Em fa gràcia veure que molts mitjans es fan ressò de l’aparició de Google Streetview per Barcelona, València o Madrid referint-se al fet que hi hagi gent fotografiada a les imatges. Que se’ls vegi la cara. Anaven pel carrer, i algú els va fer una fotografia. I aquest algú, Google, ha preparat un automatisme per difuminar-les totes i, si encara es veuen, ofereix la possibilitat de retirar les fotos. Què més ha de fer?

Un últim apunt que també ha sortit per TV: la protecció de dades comença per nosaltres mateixos. He sentit molta gent queixar-se: “És que a Internet tothom ho veu tot”. No: a Internet tothom veu el què publiquem. Si posem fotografies d’accés lliure, per tothom, és evident que les veuran. Per això podem, a Facebook, restringir l’accés a una llista de persones.

Intimitat? Privadesa? Reclamem ser invisible però paral·lelament escrivim el nostre “minut-a-minut” del dia a Twitter en obert -obviant que, si volguéssim, podríem fer que només ens llegís aquells a qui ho permetessim-.

Anys enrere, quan començava en això d’Internet i preguntava molt (podent buscar), havia llegit -i posteriorment, jo també havia respost- quatre lletres: “RTFM”. Que volen dir, en anglès (“Read The Fucking Manual”). I que es refereixen, bàsicament, a la necessitat de documentar-se i llegir les instruccions d’allò que utilitzem /sigui Facebook, un telèfon mòbil o un rellotge-despertador/. És una resposta a tenir en compte; i que a mi em va iniciar en l’apassionant món de la lectura de manuals d’instruccions!

Anuncis