Senyores i senyors: jo, tot i que desenvolupo tasques de “periodista” (o “pica-notícies” que n’hi diem carinyosament) en alguns diaris del Grup Nació Digital, no soc, en realitat, un periodista “de veritat”. No ho soc perquè, fora dels propis mitjans del Grup mai havia passat de llegir algun diari de tant en tant, o de mirar webs de mitjans digitals, o de veure els telenotícies o escoltar notícies per la ràdio. Fins que, ara farà ja ben bé 5 anys, vaig passar a l’altre costat.

Des de llavors, he après moltíssimes coses, sobretot gràcies a un tal Miquel, que sembla que es diu com jo però sap força més que jo; i a altres amables amics com en Xavier, en Pere, en Quico, l’Arnau,… que m’han anat ensenyant, amb paciència, una cosa molt important: un periodista ha de saber sempre què està dient en cada moment.

Doncs… si ser periodista és documentar-se i informar, acabo de descobrir que de periodistes, al sud d’Europa, n’hi deu haver tant pocs… que no n’hi ha cap. Si: em refereixo a la notícia que he escoltat, vist i llegit sobre un atac de “hackers” al web eu2010.es. Perquè ni hi ha hagut atac pròpiament dit ni hi ha hagut hàckers.

Però com que els periodistes reben notes de premsa i les passen, i aqui hi va haver alguna agència que es devia passar d’espavilada, la van anar cagant tots: un darrere l’altre. I, contra pronòstic, ningú /si, ningú!/ va corregir-los: potser perquè ja els semblava bé, potser perquè hi havia massa política pel mig.

En tot cas, no m’allargaré pas gaire: senyores i senyors, jo soc programador. I administrador de sistemes. I, gràcies a això, vaig poder veure les barbaritats que explicaven els “periodistes” sobre un tema que desconeixien i que tant els fotia desconèixer.  És una llàstima que aquella tasca que desenvolupo a més de la meva pròpia; que m’agrada perquè es tracta de donar un servei, de trobar informació, captar-la, sintetitzar-la, i explicar-la; la desenvolupi gent a qui tant li fa tot això. Sort, però, que moltes hores després, hem anat sortint els de sempre: el meu article d’anàlisi al Canal Digital (que vaig acabar publicant molt tard perquè creia que era impossible que absolutament tothom s’hagués “menjat amb patates” tanta desinformació que fins i tot desconfiava de què se’n sabia), el bloc de l’Albert Garcia Pujadas, o MMadrigal (que, a més, critica que s’hagin publicat notícies amb dades més de revista del cor que de document oficial).

El més trist, finalment, és que hagis de sentir coses com “i què vols? són mitjans, algú els ha de pagar….”. Dintre meu penso que no, que això no són mitjans de comunicació, són “pamflets”. O algun terme semblant.

Anuncis