Llegeixo a Gossos Arreplegats un interessant apunt sobre l’estrès i els gossos. I, precisament, en recomana un altre, del blog La Caja Verde, on es parla més o menys del mateix. La gestió de l’estrés en els animals. I, tot i que són articles llargs, si teniu un gos -feu o no feu agility, us hi entretingueu molt o no-, la seva lectura és interessant perquè ajuda a comprendre moltes coses.

De fet, l’Ausa, de tant en tant, fa canvis importants de la rutina (algun cap de setmana fora de casa, o canvis d’horari forçats, independentment de si és per anar a una prova d’Agility o perquè ens n’anem de  vacances a l’estiu o en algun pont). I si una cosa és remarcable és que no sol portar-se malament. Ni plorar. Ni fer la vida impossible allà on es quedi. Podem deixar-la amb qui sigui -sempre de confiança, però per estar tranquils nosaltres, no pas perquè ella s’hagi de portar malament. I podem marxar amb la tranquil·litat que es comportarà i sabrà afrontar els canvis.

L’únic que de veritat l’estressa, a l’Ausa, són els meus (implacables i molt importants) nervis. Perquè soc una persona molt nerviosa, i això no és cap novetat. Però el fet que el treball més important hagi de ser sobre el MEU estrès, i no sobre el seu, em fa pensar que, com a mínim, si una cosa hem fet bé en la seva educació/preparació ha estat introduir-li canvis amb naturalitat i sense que fóssin traumàtics per ella ni per nosaltres. Perquè ara, quan ja comença a ser més gran (té tres anyets… :D), quan ens toca planificar qualsevol cosa, no es converteix en un problema, sinó en un tema prioritari -per nosaltres-, però sempre amb moltes alternatives.

Advertisements