Mentre espero una resposta a un correu electrònic per fer un article molt concret, espero notícies d’un amic. Més notícies, perquè en tinc de fa una estona, quan m’ha enviat un SMS molt concís. “Ja està en marxa”, deia, “però va per llarg”. La seva dona i ell molt aviat seran pares. Llarga espera. Aprofito per dedicar-li aquest post a la Maria. Potser quan el publiqui ja ha nascut. No serà la primera nena amb un post dedicat en un bloc poc abans de néixer; però si que la seva existència haurà trascendit a la xarxa abans que ningú la vegi en color. Perquè en blanc i negre si, que l’han vist.

Esperar. De tant normal que és, ens impacienta. Un fet quotidià: cada dia esperem. Encara que estiguem ocupats, podem esperar alguna cosa. I poques vegades s’espera en calma.

Jo, de moment, continuaré esperant. I treballant. I assumint les meves noves funcions de secretari de l’Agility Club Girona. Per si no tingués càrrecs a la col·lecció (i, en general, desinteressats: no us penseu pas que ningú vulgui pagar gaire per tenir-me d’encarregat… hehe).

Algun dia en faré un resum. En tot cas, aquest nou càrrec no implica molt més del què ja faig; per això el vaig acceptar. Ara, però, posaré en pràctica la lectura de les actes de les reunions de la comissió de seguiment de les obres.

I un apunt pels veïns: estan posant els panots a la cruïlla de c/Carme amb pont de la Font del Rei. Aviat, allà, hi hauria d’haver dos o tres arbres, algun banc, i més lloc per passar. I a més, aquesta setmana han començat a brotar les fulles dels arbres de la resta del carrer. Així, una mica més verd i menys monòton, potser si que començarem a agraïr que ens hi féssin obres. Mentre, pacientment, esperem que acabin els trams pendents. 

Advertisements