Moltes vegades, dins meu, em faig un símil una mica estrany. “Ensenyar un gos és com programar”. I quan ho faig, malgrat els matisos, crec que no vaig tant mal encaminat. Però volia argumentar-ho una mica.

Si parleu amb algun ensinistrador, o si mireu qualsevol d’aquestes sèries que s’han posat de moda darrerament (“El encantador de perros”, per exemple), us adonareu que una de les coses més importants, darrere de l'”energia” o convicció que sempre es demana, és la constància. Constància i rutina.

D’això es tracta, en general: un gos, tot i estimar-lo moltíssim i tenir-lo, moltes vegades, com “un més a la família”, és un animal amb uns processos cognitius completament diferents als nostres. Al tractar-se d’éssers vius, però, també és cert que cada individu té les seves característiques concretes, que fan que no es tracti d’una ciència pròpiament dita. Però si que ens ajuda molt tenir una rutina i ser molt metòdics.

Els gossos volen la rutina perquè els facilita les coses. No saben parlar, i els costa molt comunicar-se amb nosaltres. I per aconseguir-ho, en general, acabem establint vincles concrets en diverses situacions que ens ajuden a comprendre’ns: per exemple, sabem que si un gos es queda mirant el seu plat del menjar, potser ens n’està demanant. Però si, a més, l’hem acostumat a menjar cada dia a unes hores concretes, és probable que, si ens ho recorda, sigui a una hora semblant, i que ens n’haguem oblidat o tinguem, per aquell dia, els horaris canviats.

Aprofundint una mica més, per explicar-li al nostre gos què volem que faci quan li diem “seu”, hem de fer-ho de forma molt mecànica: primer, sempre m’han recomanat que aconsegueixi que, sense ordre, executi l’acció que jo espero, en aquest cas, que s’assegui. Quan trobem la manera de fer que s’assegui (potser posant-nos-hi davant i ensenyant-li un premi a certa alçada, però no prou com perquè salti), li direm la paraula “seu” mentre fem el moviment amb què aconseguim que s’assegui. I aquest exercici l’hem de repetir tantes vegades com sigui necessari, en intervals no massa llargs d'”exercicis”, amb premis (menjar o joguines, perquè sino entrem en un problema diferent, i és que el gos no té cap motivació per fer-nos més cas que al seu llit o la nostra sabatilla), fins que el gos senti “seu” i s’assegui esperant el premi.

Es tracta, doncs, d’un procés que, en primer lloc, inclou “recerca”. Recerca perquè hem de trobar la manera que faci allò que volem, sense haver-li ensenyat prèviament. Seguidament, passarem al “desenvolupament”, o a ensenyar-li a relacionar un gest o una paraula amb aquella acció, fins que aprengui aquesta relació. R+D. I si ens en sortim, llavors hi entra la innovació (R+D+i), perquè hem de buscar, trobar i pensar com ensenyar-li noves ordres: estirar-se, tornar-nos la pilota, bordar o passar-nos entre les cames a mode d’eslàlom. Tot és qüestió de proposar-s’ho i de posar-hi molta constància i paciència.

Són els valors que tant ens repeteixen en l’àmbit de la innovació i les “noves tecnologies”, aplicat de manera que ens intenti ajudar a entendre’ns millor amb uns personatges, els gossos, que només busquen part de la nostra atenció a canvi de mantenir-se lleials, sempre i quan això els reporti alguna satisfacció, a mode de premi, joc o carícies.

Anuncis