No ens ha d’estranyar la situació que els mitjans es van trobar aquesta setmana amb l’atemptat d’Oslo: de nou, i ja és l’enèsima, Twitter va passar davant de la majoria de mitjans. Podríem fer-ne -i se’n fan, segur- estudis sociològics, de comportament en xarxes o de reaccions de mitjans i grups socials. Però jo volia fer algunes reflexions força més irellevants pel desenvolupament humà, però que són les que crec més segures:

– Un mitjà “tradicional”, diguem-n’hi diari de paper, ràdio o televisió, té unes estructures concretes. Hi ha correctors, hi ha consell editorial… de vegades, segons qui redacti una notícia, pot haver de passar per alguna altra “mà” abans de publicar-la. I això la fa més lenta.

– En els mitjans de comunicació, un error és molt més greu. Que un blocaire s’equivoqui o, directament, menteixi, no li suposarà, en la majoria dels casos, res més que una disculpa. Si la CNN, TV3 o El Punt difón una notícia falsa o utilitza segons quins trucs, poden tenir molts més problemes. Pregunteu-li a Rupert Murdoch.

Per tant, no estem en igualtat de condicions. Publicar-ho via Twitter és molt més fàcil i ràpid si no som periodistes. Si no encertem, no passa res. I si encertem, a guanyar seguidors.

Això si: quan es té informació de primera mà, com en el cas d’Oslo amb fotografies, a alguns ja no ens serveixen els mitjans i els reculls de fotos que fan. Però a molts d’altres si. Jo, una hora després de sortir la notícia, no tenia més informació per veure: havia repassat fotos, apunts a diversos diaris… i vaig haver d’esperar força més (les esperes es fan molt llargues quan t’informes “en temps real”). Però molta altra gent no va veure-ho al Twitter, sinó als mitjans digitals o al telenotícies del vespre. O, fins i tot, al diari “en paper” de l’endemà al matí. Som una societat molt diversa, amb més d’una generació i amb costums molt diferents, que amb el temps es diluiran, potser, però que per ara encara tenen algunes diferències importants.

Advertisements