M’alegra sentir parlar de la nevada 2.0. De veritat que si. N’esperava alguna d’aquestes. Però, si us he de ser franc, en aquest cas jo he estat a l’altre costat del mirall. He viscut la “nevada 0.1”. La d’espelmes i ràdio. La de la falta de subministrament elèctric, la del dia en què no anaven fixos ni mòbils i, per tant, de “2.0” res de res.

I, en un entorn així, va tornar la clàssica tradició d’explicar als veïns on anava quan sortia de casa. Una pensada que, excepcional en els nostres dies, va servir perquè qui em buscava em localitzés. I també va tornar la recerca d’encenedors, espelmes i piles per la ràdio. I d’intentar carregar el mòbil al cotxe, mentre sentíem desconnexions en què la delegació de Girona els parlava des d’un telèfon amagat en alguna contrada que encara funcionava.

Per tant, si bé des de Barcelona, Vic o Tarragona, la nevada era 2.0, aquí, a Girona i rodalies, va ser una nevada per tornar enrere. Perquè durant les hores més interessants, no vaig poder enviar missatges a Twitter, ni Facebook, ni el bloc. Ni tant sols podia engegar la televisió. I vaig sobreviure, oi tant que si! I no ho dubtava pas, ni me’n queixaré excessivament, ara que ho veig amb perspectiva. Però em sobta que s’afirmi que va ser una nevada 2.0 quan els que en vam viure la seva pitjor cara (sobretot en manca de previsió i de resposta de les infraestructures) no hi érem.

I ho repetiré: no és una crítica, és una reflexió. Perquè a mi també m’hagués agradat estar al costat 2.0. Però malauradament, aquest cop, no hi era.

Advertisements