’hauria de poder viure: si un milió de persones descarrega un disc i menys de 50 van a un concert a Barcelona, no s’hauran perdut tantes vendes; a la gent que li hagi agradat bé hauria anat a veure’ls en directe, pagant, que això no es pot “piratejar”.

Per altra banda, saber què és efímer i què no. Una llauna de musclos en escabetx té una durada limitada. Uns musclos limitats. Es cobra per musclo. O per llauna. I no hi ha més secret. Però en allò intangible, tot el model de negoci s’hi ha d’adaptar. El coneixement, la cultura, el procés creatiu, desemboquen en un producte final que pot ser utilitzat, gaudit, s’hagi pagat o no. Fem pedagogia, enlloc d’atacar. Cada cop veig més grups “independents” (no sé si encara es corresponen als “indie” o ja és un mite) que semblen sortir-se’n millor que els estrictament “comercials” -o sigui, els que van a vendre, que d’algun lloc han de sortir els diners del cotxe nou. Potser és hora d’entendre que la música pot ser escoltada, podrà ser escoltada, per qui vulgui, pagui o no. Que el so no es pot limitar, ni la capacitat d’oïda de la gent. Per on es pot rendibilitzar tot això? En concerts, gires, campanyes publicitàries? Llavors s’haurà de restringir la capacitat de finançament, tenir-ho en compte, i a qui no li sembli bé, que no creï.

En resum: no estic a favor de recórrer a il·legalitats per escoltar música, llegir llibres o veure pel·lícules. Però a partir del moment en què es cobren preus en gran part abusius en un espai on és possible fer-ho de forma gratuïta, hom s’exposa a que el seu producte es comparteixi lliure i il·legalment. Per tant, no cal fer-ne un gra massa: cal adaptar-se als nous temps. Innovar, escollir mercat, oferir quelcom diferent. Si un concert és irrepetible, un “videoconcert” amb entrada també podria ser-ho. Que el compartirien després, gravat, a Youtube? Perfecte: si s’ha fet bé, més cua que hi hauria pel proper. Però si no tenim en compte les limitacions que imposa el mercat, el què no podem fer és pressionar perquè les lleis modifiquin el mercat. O és que, amb la que cau per culpa dels mercats, no podent canviar la situació des de la base social, si que podrà fer-ho una discogràfica? No siguem innocents.

Edito: un breu exemple. Radio Soulwax de 2ManyDJs. Aquí una explicació inspiradora. Hi diuen “Music is everywhere today and everyone has the tools to be a musician and to be a DJ”… Només per això ja ha despertat el meu interès…

L’FBI ha clausurat Megaupload i Megavideo. Uns serveis que, segons les autoritats, haurien provocat pèrdues per 500 milions de dòlars. Si. És clar. Perquè tot el què es descarrega són compres perdudes. Aquest argument és bo, en boca de les discogràfiques, per plorar i demanar subvencions. Però que les autoritats l’utilitzin ja no és normal. Que els propietaris de Megaupload cobraven per un servei que haurien d’haver vigilat més? En això hi podem estar d’acord; aquí hi ha un tema, el de la protecció dels drets d’autor, que té moltes posicions: potser la cultura completament lliure en facilitaria l’accés, si. Però això podria provocar una caiguda de la producció. S’hauria de veure i estudiar. Però el tancament de Megaupload no ha cridat l’atenció per aquest àmbit, sinó per la possibilitat que, un cop s’aprovin lleis com la “Sinde” a l’Estat espanyol, els tancaments siguin indiscriminats, sense preguntar. Tal com titulo a Opinió Nacional, “a cops de porra”.

Qualsevol pot trobar-se passejant per la plaça Catalunya i endur-se un bon “gec d’hòsties” pel fet de passar per allà quan hi ha una determinada concentració. I qualsevol pot trobar-se amb un web tancat perquè la frase que ha utilitzat podria haver estat extreta d’un llibre que indica, a les pàgines interiors, que “està prohibida la reproducció total o parcial” sense el consentiment explícit. Una afirmació ben demagògica, si: però aquesta és una de les pors d’aquells qui, com a la Viquipèdia, es poden veure abocats al tancament definitiu perquè no es puguin assumir els costos d’una demanda que, qui sap, potser no tindria prou fonaments ara, però si amb una legislació aprovada sota la pressió de grups empresarials concrets.

No ens hem d’oblidar, però, que el problema d’arrel no és Megaupload. Ni, en el fons, aquest terme general anomenat les “descàrregues il·legals”, o “pirateria”. El problema comença a partir del moment en què autors i discogràfiques van cadascú per la seva banda. Criteris oposats, justificacions diferents i bandes independents que se’n surten sense queixar-se tant, però de ben segur que amb més problemes. I, mentrestant, Anonymous que s’hi torna tombant webs com el de l’FBI entre una indignació poc organitzada, però que en un lloc com Internet, és molt més fàcil de gestionar.

