Les dotze campanades

Obres la finestra, inspires fort i deixes que el 2016 voli cel enllà. Te n’acomiades amb un somriure i treus el cap recolzat a l’ampit, mentre esperes que la darrera campanada doni la benvinguda al 2017.

Parlant dels Google Pixel al Popap de Catalunya Ràdio

Etiquetes

Google, google pixel, popap, ràdio

Aquest dimecres 5 d’octubre he participat al programa Popap de Catalunya Ràdio fent una mica d’anàlisi dels nous terminals de Google, el Pixel i el Pixel XL, així com l’Assistant o Google Home, entre d’altres. Podeu escoltar la meva intervenció, que són només 5 minutets, aquí. Si voleu més informació, podeu llegir l’article que en vaig publicar a NacióDigital. 

I llavors tot es torna relatiu

Vivim ocupats i preocupats en desenes, centenars o milers de petits problemes del dia a dia. De tant en tant, mirem al cel i ens adonem, observant una mica, que no som res més que pols en un univers tant gran que no l’hem pogut ni tant sols delimitar, encara, i llavors comencem a ser conscients que aquells problemes que ens astoren no deixen de ser minúscules casualitats provocades per efectes que encara ens són desconeguts. I quan coneixem la tragèdia propera, la que ens transforma i ens marca profundament, encara ens adonem més que qualsevol problema és relatiu. Tot gira, fins que s’atura, i la nostra intervenció és anecdòtica, fins en els temes més irrellevants.

Rob

En Miquel obre els ulls quan comença a escoltar la sintonia de l’alarma, com cada matí. Feia uns segons que havia començat a sonar mentre augmentava a poc a poc el volum i s’encenien gradualment les bombetes de l’habitació. Un “bon dia” fregant-se els ulls per treure’s les lleganyes va activar aquell sistema tant complex i intel·ligent que de vegades feia una mica de respecte, però mai por. Havia decidit que li diria “Rob”, de robot, i que li deixaria la veu més metàl·lica i menys humana possible, per evitar casos com el d’aquell home que s’havia enamorat del seu assistent electrònic personal després de dir-li “Linda”, posar-li veu de noia jove i omplir la casa de pintures on intentava representar-la com una atractiva figura femenina.

Els cotxes del futur

Mentre veia venir aquell vehicle autònom de cara sense intenció de frenar, el seu primer instint no va ser moure’s: va mirar fixament als ulls de l’home que hi anava assegut. Cabells blancs, força arrugues. Va respirar alleujada i va observar com, quan estaven a molt pocs metres, el cotxe modificava bruscament la seva trajectòria fins anar a encastar-se en una paret. Per algun motiu – una sèrie de robots ho determinarien-, els frens havien deixat de funcionar i l’autòmata havia hagut de prendre aquella decisió que durant anys els habitants de la Terra del segle XXI abans de la Gran Fugida van estar meditant: què ha de fer un vehicle autònom si es troba en una situació on no pot evitar que hi hagi algun dany personal?

Irrealitat virtual

Tems que la teva ànima s’escapi quan algú obri les portes d’aquest casalot vell i brut, malgirbat, que engabiada la reté desposseïda d’una llibertat que anhela. Has observat tantes vegades el mateix sostre, el mateix terra i les mateixes parets que recordaries de memòria les taques d’humitat, la pintura que salta o els marcs corcats de les finestres barrades. El temps t’ha anat robant somnis, t’ha pres cada desig i t’ha conduït per camins que hauries detestat seguir. Cremaries el passat i seria un incendi llarg i violent, espurnes de foc i explosions hollywoodianes. Però en canvi, el que es crema és el present, i amb ell un futur que abans era incert i ara voldries que no fos.

El piano

Uns dits reposen relaxats sobre les tecles blanques i negres. Un moviment suau fa sonar la primera nota, un to dolç esmorteït que fa començar la melodia acompassada i calmada, adagio que et corprèn quan per moments les mans cauen amb més força i el martelleig es deixa sentir rere la fusta marronosa que amaga les cordes.

De notes i avaluacions

Arribes amb un full d’etiquetes, una calculadora que no coneix l’obsolescència programada i un parell de bolígrafs a la butxaca. T’esperes amb una paciència que ja no tens recolzat a la paret del passadís fins que cinc minuts abans de l’hora et deixen entrar a l’aula. Escoltes atentament les instruccions (que et saps de memòria) i esperes que reparteixin els enunciats de l’assignatura. Et concentres, intentes respondre i 110 minuts després lliures uns fulls plens de gargots i surts amb la sensació d’haver estat gairebé dues hores en blanc.

Els atacs informàtics d’avui en dia

Etiquetes

breach, Hack, Seguretat, seguretat informàtica

La setmana passada us vaig parlar de Mr. Robot, una sèrie protagonitzada per un hacker i que tracta molts temes de seguretat informàtica inclosos en l’argument. Veure-la em va fer pensar, de nou, que potser a algú que la vegi tot això li sembla ciència-ficció. I no ho és, a nivell informàtic: molts dels exemples que es veuen a la sèrie ja han passat i alguns fins i tot ja s’han superat. I si bé la seguretat total no existeix en cap àmbit, si que és bo conèixer els perills als que estem exposats, no tant per defensar-nos -no sempre es pot- com per estar preparats per reaccionar.

El desig d’escriure

Seria difícil d’explicar perquè, de cop i volta, tinc tantes ganes d’escriure. I no d’escriure res en concret, només d’escriure. De posar els dits sobre el teclat i transformar l’energia mecànica de les meves mans en paraules, en un relat pel que comences a navegar sense veure l’horitzó -perdut en la boira?- ni saber ben bé on et durà. És una sensació molt diferent de la burxada ràpida quan arriba de cop una idea que sempre hauries volgut relatar. És un desig creixent, que comences ofegant amb un bolígraf fent gargots en un paper i que no para d’empènyer perquè no el deixis allà.