Etiquetes

Tal com ja defensava en l’anterior apunt, el problema no és Megaupload, senyor legisladors. El problema és el “model de cultura” que hem instaurat tots nostaltres. Estructures faraòniques que, amb el panorama actual, no sabem con mantenir. Manca de previsió? Potser. Una necessitat puntual? També és possible. Centenars, milers, centenars de milers? Moltíssimes persones depenen d’una indústria que, per les seves dimensions, no sap ni pot adaptar-se. Una “indústria”, uns “lobbies”, que, ara per ara, volen subsistir com ho han fet en les darreres dues dècades. I això, senyors, lamento dir-los que ja no pot ser.

Per alguns de nosaltres no fa tant que el caset de doble pletina que ens van regalar per la comunió va ser el primer contacte amb la “pirateria”. “Oh, wait!”. No fa tant? Si que fa. Fa, per mi, més de 15 anys. Que el temps passi ràpid, que els canvis arribin tant poc escalonats, no significa que els temps no hagin canviat, ben al contrari. Estem en una era en què la pròpia definició d'”era” ha quedat obsoleta. Ens parlaven, els professors, fascinats, de l'”edat industrial” a l’escola, fa també més d’una dècada, tot pronosticant l'”edat tecnològica”. Un terme que d’aquí un segle potser serà vàlid. Però no hem de fer d’historiadors del segle XXII. Hem de viure el què ens toca i adaptar-nos, així ha sobreviscut l’espècie humana durant tant de temps: adaptant-se.

Sempre he volgut, malgrat les meves diferències, defensar aquells qui creuen que han de cobrar per “crear elements culturals”. Hom té dret a pensar que la seva cançó val uns diners. Igual que els valen les meves hores de feina. Però si jo programo una eina i la poso a la venda, i si no pregunteu-li a Microsoft, sé que de ben segur que aquesta eina pot acabar utilitzant-la algú sense que jo ho sàpiga ni en cobri. I, ho sento molt, però tot i que potser són “diners perduts”, he d’assumir que aquesta persona segurament no em pagaria el què jo li podria demanar per aquest producte; del contrari no faria l’esforç de “piratejar-lo”. I el mateix és aplicable a les cançons.

Ho admeto, jo també tinc MP3 que no he comprat. Vosaltres no? Ho sento, si això fereix sensibilitats. Però sisplau, que algú em digui que té el primer disc del grup rodenc Disturbio, que li compro ara mateix. De veritat. El trobo a faltar, i no l’he localitzat enlloc, així que si tinc la possibilitat de descarregar-me’l, legal o il·legalment, ho faré.

Ara bé, ho sento senyor Bustamante, però a vostè no l’he pas “piratejat”. Ni compraria el seu CD. Si ho fes, de ben segur que podria col·laborar a mantenir algú al seu lloc de treball i tindria aquella sensació del qui fa un favor, molt i molt petit, però que és com un gra de sorra. La discogràfica podria seguir pagant al distribuïdor, o al fabricant d’aquest plàstic que recobreix el producte. Però no m’interessa.

De fet, solc escoltar cançons a través de GoEar, que sé que paga l’impost, digueu-n’hi revolucionari, a la SGAE. I per tant deu tenir control i permís per publicar certes peces. O a Spotify, tot i que no tinc un compte “premium”. I ara de fons, escolto a Quimi Portet. “Atrotinada dignitat… Adéu turons amics, adéu rieres… boscos d’alzines i de roures i fagedes…”. Ja fa temps que l’escolto per RAC 105. Em pregunto què deuen preferir els autors, que els compri el CD o que vagi als concerts, cosa que si que faig. No valoro prou el fet d’escoltar una cançó enllaunada. Prefereixo veure’ls en acció. Que m’ofereixin certa part d’espectacle. De procés creatiu. Veure’ls. Saber que canten ells, i no els arranjaments del GarageBand. I no necessito grans floritures: ho admeto, he estat en concerts de Love of Lesbian i m’ho he passat d’allò més bé. I també m’ha agradat escoltar la veu del cantat de Vetusta Morla. O veure els Amics de les arts a Girona.

