La veritat és que, mentre escric això, encara no les tinc totes. Confio plenament en la ciència i en la tècnica darrere de les operacions mitjançant LASIK. He llegit molt -massa- i fins i tot he vist algun vídeo -que no hauria d’haver vist, ho admeto. Però saber què és el què em fan en cada moment, més enllà de fer cosa, també contribueix a veure que tot va bé. La veritat és que fins i tot al dentista ho passo malament si no sé què remena…

En tot cas, ara estaré desconnectat durant uns quants dies. Potser fins dilluns és una bona baixa per tornar recuperat. Els primers dies no són còmodes -cal posar-se gotes als ulls cada pocs minuts, i el fet que els hagin tallat i cremat -que malament sona dit així- tampoc crec que contribueixi al benestar.

Ara bé, poder veure-s’hi a la dutxa s’ho val. No haver d’eixugar-se les ulleres quan plou també. Sortir a passejar els gossos al matí, ben fred, i que no s’entelin les ulleres tampoc és un mal pla. I podria continuar. Sé que, amb el temps, acabaré necessitant com a mínim ulleres per llegir de nou. Però treure’s de sobre un bon grapat de diòptries s’ho val.

Creuem els dits. A veure si quan llegiu això, jo ja començo a notar la diferència!

Resumint, la proposta de reforma del PP sumaria a la ja polèmica llei Sinde alguns elements si més no curiosos. Més poder a la comissió per espantar als webs d’enllaços perquè tanquin, sancions econòmiques que potser s’haurien d’aplicar també en molts casos de corrupció, enlloc dels de propietat intel·lectual, i canvis en el concepte de la còpia privada que han fet sorgir les crítiques fins i tot de la SGAE. Entre d’altres.

I en canvi he vist poc debat sobre tot això. Així que el què més em preocupa, a hores d’ara, ja no només és la llei Lassalle, sinó els efectes que podria tenir si realment aconsegueix passar de puntetes, en tot tipus de modificacions de la legislació actual en general. Si enlloc de grans reformes que fan que la gent surti al carrer es treballen propostes críptiques i concises, pot semblar que serà més fàcil “colar” tot allò que els governs de torn vulguin incorporar. I no ha de ser així.

Ja ho sé: hi ha hagut reaccions a la xarxa, per la llei Lassalle. Però no són res, per ara, comparades amb les vistes durant la tramitació de la proposta de Sinde. Potser hem abaixat la guàrdia. O potser jo em faig gran i em torno pessimista…

Imagineu-vos que un bon dia Google no veu rendible GMail i el tanca. Què passaria amb tots els nostres correus electrònics? Podríem endur-nos-els, però llavors, on aníriem? Quin servei escolliríem?

Potser, en un món del proper segle, podríem imaginar-nos uns dispositius molt petits, potser ja ni tant sols visibles. A cada casa n’hi podria haver, fins i tot incorporats en un cable. Com que l’espai d’emmagatzematge ja s’hauria reduït molt, podríem desar tot el què volguéssim “a casa”, sense haver de dependre de Dropbox, Google Drive, o d’altres. On tenir-hi un servidor de correu electrònic que ens permetés, de forma fàcil, gestionar la missatgeria. Amb una connexió com cal a les llars de tothom -fins i tot en masies aïllades-.

Però això dependria, sobretot, d’un element important, els protocols oberts, els estàndards. I això perilla cada cop més, al meu entendre: malgrat que encara tenen prou bona salut en molts casos, en d’altres veiem com les empreses més grans i que tenen més productes al mercat, com Google o Apple, els ignoren tant com poden, intentant endur-se l’usuari cap al seu camp, per lligar-lo una mica més. Això, que les companyies justificaran dient que és per oferir serveis més complets als usuaris, i per obtenir millors resultats econòmics als accionistes, no fa més que crear divisions basades en aparells, que fan que potser, d’aquí a un temps, el trasllat entre plataformes sigui encara més difícil, tot i que no sembla que hagi de convertir-se en impossible.

