La veritat és que soc usuari des de fa més d’un any de Twitter, la xarxa de microblogging per excel·lència, però no li he trobat, encara, una utilitat pràctica concreta. És més: de vegades m’hi sento una mica incòmode, com un “voyeur”.

Si bé és cert que n’he defensat la seva simplicitat en reiterades ocasions, també em trobo que aquesta facilitat i la manca de funcionalitats que el facin útil per a determinades circumstàncies més concretes fan que hi hagi molt casos en què, podent-lo utilitzar, no ho faci.

Per una banda, solc fer-lo servir per seguir certes novetats que publiquen alguns usuaris (@cyanogen, @levelupstudio,…), o converses i reflexions que poden resultar interessants o distretes (@miquelduran, @amblletradepal, @FGrau…). I, de tant en tant, també hi publico alguna cosa (automàticament els apunts d’aquest bloc, o anotacions concretes en certs moments). Però la manca de privadesa que suposa (perquè aquells a qui vull seguir, normalment, també em segueixen i no seria del tot amable negar-los-ho) fa que hi hagi coses que voldria dir a alguns, però no a tots, i per tant no les dic.

Una possible solució a això seria tenir múltiples comptes, però la veritat és que augmentaria la dificultat i llavors em seria més complicat de coordinar, i tampoc ho faria. I, en altres ocasions, com que ja sabeu que m'”enrotllo” molt, 140 caràcters no em serveixen per mantenir un debat amb argumentacions ni per dir tot allò que voldria.

Admeto, però, que en altres moments si que hi veig sortides: utilitzar-lo pel bloc, a part dels RSS, o per a usos més concrets (en l’àmbit de l’educació, per exemple) pot anar bé. Però també veig que, com a Facebook, cada cop hi ha més gent que s’hi dóna d’alta per “parlar”, a mode de “xat”. I llavors se’m barregen anotacions interessants, converses frívoles i anuncis de nous apunts en blocs. Frases curtes que m’agrada seguir, però que se’m barregen i, al final, acaben perdudes perquè no he tingut temps de revisar-ho durant prou estona seguida… i això que segueixo unes 80 persones, i me’n segueixen menys de 70; que són xifres ínfimes per alguns… però no trobo sentit a tenir-ne gaires més ja que llavors no puc mantenir-me al dia de què diuen o quins apunts són prou interessants.

És, precisament, aquest dilema entre la senzillesa de Twitter i les complicacions que s’han anat afegint a Facebook, el que em té confós. Hem d’utilitzar xarxes socials “globals” per a tot? O hauríem de tenir eines més específiques? Ambdós models tenen les seves virtuts i mancances,  i potser començaria a ser hora, entre tots, de buscar-los i enumerar-los tots. Jo ja hi he dit la meva, i només puc concloure que, segurament, la falta de temps fa que no hi dediqui tota l’atenció que seria necessaria per poder-me decantar per una cosa o l’altra. Vosaltres què en penseu?

Anuncis