Etiquetes

,

Les autoritats nord-americanes han fet el contrari del què podrien haver fet. Enmig de l’enrenou de les lleis SOPA i PIPA, aturades per falta de consens, el tancament de Megaupload ha portat totes les mirades cap a un tema que cada cop és més difícil de gestionar: la protecció dels drets d’autor. Com si de l’ull de Sauron es tractés, una mirada unànime vigilarà d’ara en endavant tot el què hi passi. Ni l'”apagada” de la Viquipèdia, ni les crítiques de Google, Yahoo o Amazon han tingut tant ressò. Al final, que ho havia de dir, Megaupload haurà estat el revulsiu. I l’enemic, encara que no ho sembli, el tenen a dins.

L’FBI ha clausurat Megaupload i Megavideo. Uns serveis que, segons les autoritats, haurien provocat pèrdues per 500 milions de dòlars. Si. És clar. Perquè tot el què es descarrega són compres perdudes. Aquest argument és bo, en boca de les discogràfiques, per plorar i demanar subvencions. Però que les autoritats l’utilitzin ja no és normal. Que els propietaris de Megaupload cobraven per un servei que haurien d’haver vigilat més? En això hi podem estar d’acord; aquí hi ha un tema, el de la protecció dels drets d’autor, que té moltes posicions: potser la cultura completament lliure en facilitaria l’accés, si. Però això podria provocar una caiguda de la producció. S’hauria de veure i estudiar. Però el tancament de Megaupload no ha cridat l’atenció per aquest àmbit, sinó per la possibilitat que, un cop s’aprovin lleis com la “Sinde” a l’Estat espanyol, els tancaments siguin indiscriminats, sense preguntar. Tal com titulo a Opinió Nacional, “a cops de porra”.

Qualsevol pot trobar-se passejant per la plaça Catalunya i endur-se un bon “gec d’hòsties” pel fet de passar per allà quan hi ha una determinada concentració. I qualsevol pot trobar-se amb un web tancat perquè la frase que ha utilitzat podria haver estat extreta d’un llibre que indica, a les pàgines interiors, que “està prohibida la reproducció total o parcial” sense el consentiment explícit. Una afirmació ben demagògica, si: però aquesta és una de les pors d’aquells qui, com a la Viquipèdia, es poden veure abocats al tancament definitiu perquè no es puguin assumir els costos d’una demanda que, qui sap, potser no tindria prou fonaments ara, però si amb una legislació aprovada sota la pressió de grups empresarials concrets.

No ens hem d’oblidar, però, que el problema d’arrel no és Megaupload. Ni, en el fons, aquest terme general anomenat les “descàrregues il·legals”, o “pirateria”. El problema comença a partir del moment en què autors i discogràfiques van cadascú per la seva banda. Criteris oposats, justificacions diferents i bandes independents que se’n surten sense queixar-se tant, però de ben segur que amb més problemes. I, mentrestant, Anonymous que s’hi torna tombant webs com el de l’FBI entre una indignació poc organitzada, però que en un lloc com Internet, és molt més fàcil de gestionar.

L’absurd de tot això és que, en resum, el què passarà ara serà que els principals competidors de Megaupload tenen dues opcions: cedir a la por i tancar, o aprofitar l’espai de mercat que queda, una opció, aquesta última, que de ben segur aprofitaran noves plataformes que aniran apareixent. La gent buscarà alternatives, i cercadors i xarxes socials s’ompliran de preguntes i respostes. Gaire gent ha deixat de veure partits gratuïts pel tancament de Rojadirecta? Un a un, no acabaran mai. I la por que hi ha és que, per tancar-los tots de cop, no ens trobem amb un esparadrap a la boca i un censor a l’esquena mentre ens connectem.

Advertisements