Quants cops, al canviar de mòbil, hem perdut els SMS que hi teníem? Imagineu-vos si això li passa a una empresa al canviar un aparell que li gestionés el correu electrònic, no seria viable. Però si que ho seria si, en cas d’existir un moment així en la història, els estàndards encara fossin estàndards, i l’ús fos molt ampli.

Potser avui peco de pessimista, i demà ho veig amb uns altres ulls. Però la presència de grans monopolis tant del programari com del maquinari, i les estratègies amb les que intenten lluitar entre ells, em fan pensar que una visió així, més “oberta”, podria convertir-se en una utopia.

I vosaltres, com us imagineu el futur?

I és que, en el cas de les ulleres és evident. Si estem conduint i de cop ens salta un avís a la part superior dreta de la nostra vista indicant-nos que ens han convidat a un esdeveniment a Facebook ens pot espantar o distreure. S’haurà de veure quina és la solució final a aquests possibles problemes, si és que realment ho podrien ser. Perquè aquestes ulleres no les podré provar encara fins d’aquí a força temps, em temo.

Però el fet que la pantalla del Samsung Galaxy S4 funcioni de forma intel·ligent sense haver-la de tocar també és un fet curiós, si més no. Per una banda, perquè s’haurà de veure cada funció com treballa. Per exemple, per un costat hi tenim la opció de desplaçar el contingut amb els ulls. Això influirà sobre com mirem a la pàgina o la orientació del mòbil en cada moment? No podrem tapar la càmara amb el dit si estem en mode horitzontal, per exemple, entenc…

Per altra banda, hi tenim l’opció de fer accions sense haver de tocar la pantalla, només passant el dit. O sigui, que el fet de pensar que si no hem tocat la pantalla no passa res, o de mantenir-hi el dit a prop mentre acabem de llegir una pàgina per passar a la següent pot tenir reacció?

En qualsevol dels casos, això no depèn tant del maquinari com de les aplicacions: com han de funcionar i quins criteris han de seguir. I el problema és que, sense haver-los provat és difícil fer-se’n a la idea, però també podem trobar-nos que els criteris del fabricant no siguin prou encertats per tothom. I aquí és on hi ha el veritable repte. No tant en quatre, vuit o quaranta nuclis, o en càmeres de 3 o 13 megapíxels, sinó en la facilitat d’ús, i en no trobar-nos en situacions inesperades. La tecnologia d’avui en dia ja genera, de tant en tant, prou desconfiança com per afegir-n’hi més. I, de tant en tant, veiem productes que, tot i partir d’un concepte molt interessant, mostren una implementació inadequada. És el perill que correm, i el repte dels fabricants. L’encertaran?

De fet, em preocupa més el tipus de moviment que el fet en si. O sigui: primer cau Picasa. Es converteix en Google+ Fotos. Ningú fa servir Google+. I enlloc d’anar a fer servir les fotos, la majoria de gent deixa el servei de banda, ja no el necessita i Google+ Fotos té menys opcions que Picasa… I YouTube? Acabarà sent un Google+ Videos? De fet, en els darrers mesos, la interfície sencera de YouTube s’ha anat convertint en una mena de xarxa social. On no he entrat gairebé mai, si arribo a YouTube és per cerques o enllaços a vídeos.

Ara bé, que el Google+ Esdeveniments em posi una cosa al Calendar i no la pugui treure si no informo “No hi aniré” a Google+ encara em va preocupar més. Perquè el Calendar també és una de les eines que faig servir de forma molt important. I que es converteixi en Google+ Agenda, per exemple, i sigui un niu de brossa comparable als Esdeveniments a Facebook seria un problema, i, per tant, em buscaria una altra solució. I, segurament, també acabaria tancant com a Calendar.

