Hi ha coses que les faig per obligació. D’altres, per plaer. D’altres, per solidaritat. I algunes, a més, amb l’objectiu de tenir-ne beneficis propis.

D’aquestes darreres n’hi ha dues: soc president de la meva comunitat de veïns i secretari de l’Agility Club Girona.

En la primera, a la comunitat de veïns, algú se n’havia d’encarregar. Davant la manca de voluntaris, em va tocar. I, en el fons, es tracta de viure i conviure amb certa tranquilitat a casa meva. El mateix intento aportar a la resta de veïns, i, de retruc, per mi mateix. Així doncs, és, en el fons, una tasca que faig de forma una mica més egoista: vull viure tranquil i sabent que algú fa certes tasques que cal fer en tota comunitat de veïns. I si em toca fer-les a mi, com a mínim, sé que es fan.

A l’Agility Club Girona, tres quarts del mateix. Em van oferir ser-ne secretari i vaig acceptar. Es tracta, en general, d’aixecar actes, fer circulars si cal, i penjar-ho al tauler d’anuncis del club. Addicionalment, vaig obrir un fòrum on hi publico tot tipus d’informacions relacionades amb el club i les proves on es competeix, on intento pactar dates de reunions per garantir que tothom hi vagi… preferiria anar a fer agility i prou, sense més preocupacions. Però si un diumenge volem anar a saltar en una competició, algú ha de tramitar-ho tot. I, en la mateixa posició que a la comunitat de veïns, com que algú ha de fer-ho, ho faig jo. Així, si vull, puc saltar. I, com a efecte colateral, tramito les sol·licituds de la resta de socis. No me n’he pas d’amagar: es pot ser altruista, però de tant en tant, fem les coses perquè algú les ha de fer, no només per perdre la major part del nostre temps lliure en benefici dels altres.

Tot això ve perquè hi ha gent que, a més, presenta certes exigències (sobretot al club d’Agility, ja que si que he d’agraïr a la majoria de veïns el suport i ajuda en diverses ocasions). Exigències que no comprenc ni comparteixo; perquè, en general, sempre acabo fent més de l’estrictament necessari per facilitar la feina a la resta (sabent que no tothom llegeix ni para atenció a tot el què dic), o per intentar ser mínimament diplomàtic: no és el meu estil tancar portes als morros encara que se m’hagi acabat la paciència perquè crec que un dels principals avantatges de l’ésser humà és la capacitat de negociar i argumentar.

Però de tant en tant és bo poder-se explicar parlant amb ningú. O amb tothom, però sense dirigir-se a una persona en concret, perquè ni m’entendria -perquè no m’ha escoltat en cap moment, sembla-, ni estaria disposat/da a argumentar res que no fos demanar que perdés encara més temps en facilitar-li la vida, a canvi de res. I ja soc solidari. I ja sé que hi ha gent que mor de fam, i animals que necessiten cases d’acollida. I si tingués diners i capacitat per acabar amb les injustícies del món, podeu tenir per segur que ho faria. Però com que un peó no pot amb totes aquestes coses, faig el què considero acceptable -que moltes vegades, segons em diuen, és més del què seria recomanable.

I per això, quan encara veig que hi ha gent que s’enfada i enlloc d’acceptar obertament que el què volen són majordoms que obeeixin, no preguntin i, evidentment, no vulguin res a canvi, es dediquen a menysprear la feina desinteressada dels que callem i treballem perquè no volem problemes, també m’enfado jo. I la única forma que se m’ocorre per “desenfadar-me” és parlar-ne obertament amb qui sé que m’escoltarà: un lector de fils RSS, o algun despistat amb prou temps lliure com per llegir un bloc personal sense massa interès comú. En tot cas, gràcies per la paciència. Al lector, als veïns, i als agilitistes que no es cansen d’agraïr -de vegades massa-, que perdi una mica del meu temps per fer-me i fer-los la vida una mica més fàcil; perquè no oblido en cap moment que jo també acabo sent beneficiari de la meva feina. Però quan un altre també n’és beneficiari, el mínim que ha de fer és respectar la feina que faig i, si vol que es facin més coses, oferir-se a ajudar en les tasques que vol proposar.

I gràcies a $DEITY (llegeixi’s Déu, Al·là, Linus Torvalds o Bob Esponja), hi ha molta més gent que respecta i col·labora. Però, evidentment, qui més soroll fa i qui més et fa qüestionar si val la pena seguir perdent el temps “inútilment” és aquell qui qüestiona contínuament tot allò que no fas perquè, a més de les associacions sense ànim de lucre, tens una feina per atendre, una hipoteca per pagar i, en definitiva, una vida que hauries de poder viure al ritme que tu -i les obligacions bàsiques- t’imposes.

Advertisements