Etiquetes

Sents el timbre, respons a l’intèrfon i sent el teu nom, en to interrogatiu. “Si, jo mateix”. La resposta et glaça: “tinc una carta certificada per vostè”. Quan no te l’esperes, fa gairebé tanta basarda com quan hi havia la Isabel Gemio en antena. Trànsit (“a prendre pel sac els punts”)? Hisenda (“a prendre pel sac els calers”)? Esperes, sents com l’ascensor s’acosta al pis -que sempre es fa més simple si vius en un primer que en un sisè-. S’obren les portes. Surt un noi, simpàtic, bolígraf a la mà dreta, papers a l’esquerra. “Em firma aquí?”. Veus ben gros el sobre, amb un logotip de l’AEAT. Firmes. Se’n va. Tanques la porta i es fa el silenci.

Obres el sobre tot agafant aire, n’extreus els fulls (perquè sempre n’hi ha tants?) i veus, de reüll, en un d’ells, que hi posa “importe a ingresar: 23,65 €”. Alleujament. Perquè com a mínim, per no saber d’on et ve, la bufetada no és tant forta. Hi diu alguna cosa de “cámara” i “comercio”. Llegeixes i rellegeixes els deu fulls i no treus res en clar. Un cobrament que no t’han arribat a fer ni a notificar d’enlloc i te’l reclamen: 21 euros més recàrrecs. La decisió està presa: a pagar-lo el més aviat millor, que els deutes amb l’administració -i amb allò públic, que al final som tots- no m’han agradat mai.

Per si un cas, però, “ronda de trucades”. El gestor no hi és, i qui m’atén em demana que escanegi els fulls per davant i per darrere i els hi envïi. D’acord, gràcies. La carta porta un telèfon d’atenció telèfonica on trucar. M’atenen d’una forma sorprenentment ràpida i eficient, per ser funcionaris -tòpic “al canto”! que hi ha funcionaris trempats i ràpids!-. Em diuen que no en saben res, que truqui a la Cambra de Comerç de Girona, perquè a ells només els han notificat el deute i han procedit, com a “órgano recaudador”, a cobrar-lo. Li dono les gràcies, busco el telèfon de la Cambra i truco. De nou, m’atenen al tercer to. Avui estic “on fire“, que en dirien. Els dicto el meu DNI. “Si, «L» de «Libèl·lula»”, acabo. Em confirmen que tinc aquest import pendent. Que es va enviar una carta al juny. I una altra al desembre, amb justificant de rebut, que se’ls va retornar perquè  ningú la va recollir. Em dicten l’adreça que tenen apuntada. Coincideix. Tampoc ens barallarem pas: els demano disculpes, doncs, però en cap moment he estat conscient del deute. Mentre penjo, m’acosto a l’ordinador, vaig al web de l’Agència Tributària i -no sense dificultats, mira que són complicats- faig el pagament. Net.

Ara bé: reflexionant una mica, hauré pagat poc més de 2 euros de recàrrec. Un recàrrec que haurà de pagar, vulguis que no, la feina d’imprimir i enviar-me una carta, que mai he arribat a veure. I d’una altra carta, amb justificant de recepció, que tampoc he vist. I un enviament entre Cambra i AEAT. I l’atenció de la meva trucada. Als dos llocs. Per tant, pago, però em sento deficitari. El motiu? El de sempre, per la meva zona: el servei de Correus a part de la zona Est de Girona és així. Tant pots rebre les cartes, com no rebre-les, com rebre-les amb setmanes de retard. No em consta que passi a tot arreu, però si que ens queixem del mateix molts veïns. Si hi ha cartes certificades, no les lliuren, deixen la notificació per recollir-la penjada al vidre del portal, amb cinta adhesiva. Normalment ni tant sols truquen per saber si hi ets: he obert la porta a un carter perquè entrés a deixar les cartes, i ha deixat la notificació per mi penjada fora.

En tot cas, jo podria queixar-me d’haver pagat un recàrrec sense tenir motiu per fer-ho: que em demostri algú que em van enviar la carta, perquè encara no l’he vist. Cap de les dues. Però evidentment, se suposa que ho han fet, i sinó, poca cosa hi ha a fer i menys per dos tristos euros. Però també podria queixar-me, com a contribuent, perquè si això passa a més gent, estem ocupant empleats públics en perdre el temps. Perdre el temps perquè jo, i molts d’altres que puguin estar en la mateixa situació, haurien pagat a temps i sense moure tanta burocràcia, per 20 euros.

Potser, d’una vegada per totes, ja aniria sent hora que les administracions tinguessin un canal telemàtic de comunicació directa i bidireccional amb els contribuents. No tant per parlar, sinó també per informar-los de deutes, pagaments… perquè hem perdut temps tots: jo, com a mínim, mitja hora; part d’aquest temps, els qui m’han atès al telèfon; i espero que la resta del procés hagi estat tot automàtic; ja que sinó hi podríem anar sumant. Recordeu aquell anunci, de fa tants anys, que deia quelcom com “la feina ben feta…”. Segurament hi ha bons i mals carters, com hi ha bons i mals futbolistes, bons i mals periodistes, bons i mals programadors… però quan el mal servei d’una empresa el paguem tots repetidament, no sé si té massa sentit que sigui un proveïdor públic. I existint alternatives viables de comunicació telemàtica no entenc perquè encara no s’ha començat a treballar en alguna opció ferma.

Anuncis