Segurament a can Google són molt més llestos i, si ho fan, ja s’encarregaran d’escalonar-ho prou bé com perquè no es noti tant. Però jo, per part meva, crec que començaré a buscar solucions que siguin fàcils de “moure”, el més estàndards possibles i, sempre que pugui, en empreses desvinculades entre elles. Perquè si temps enrere jo mateix deia que Google+ podria ser una eina molt útil si integrava tots els serveis de Google, em referia als serveis tal com són, no a adaptacions incompletes que ja podríem trobar a Facebook.

Ja fa uns quants dies que ho vaig publicar a Nació Digital: Bloc i bloguer, al DIEC. Però no havia tingut temps encara de canviar-ho aquí. Perquè torni a ser “El blog d’en Miquel”. Perquè de blocs en tinc, però són diferents. I encara sort que, en el seu dia, no em vaig sumar a la recomanació del Termcat, que proposava “dip” (diari interactiu personal), i que sempre em va semblar una mica ridícul, potser perquè jo encara era més jove i esbojarrat…

Potser passarà el mateix amb les piulades i els tuits. O potser Twitter desapareixerà i tornarem a tenir el mateix debat: cal catalanitzar tots els termes que s’utilitzen? En cas de ser així, en quin moment una paraula que té un ús tant determinat i potser fins i tot temporalment limitat té prou importància com per esdevenir un mot del diccionari català? O quin criteri utilitzem per traduir: ens inventem noves paraules (dip)? Canviem les lletres per fer que el terme en anglès es pugui llegir en català (bloc, tuit)? Emprem el terme traduït (piulada o repiulada)?

A títol personal, un blog sempre ha estat això, igual que un tweet o una tablet i un smartphone. I he comprovat que la gent no em demana puntualitzacions o fa brometes, com si que em passa si parlo de tauletes o piulades. Però com que mana la majoria, al final parlaré perquè m’entenguin. El blog ha donat la raó a aquesta estratègia: temps al temps. I haurem de ser flexibles.

En primer lloc, ahir vaig pensar, de cop, que havia tornat del futur. Potser d’un futur que no viurem, perquè el que hi havia allà eren les propostes dels fabricants, que encara no han passat pel “filtre” del mercat més ampli d’usuaris. Però entrar al recinte acostant el mòbil a un aparell, per després veure la teva cara en una pantalla abans de poder passar, o estar en una taula tàctil com les que surten a CSI Miami, recordava en certs moments algunes escenes molt cinematogràfiques.

Tot i això, la tecnologia NFC (la utilitzada per accedir al recinte) és la gran aposta dels “grans” del congrés: operadores i fabricants. En canvi, pels que érem allà visitant-lo, l’ús que en vaig veure va semblar-ne molt reduït. Precisament, la majoria de casos era per l’accés al recinte (en el meu cas, no l’he fet servir per res més, gairebé), ja que estalviava les cues de l’entrada “normal”, on calia ensenyar el DNI i l’acreditació d’accés. Potser és perquè al “món real” encara no hi estem acostumats, o perquè fabricants i operadores, també, intenten pressionar el mercat perquè utilitzi aquestes tecnologies, però el mateix mercat no en fa cas.

Seguint amb NFC, i combinant-ho amb altres terminologies, com els codis QR (encara molt presents), he vist també la lluita entre professionals i grans empreses per la nomenclatura. Perquè la majoria de vosaltres podríeu conèixer abans el codi QR pel seu nom “comercial”, codis BiDi, quan aquest darrer no s’ha escoltat pràcticament gens a l’MWC. En l’NFC, també és més popular el terme “contactless”, perquè deu vendre més.

També he constatat dos gran guanyadors en el què es refereix a telèfons mòbils. Més enllà que s’hagi triat el Galaxy SIII com a “millor mòbil” durant els premis que es lliuren al congrés, la majoria d’assistents que vaig veure amb el telèfon a la mà -i eren molts- o bé duien un Sony Xperia T (l’organització en va repartir més de 3.000, així que era lògic veure’ls per allà), o, en encara més casos, un Samsung Galaxy Note (en les seves dues versions). En l’entorn més professional, doncs, sembla que aquest darrer terminal és el que ha tingut més èxit.

