Etiquetes

, , ,

De tant en tant m’agrada seguir alguna sèrie de televisió, tot i que al meu ritme. Les cadenes s’han acostumat a convertir en aleatòries les emissions de certs espais, i això fa que, amb el temps, a més de la paciència, també acabi perdent l’interès.

De fet, sèries que havia començat a seguir com CSI, El Mentalista, Bones o Castle experimenten canvis d’horari constants, i en casos com CSI, mai se sap quina de les sèries es veurà, ni quant temps fa que s’està repetint la mateixa temporada. El cas de Castle també és curiós: s’ha convertit en una sèrie de sobretaula; un moviment estrany.

A més, sembla que el panorama està buit de “grans sèries” a l’estil Lost. Potser el mateix desenllaç de Lost va fer que les cadenes s’adonéssin que una sèrie és una sèrie i s’ha de tractar com a tal: per mi, “Perdidos” no va estar malament, ni el final em va decebre especialment. En cap moment havia esperat que solucionessin el món. Potser hauria estat bé una mica més d’imaginació, hi estic d’acord. Però és una sèrie. I, la part més innovadora va ser tot “l’univers paral·lel” de continguts que va generar. Creia que altres sèries n’aprendrien, però ha estat al contrari: ningú més s’hi ha atrevit d’una manera semblant.

Sense perdre de vista que són això, sèries, i que són per passar l’estona, doncs, les meves preferències han anat evolucionant cada cop cap a un tipus que permeti veure-les de forma més esporàdica. Cosa que, a la vegada, fa que em faci més mandra començar a veure una sèrie massa seguida. I aquí és on hi he descobert The Big Bang Theory. Una sèrie que ja porta cinc anys i 100 episodis, però que, tot i sentir-ne parlar, m’havia fet “mandra” posar-m’hi. I això que tenia molt bones crítiques per part de gent que no l’explicava directament, però deixava entendre que era una sèrie de “friquis”.

I els “friquis” no n’han de ser necessàriament els espectadors: ja ho són prou els protagonistes, en Leonard i en Sheldon. Tot i que és més divertit amb certes nocions més “tècniques” o de cultura tecnològica (veure un comandament de NES com a cinturó, per exemple), les converses són molt directes i és la típica sèrie que va concatenant acudits un darrere l’altre; sense massa complicació, i amb poca història de fons; si no estem disposats a seguir-ne una de llarga i complicada. Com a mínim això sembla durant els primers 10 capítols de la primera temporada, que són els que puc jutjar.

En tot cas, però, és una sèrie per riure força. Molt, en el meu cas, tot i que ja me la mirava amb simpatia abans de començar-la a veure. Actualment a l’Estat espanyol es pot veure en castellà a Neox (de dilluns a divendres a les 17:15) i a TNT.

Els capítols són prou curts, i no és una sèrie complicada ni que, a priori, hagi de canviar el món de la televisió. Però per entretenir-se tampoc fa falta. I el cert és que fa venir ganes de conèixer els guionistes!

Advertisements