Etiquetes

, ,

Darrere del seguiment que va fer El Periódico de la campanya de les eleccions generals hi ha en Saül Gordillo, periodista, ex-director de l’ACN i ara consultor en social media d’aquest mitjà. Més enllà de si ens sembla bé o no el tractament, un article que va publicar on l’explicava i argumentava és un bon exemple per tractar dos temes interessants: no existeix la veritat absoluta, i l’autocrítica, de portes endins, és necessària.

Una lectura ràpida de l’article deixa dues coses clares. La primera, és evident: no deixa de ser, en part, un autobombo del què s’ha fet, a mode de resum. Fins aquí, com molts altres mitjans, s’han de vendre. No cal fer-hi cap objecció: és una de les premisses bàsiques a l’hora de vendre: explicar què es fa des d’un punt de vista positiu. Entrant en termes d’autocrítica, doncs, si que és cert que es podria explicar què cal millorar. Però també estic convençut que, si cal, ja s’haurà fet de portes endins. I que, malgrat que l’article argumenta algunes decisions, també criticades, en propers desplegaments com aquest segur que hi haurà alguna cosa per polir.

Per altra banda, però, com ja he citat, s’argumenten decisions que altra gent ha debatut. Malgrat que, per exemple, Sílvia Cobo feia referència a l’ús de massa etiquetes, Gordillo respon que precisament les etiquetes serveixen per filtrar, així que, per ell, com més millor -amb matisos, és clar-. Deixant de banda aquesta discussió concreta, m’ha agradat que en Saül ho argumenti decididament. Perquè si bé és cert que l’objectiu d’un mitjà és arribar al major número de lectors, també és cert que la veritat absoluta no existeix. I Internet ho demostra: és tant fàcil com no seguir allò que no ens agrada. Pot disgustar-nos pel contingut, o per la forma. Si és per la forma, llavors l’estratega s’haurà equivocat, al nostre entendre. Però podem obviar-ho i seguir aquells que creiem que ho fan bé que, per algú altre, seran els qui estan equivocats. És per això que, escollir un camí i seguir-lo, en ferm, permet veure’n els resultats i comprovar, per nosaltres mateixos, si és una bona opció o no. No hem d’oblidar que l’ús de xarxes socials en periodisme encara no està en el punt de maduresa que alguns creuen: falta molta experimentació i descobriments. I eines, ja que en alguns casos, la gestió de la quantitat d’informació que es genera no és una tasca ni molt menys simple.

De moment, els mitjans utilitzen les xarxes socials a Internet sobretot per compartir. I, de tant en tant, per recollir dades  o continguts per a la realització de les notícies. O sigui, és un nou canal per fer el mateix. Però tot i així, hi ha diferents models, amb detractors i seguidors, i encara hem d’aprendre i descobrir coses en aquest sentit. Però és que la xarxa ofereix aquesta interactivitat, bidireccional o multidireccional, a la que no estem acostumats del tot. Creiem en productes acabats, amb una forma i un sentit únic, i de fet és el model que triomfa si ens fixem, per exemple, en com Apple ofereix una sèrie de productes acabats, controlats des de la seva companyia des de l’inici de la producció fins a la comercialització. Però hem de saber destriar el què és un producte, un iPhone en aquest cas, del què a poc a poc passa a ser un servei. Un diari ja no és només un munt de paper imprès. És també un servei d’informació. Així com les ràdios o televisions ofereixen els serveis “a la carta”, els mitjans també tenen una hemeroteca a la xarxa. I fils RSS, i cercadors per filtrar què ens interessa. El control de la portada ja no arriba al 100% dels lectors: potser ni al 50%.

Potser algun dia tots ens construirem un mitjà “a la carta”, i sabrem com fer-ho, perquè ara ja hi ha opcions que ho fan possible però el seu ús encara no està prou extès -tot i que arriben a molta gent. I el què hi ha, es centra en els continguts dels mitjans, i potser caldria trobar com afegir-hi tot allò que hi incorporen els lectors: opinions, comentaris… Però per això, cal que tant els mitjans com els lectors segueixin l’evolució de les eines que tenen al seu abast, aprenguin a utilitzar-les, els trobin utilitats concretes, s’hi acostumin, i en facin una via més. Però estem en una fase d’experimentació que encara ens durà molt més enllà. Amb models clònics i d’altres completament diferenciats, perquè si una cosa té la xarxa és que, en el fons, n’hi ha una per cada persona. La que esculls és la que veus.

Advertisements