Les targetes de visita en paper són l’altra constant. Tothom amb mòbils, tablets, portàtils… però al final, tota aquesta gent intercanviava targetes en paper per després apuntar-se les dades a l’ordinador o al mòbil. Jo mateix, que no en duia -perquè soc un innocent i creia que els contactes els podríem passar directament amb l’NFC, per exemple, tant que en parlaven tots-, vaig tornar a casa amb un gruix considerable de més de 50 persones amb qui he de contactar.

Tot això són algunes de les coses que m’han sobtat. Per sort, però, n’hi ha moltíssimes més que faran que, per poc que em sigui possible, l’any que ve repeteixi l’experiència. Perquè també n’he après moltíssim, d’aquests quatre dies. I segurament, en necessitaré quatre o més per pair-ho tot!

La veritat és que hi ha moltes coses. Algunes d’interès “general”, més o menys, i d’altres de molt especialitzades. Samsung i HTC compartiran la Fira Gran Via amb Lleida.net, Sixtemia, Ford o Intel. I si hagués d’escollir per mi, tindria problemes per fer-me una agenda assequible.

De moment, però, quan es publiqui aquesta entrada seré ja en un tren d’alta velocitat cap a Barcelona, que el primer dia és el diumenge, per a periodistes… Per sort, la distància s’escurça quan el viatge de capital a capital s’allarga 38 minuts, no gaire més que el trajecte de l’estació de Sants fins a la Fira Gran Via en transport públic…

De fet, només de la planificació ja n’he tret bons consells: la targeta 10 plus és ideal per anades i tornades de Barcelona des de Girona si s’han de fer molt seguides. Per 70 euros, ofereix 10 viatges en 8 dies (jo els gastaré en 5). No val si és per viatges sols, és cert. Però en aquest cas, a 7 euros cada viatge, surt més barat que agafar el Regional de 90 minuts de trajecte i també és més assequible que agafar el cotxe: per aquest preu no es paga ni el peatge de la Roca.

També hauré de refrescar la memòria al metro i als FGC. Però moure’s per Barcelona, a priori, sembla més difícil quan ets de fora que no quan has comprovat que és relativament fàcil fer-ho. I sembla que, en el meu cas, la línia 3 és on sempre acabo anant a parar…

Tornant al tema que ens ocupa: si, seré al Mobile World Congress. Que ja tocava. I encara no sé què hi vaig a veure, perquè el millor o ja està presentat o les empreses s’ho han guardat per més endavant. Però el fet de veure, tocar i provar allò del què hem de parlar quan ho presenten és el què dóna valor a les opinions. I el cert és que en aquest àmbit, és bo poder explicar les sensacions més enllà de si un terminal té 1, 2 o 8Gb de RAM o si el processador és un A6 o un Snapdragon. Perquè, al cap i a la fi, el mòbil ens ha de fer les coses més fàcils. I per això fa falta més ingeni que capacitat de processament.

I això no és necessàriament dolent. Perquè el concepte, la utopia, utilitzada amb l’objectiu d’ajudar-me, és prou lloable. Que certes màquines processin la meva informació, intentin comprendre-la, i apliquin estratègies concretes a les dades que recullen sobre mi per tal d’avançar-se a les meves necessitats. Ara bé, no vivim en un món utòpic, de manera que encara tenim de què preocupar-nos.

Arrel d’aquest fet, una breu reflexió: per un costat, Google ha desat les meves cerques. De fet, això ja ho sé: hi ha un historial complet, fins i tot vinculat als altres dispositius (mòbil i iPad) que em permet, entre d’altres, recuperar cerques que he fet a l’ordinador mentre estic fora, amb el mòbil.

Per altra banda, no he tingut massa problemes en indicar on soc. Sigui amb el GPS del mòbil o amb la configuració de Google Maps -on em va perfecte desar-hi un punt que sigui “casa” per quan necessito la navegació amb el mòbil. Mai saps quan hauràs de tornar corrent i no sabràs com. Però això també fa que en cap moment tingui cap mena de reserva al dir-li a Google on em pot trobar.

