Etiquetes

, , , , , , , ,

Aquest estiu, com tants d’altres, en algunes de les estones lliures m’he dedicat a llegir llibres. Llegir per plaer. És difícil fer-ho, i cal una mentalitat diferent que durant l’any “laborable”, en què llegeixo moltíssimes notícies, notes de premsa, apunts de blogs i altres, tant per motius de feina com per recomanacions de Twitter -que, en general, acaben sent temes relacionats amb la meva feina, també.

Per si us falta inspiració, els llibres que he llegit són:

Tretze tristos tràngols d’Albert Sánchez Piñol. Recomanable per la seva lectura “a estones”, o per fer una lectura prou ràpida de tot el llibre. No calen massa hores per acabar-lo, ni seguir una trama ja que es tracta d’històries independents entre elles. Entretingut i molt recomanable. En va parlar també en Xavier Caballé.

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine d’Albert Espinosa. Una història original, amb girs molt interessants durant la lectura. Recomanable, també: no és massa llarg, ni extremadament complicat de seguir llegint, com m’ha passat amb altres títols. Té entrada a la Viquipèdia.

El Asedio d’Arturo Pérez-Reverte. He de dir que m’agraden els llibres gruixuts que expliquen històries amb molts adjectius, molt exactes, molt precises. Pérez-Reverte ja ho té això: sol basar-se en fets reals per explicar-hi “a sobre” un relat concret, com ja va fer amb les novel·les d’Alatriste. Potser alguns el trobareu una mica “totxo”, però a mi em convenç la seva manera d’explicar històries. Si no heu llegit cap obra d’aquest autor, potser no és el millor títol per posar-s’hi. Són d’aquells que de vegades fa mandra continuar si hem parat, però durant tota la història regna un enigma prou interessant. Web oficial.

La casa del propòsit especial de John Boyne. Val a dir que encara no he llegit l’obra més coneguda de l’autor, “El noi del pijama de ratlles”. Però en aquest cas, el llibre em va fer llegir més i més. Una mica com en el cas d’El Asedio, històries inventades incloses dins un context històric real. Això si: potser allarga una mica massa una de les revel·lacions principals del llibre, que molt abans d’estar escrites ja sabem per on van. Precipitació, volguda o no, que fa que llegim el final amb una mica més de pressa que la resta. Apunt a sopailletres.

Saber Perder, de David Trueba. Interessant i més “light” que els dos anteriors, no té un context històric tant llunyà, i tracta de forma més lleugera els temes típics de l’amor, la joventut, el fracàs… no és un mal llibre, però se’m va fer una mica llarg, potser per aquesta “lleugeresa”. Crítica del llibre.

L’última carta de Companys, de Toni Soler. El tenia des de feia temps “aparcat”, però al final m’hi vaig llançar. S’ha d’entendre, també, dins d’una òptica que barreja la comicitat amb una previsió de futur una mica negra. Què passaria si Companys fos retornat a Catalunya a l’època actual, o d’aquí uns anys? No serà mai un clàssic, però cal felicitar l’autor perquè quan parla per boca del President utilitza uns termes i una lògica molt típica de l’època: fa que, sense adonar-nos-en, ens ho imaginem com si fos real. Crítica del llibre.

El nas de Mussolini de Lluís-Anton Baulenas. Un altre relat històric, aquest cop durant la -si, això ho vaig estudiar fa molt de temps- “Dictablanda” i els anys posteriors. No és còmic, ni massa alegre, com a relat. Aconsegueix una atmosfera una mica angoixant, que ja és el què busca. És una lectura prou ràpida, també, i sense massa complicacions. Tot i això, si volem ser una mica crítics, no està a l’alçada d’altres premis Sant Jordi. Informació del llibre a Proa.

Evidentment, els gustos són quelcom molt personal i íntim; i els que a mi m’agraden un poden semblar un “totxo”. De fet, soc una mica especial, jo, llegint. Però he intentat argumentar les meves sensacions durant la lectura. Així que, si us animeu, ja em direu que us han semblat!

Advertisements