Etiquetes

,

Llegia aquest matí que el fins ara president de l’Estat espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, s’havia fet un compte de Twitter, que al final ha resultat ser fals. Les primeres reaccions que he vist eren força neutrals: semblava com si es donés per fet que, ara que deixarà de ser el president, fos natural que optés per obrir-se un compte personal a Twitter.

Què hauria passat si fos cert? I si ho hagués fet mentre encara era president? La resposta a la primera pregunta és que ara ja no li haurien caigut tantes crítiques ni missatges de suport alhora -però sempre, segurament, moltes més crítiques. Però si ho hagués fet mentre exercia el càrrec, abans de les eleccions -i no parlo pas de fer-ho en campanya-, segurament li haurien caigut bofetades per tots els costats. M’ho imagino: “té temps per piular, però no per governar”, entre d’altres. Evidentment, els missatges que hauria pogut publicar serien sobretot institucionals: sinó, recordeu la fotografia de les seves filles que es va filtrar temps enrere i l’enrenou que va suposar.

Comprenem, doncs, que tothom, sigui president o no, té una vida, és una persona. Però hi ha opinions diverses sobre què n’ha de fer, mentre ostenta un càrrec públic de responsabilitat: alguns, pocs, defensen que donaria més proximitat, mentre que d’altres, entenc que una majoria, aprofitarien qualsevol missatge per tenir més on criticar. Per tant, és una posició on hi veiem dos problemes diferenciats: per un costat, la problemàtica de la imatge del càrrec públic i, per l’altra, la del polític. La primera és evident, un president no pot dir segons què, que “els mercats” s’enfadarien. O altres països. Imagino crisis diplomàtiques per un hashtag d’en Bieber. La segona és més complicada, potser, però tots ens en podem fer a la idea: en una democràcia tant centrada en els partits, el que té més força és la línia del partit; i el seu màxim representant l’ha de seguir. Per tant, no veuríem opinions personals, ni visions concretes, sinó la veu de l’equip que l’acompanyaria.

Em direu que en Barack Obama, president dels Estats Units, segueix tenint Twitter. Però també tots comprenem que d’aquell compte “personal” previ a la primera campanya ja en queda ben poc: per les obligacions, pel què no pot dir, pel què ha de dir… Localitzant més, però seguint més enllà de l’oceà, hem vist exemples de com gestionar comptes “personals” de polítics, alcaldes per exemple, per tenir informada la població, Nova York, d’una situació meteorològica adversa. I tornant aquí, a Catalunya, i pensant en alcaldes, no puc deixar de citar l’exemple que m’és més proper, el de l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont.

El seu cas seria, per proximitat, més senzill de tractar, però això el fa més complicat. Vegem-ho: no fa gaire, des de l’Ajuntament, s’ha creat un compte per comunicar-se amb l’alcaldia. Útil i institucional, independent del color del govern municipal. Transversal, en tant que podrà ser el mateix sigui qui sigui l’alcalde d’aquí a 8 anys, per exemple. Però al Twitter personal de Carles Puigdemont hi hem vist, a poc a poc, un canvi que podríem considerar “natural”. Missatges més o menys personals però que inclouen entitats o institucions gironines (partits del Girona FC, visites o reunions institucionals); d’altres més “de campanya”, oscil·lant segons les dates dels comicis; respostes a preguntes directes d’alguns ciutadans; recomanacions d’articles periodístics i, això si, algun missatge més personal, relacionat amb la música, tot i que cada cop més comptat.

Això és negatiu? No del tot. M’explicaré: l’ideal seria que un polític tingués la llibertat d’expressar-se de forma completament lliure? La resposta possiblement serà que no. Perquè té una representativitat pública que fa que el què diu, vulguis o no, es generalitzi en cert àmbit. Si no es generalitzés, si se’ls tractés com a gestors i no com a representants, llavors si que seria encertat? En aquest cas, però, estaríem parlant de dotar-los d’unes responsabilitats diferents, i la resposta aniria més enllà de comportaments a Twitter: es tractaria de parlar molt més de política, d’analitzar la situació i proposar nous models de govern.

I llavors, quina és la resposta a la pregunta que aquesta entrada duu per títol? Vistes totes les opcions, el més probable per “agradar” a tothom fóra que, en cas d’existir, es tractés d’un compte institucional, però portat amb un cert grau -molt mesurat- d’informalitat. Publicant enllaços a missatges de comptes de departaments del govern, informant amb fotografies d’actes als que assisteix, o explicant breument debats o lleis pendents. I, llavors, si prenem com a base allò al què tothom anomena política 2.0 (o fins i tot, estirant molt, política participativa), no arribaria a complir els objectius ja que es tractaria d’un símil de llarg recorregut dels comptes de Twitter que els polítics obren en campanya i que, o bé s’abandonen, o bé s’acaben convertint en un altaveu del partit polític on militen. Hi ha exemples que potser es podrien intentar seguir, si, però un compte de Twitter personal és, com el seu nom indica, personal. I per moltes voltes que hi donem, en serà el seu autor qui esculli l’ús que vol fer-ne. Això és, precisament, un dels punts forts de la xarxa: hi ha moltes eines, i com més versàtils són, més possibilitats ofereixen, així que depèn de cadascú l’ús que els acabi donant. Per sort o per desgràcia, segons qui ho jutgi, sovint Internet es considera una pèrdua de temps. Potser el dia que poguem votar per la xarxa, mentre algú ens coacciona en la solitud del nostre despatx o vota per nosaltres -clar! la clau era 123456…-, o quan tot això estigui superat i solventat -si s’hi dediqués algun esforç…-, i l’accés a la banda ampla no sigui un producte massa vegades elitista i prohibitiu per preu o per disponibilitat, tot això canviarà. Espere-m’ho.

Anuncis