[ Publicat com a blocaire convidat a EDP.CAT ]

Assegut davant l’ordinador, obre el processador de textos, es posa bé el teclat i respon algun missatge pendent. Mira els esborranys que ha començat, a mà, en diverses ocasions. Compta fins a sis intents, i cap el convenç. Ell no té el problema del full en blanc. El seu problema és el segon paràgraf.

Pensa durant una bona estona. Agafa un dels fulls. Política. Havia dit que no en parlaria i no creu que fer-ho al bloc d’algú a qui admira per com tracta aquest tema sigui la millor manera de començar.

 

L’aparta i n’agafa un altre. Servidors, apaches, mysql… massa tècnic. No creu que sigui una bona opció, la d’avorrir al personal, així que desestima també aquesta opció i la deixa sobre el primer esborrany “polític” (si és que algú amb una mica de seny l’hagués qualificat així).

El següent és sobre periodisme digital. Interessant, però ja el cansa. En parla al seu bloc, en comenta d’altres, i s’adona que tot allò que es nou genera opinions molt diverses fins que no es converteix en quelcom quotidià. No voldria que la seva aportació semblés un intent d’imposar una visió massa pròpia, així que el full va a parar de nou al plec dels intents reciclables. La part del darrere d’un foli sempre és útil quan et truquen.

Creu que potser pensa massa. Que hauria d’escriure el primer que li passa pel cap. La idea, però, no l’acaba de convèncer, així que agafa aire, i es mira un altre full per revisar. Comença a llegir. «És un plaer per mi poder escriure en un bloc aliè. I més quan és d’algú a qui llegeixes. Segur que quan hi vegi el meu nom escrit m’emociono». No continua. No creu que al blocaire generós que li ha ofert la possibilitat de publicar al seu bloc li interessi massa un article-massatge.

Se’n cansa. S’acosta l’hora de fer el dinar, i continua sense decidir-se. De cop, veu que li ha arribat un correu. “Hola Miquel”, comença. Li recorda que d’aquí a no-res ja li toca a ell, publicar, i ell encara no té ni idea de què escriure. Així que, per cercar la inspiració perduda, fa una visita al bloc en qüestió. Una visita que no contribueix a donar-li massa idees, sinó a restar-les: tot allò del què ja s’ha parlat no seri a una bona idea, així que es separa una mica de la taula de l’ordinador i pensa.

De cop, se li il·luminen els ulls. S’acosta d’una revolada a l’ordinador, i, mentre comença a escriure, s’adona que una sensació d’alleugeriment el recorre. Per fi, es diu a ell mateix, crec que sé què puc escriure.

I comença. «Assegut davant l’ordinador, obre el processador de textos…».

Anuncis