Per si això fos poc, Google sap a qui conec. O amb qui em relaciono, en part, gràcies al Google+, on hi tinc tota una sèrie de cercles. Això fa que hagi vist algun resultat destacat, amb experiències de gent a qui li he pogut preguntar què tal. Però si en parlo en algun moment, potser acabi sent jo el que serveixi de referència a algun contacte.

Això és perfecte, i terrible a la vegada. Perfecte perquè no us podeu imaginar la quantitat de vegades que tot aquest conglomerat d’informacions m’ajuden en el meu dia a dia. Terrible perquè tampoc és que vulgui que tothom conegui tot el què faig, on soc, què busco i perquè ho busco. Prefereixo, de vegades, poder-m’ho buscar sol. I mentre hi hagi un únic “interlocutor” entre jo i les meves dades, encara serem amics. Però i si algun dia hi ha un munt d’altres empreses que hi tenen accés? O si, per error, tothom hi arriba a tenir accés?

Per sort, cap d’aquestes informacions és vital per si mateixa. No em passaria cap desastre si es perdés. Però no sempre som conscients de què hi tenim, publicat a la xarxa. I en alguns casos això pot acabar sent perillós.

Potser no hi haurà un món utòpic, on les màquines puguin ajudar-nos de veritat sense haver de patir per la seguretat i la privacitat, però en algun moment s’hauria de trobar un equilibri, malgrat que sembli que encara som lluny.

Potser estem en un estat on els canvis són lents i tardans. I, per això, mentre la massa d’usuaris s’hi acostuma, passa més temps que en altres llocs del món, on les transformacions dels models de consum són -o, des d’aquí, semblen- més ràpides.

Però també podria ser que el problema no fos del consumidor, sinó del comerciant: precisament pel fet d’anar tard, hi ha molts llocs on emmirallar-se i intentar trobar propostes o formes d’avançar. O, com a mínim, de veure el què ens espera. Però podem veure el futur aplicat a altres zones del món i, en canvi, ens trobem amb el mateix problema, i ens agafa per sorpresa.

La primera vegada que vaig escoltar una cançó de Ramoncín pensant “a veure com sona…” va ser precisament després de veure’l dient-ne alguna de les seves a l’SGAE. El model de consum musical és ara molt diferent del que era fa uns anys, quan María Jiménez es passejava per sobre una muntanya de CDs requisats de venedors del carrer -el top manta- sense parar-se a preguntar ni un moment quin era el motiu que n’hi hagués tants. Algunes botigues de música, amb el temps, han tancat. D’altres, es mantenen. I jo, que quan no hi havia alternativa al caset mai n’havia trepitjat una perquè al cap i a la fi, deixar-se cintes entre amics era tant normal com escoltar la ràdio, he estat en alguna per trobar alguns productes molt concrets, que jo sol no sabia trobar.

Ara amb els llibres sembla que comença a passar el mateix: veus que des del sector s’alcen contra l’intrusisme, i que apunten a l’autoedició i a l’aparició de productes més barats que no requereixen d’un local per ser venudes. Són uns arguments que em sonen.

Per tant, vist el què ja ha anat passant, ara tenen dues opcions: o buscar-se un Ramoncín que faci més visibles les seves queixes, o intentar posar-se al dia, buscar solucions imaginatives o, com ja han fet molts en aquest sector, trobar alternatives: l’e-book no mossega i sembla -per ara- que és l’opció de futur. I, mentrestant, encara hi ha molta gent que em diu que no sabria llegir en una tablet, així que llavors potser és que o bé cada cop hi ha menys gent que vulgui llegir -i una caiguda de demanda així tampoc és analitzable- o bé a les llibreries no hi troben res que els interessi. Que vista la quantitat de llibres diferents que hi ha, em sorprendria.