Aquest bloc ha estat, durant els dos anys llargs que fa que el vaig obrir, un element que sempre m’ha repercutit de forma positiva. Els 15 esborranys (molts d’ells bastants antics) serveixen per recordar-me que, a mig redactar em vaig adonar de força arguments en contra. Les fotografies, m’han servit per guardar moments en la memòria. L’arribada de l’Ausa, l’ordinador nou. En estones en què estic més desanimat, em serveix per entretenir-me: hi ha articles antics realment curiosos, i que em sorprenen cada cop que els llegeixo; algun dia m’els rebatré.

I inevitablement, de tant en tant, en algun post, hi apareix una conversa als comentaris. Converses que sempre, sempre, m’han animat o ajudat a aprendre alguna cosa.

El meu bloc és, per davant de tot, una eina meva i per mi. Com l’eslògan que ha tornat a posar de moda una coneguda marca de plats preparats… Jo ho faig; i jo me n’aprofito. M’agradaria que, també, a algú altre li servíssin els meus apunts.

Periodisme ciutada?

També m’agradaria, algun dia, engegar un debat sobre el terme “Periodisme ciutadà”. En Jesus Badenes em va dir que li agradava. En Carles Puigdemont l’utilitza sovint. En Saül Gordillo proposava un codi ètic pels blocs; i entenc que qui el seguís ho faria per intentar assumir alguna mena de periodisme amateur, o no tant.

Jo, en canvi, crec que no hauríem de parlar de periodisme ciutadà. Els meus posts sobre les obres del carrer eren informació posada a disposició de Sant Google, i d’aquells a qui els interessés. Però no periodisme: un article periodístic no hauria de contenir “crec que”, “ho consultaré”, ni dirigir-se directament als lectors. És per això que crec que no s’ha de considerar periodisme ciutadà. Però com ja ha dit en reiterades ocasions en Vicent Partal, la tasca dels blocs no deixa de ser important per això, ni molt menys.

Què en penses?

Anuncis