L’absurd de tot això és que, en resum, el què passarà ara serà que els principals competidors de Megaupload tenen dues opcions: cedir a la por i tancar, o aprofitar l’espai de mercat que queda, una opció, aquesta última, que de ben segur aprofitaran noves plataformes que aniran apareixent. La gent buscarà alternatives, i cercadors i xarxes socials s’ompliran de preguntes i respostes. Gaire gent ha deixat de veure partits gratuïts pel tancament de Rojadirecta? Un a un, no acabaran mai. I la por que hi ha és que, per tancar-los tots de cop, no ens trobem amb un esparadrap a la boca i un censor a l’esquena mentre ens connectem.

Per mi és especialment interessant perquè és veure en marxa allò que vaig començar a explicar-los fa uns mesos, i que van continuar en Jordi Màrquez i en Francesc Casadellà -fins que arribi jo de nou, el mes que ve-, aplicat pels mateixos alumnes més enllà de les pràctiques del curs. I també perquè, encara que no sigui estrictament la meva especialitat -jo soc molt més tècnic que de publicitat, és cert- també m’agrada participar quan em pregunten.

És per això que, des d’aquest blog us convido a fer-hi un cop d’ull. Hi trobareu algunes preguntes sense resposta, i potser també hi trobeu coses que corregiríeu, però el cert és que no és més que la descripció, per passos, de la principal tasca que intentem ensenyar: aprendre a disposar dels recursos importants per aconseguir allò que es busca. No podré ensenyar-los a fons totes les eines que considero importants perquè el curs no s’acabaria mai; amb l’aparició de novetats constantment seria un no-parar. Però si que és interessant saber destriar allò que és interessant, provar-ho, i veure si per nosaltres té una aplicació pràctica; o buscar quines aplicacions li ha donat la gent. En aquest sentit també és interessant seguir un altre dels alumnes, en Salvador, que sovint comparteix articles molt interessants. Evidentment, molts alumnes fan altres aportacions, però en alguns casos són en altres àmbits i no us les puc enllaçar.

En tot cas, jo també tinc reptes per seguir, i potser m’animo a explicar-ne el procés; tot i que en el meu cas prefereixo resumir els projectes un cop finalitzats. Menys, evidentment, el cas Jazztel, dels que ja us aniré informant!

L'actitud de jazztel per vendre serveis per telèfon és demencial. A twitter, però, @jazztel_es per ara s'han portat de forma impecable.

—
Jordi Regincós-Isern (@jordir) January 17, 2012

Nota: tal com indica ell mateix als comentaris, aquest missatge ja venia després d’haver-se queixat ahir també per Twitter, i obtenir la mateixa resposta que jo ara us explicaré.

Després de llegir-lo, he respost indicant que a mi també em passava i, de cop, m’ha començat a seguir l’usuari @jazztel_es i m’ha convidat a seguir-lo per enviar-me un missatge directe per la xarxa social, en privat. En aquest missatge em convidava a indicar-los el meu telèfon per ajudar-me en el cas, per deixar de rebre trucades.

@vicboy Hola Miquel. Te seguimos para poder enviarte un DM. ¿Nos sigues un momento? Gracias y un saludo.

—
Jazztel España (@jazztel_es) January 17, 2012

Jo, que soc innocent, n’he fet cas. Bàsicament perquè demanen que m’adreci a un correu electrònic oficial de Jazztel amb la queixa i una referència. Ja us aniré explicant si això funciona o no; ja que el número des del que em truquen per fer-me les ofertes és visible i, per tant, també els l’he facilitat.

Deixant de banda l’efectivitat que pugui tenir en un futur, si que és cert que la rapidesa amb la que la persona que gestiona el compte de Jazztel a Twitter ha reaccionat és molt bona. Detecten el problema i ajuden. De fet, és una manera de netejar o crear la marca, entenc. I potser aprofitaré per preguntar-los, si algú d’allà ho sap del cert, si em poden oferir o no una ADSL, ja que diversos comercials m’han donat respostes diferents al comprovar la cobertura.

Una operadora que ja havia desestimat, i que encara potser tindrà premi. O no, encara està per veure. Com a mínim fins que hi hagi algunes vacances pel mig. Que els canvis d’operadora d’una ADSL que necessito per la feina, almenys en el meu cas, no les faré en l’època en què més maldecaps em portaria algun dels massa típics problemes entre operadores.