Quina és la solució? No tancar-se en banda, segurament. Negociar, parlar, i veure què fa la gent. Si la pirateria és un problema tant gran, segur que no hi ha algun motiu que la converteix en el què és? No pot ser que els preus d’un CD siguin abusius? No pot ser que la qualitat del producte, de vegades, no sigui l’esperada? No pot ser que consideren massa car el preu que es paga per una entrada de cinema? I no pot ser que hi hagi opcions gratuïtes que satisfacin a més gent? Perquè he escoltat cançons sense copyright que m’han agradat molt. I no sonen en tantes ràdios, ni tenen publicitat il·limitada en els concerts. Ni mouen 100 persones o més en una gira. Però m’agraden, tot i dedicar-se professionalment a altres coses.

No vull defensar la pirateria. No hi estic d’acord perquè, com ja he dit, defenso el dret a reclamar uns diners per haver fet una feina. Però siguem honestos: quants diners val? És problema meu la inversió que hi hagi fet l’artista o discogràfica? Soc jo qui ha de pagar la manca de planificació en els costos? Si no ho vull pagar, no ho escoltaré. I hi haurà qui ho voldrà escoltar i, existint Internet, podrà descarregar-s’ho d’on vulgui de forma gratuïta. Per tant, quina solució hi ha?

Per una banda, escoltar els usuaris, els clients. Recordar que en algun moment els diners s’han guanyat pel fet d’actuar, no només de composar. I aquells qui només componen, de vendre les seves creacions als qui actuen. I d’això s’hauria de poder viure: si un milió de persones descarrega un disc i menys de 50 van a un concert a Barcelona, no s’hauran perdut tantes vendes; a la gent que li hagi agradat bé hauria anat a veure’ls en directe, pagant, que això no es pot “piratejar”.

Per altra banda, saber què és efímer i què no. Una llauna de musclos en escabetx té una durada limitada. Uns musclos limitats. Es cobra per musclo. O per llauna. I no hi ha més secret. Però en allò intangible, tot el model de negoci s’hi ha d’adaptar. El coneixement, la cultura, el procés creatiu, desemboquen en un producte final que pot ser utilitzat, gaudit, s’hagi pagat o no. Fem pedagogia, enlloc d’atacar. Cada cop veig més grups “independents” (no sé si encara es corresponen als “indie” o ja és un mite) que semblen sortir-se’n millor que els estrictament “comercials” -o sigui, els que van a vendre, que d’algun lloc han de sortir els diners del cotxe nou. Potser és hora d’entendre que la música pot ser escoltada, podrà ser escoltada, per qui vulgui, pagui o no. Que el so no es pot limitar, ni la capacitat d’oïda de la gent. Per on es pot rendibilitzar tot això? En concerts, gires, campanyes publicitàries? Llavors s’haurà de restringir la capacitat de finançament, tenir-ho en compte, i a qui no li sembli bé, que no creï.

En resum: no estic a favor de recórrer a il·legalitats per escoltar música, llegir llibres o veure pel·lícules. Però a partir del moment en què es cobren preus en gran part abusius en un espai on és possible fer-ho de forma gratuïta, hom s’exposa a que el seu producte es comparteixi lliure i il·legalment. Per tant, no cal fer-ne un gra massa: cal adaptar-se als nous temps. Innovar, escollir mercat, oferir quelcom diferent. Si un concert és irrepetible, un “videoconcert” amb entrada també podria ser-ho. Que el compartirien després, gravat, a Youtube? Perfecte: si s’ha fet bé, més cua que hi hauria pel proper. Però si no tenim en compte les limitacions que imposa el mercat, el què no podem fer és pressionar perquè les lleis modifiquin el mercat. O és que, amb la que cau per culpa dels mercats, no podent canviar la situació des de la base social, si que podrà fer-ho una discogràfica? No siguem innocents.

Edito: un breu exemple. Radio Soulwax de 2ManyDJs. Aquí una explicació inspiradora. Hi diuen “Music is everywhere today and everyone has the tools to be a musician and to be a DJ”… Només per això ja ha despertat el meu interès…

Advertisements