Etiquetes

, ,

M’havien fet imaginar el segle XXI com l’era de la informació. M’havien dit, a més, que tant faria on fos. Que podria estar al mig del bosc o a dalt de l’Everest, i continuaria estant connectat. Havia escoltat que duríem xips implantats al cervell que… Però ningú m’havia avisat que et podies quedar sense electricitat amb una cop de vent.

Llegeixo al darrer número de la Revista La Rella, del Lluçanès, que la població en aquesta comarca(*) ha baixat fins els 8.011 habitants (núm. 295, pàgina 9). De 13 municipis, només 4 es queden sense perdre habitants, guanyant-ne 9 en el millor cas a Santa Maria de Merlés. La capital, Prats de Lluçanès, perd 63 habitants i Olost 11, els mateixos que Lluçà, mentre Sant Boi també en pert 14.

Evidentment, estem parlant en xifres absolutes d’una població força minsa, ja. O sigui, perdre 11 habitants a Lluçà, que en té 254, no és el mateix que perdre’ls a Vic, Girona o Barcelona. La vida a “comarques” ja ho té, això. Poca densitat de població que moltes vegades és d’agraïr, però que acaba significant menys serveis per a qui hi viu. Potser no menys serveis, en número, però si en qualitat; ja que, s’entén, la despesa per 8.000 habitants no serà la mateixa que per 150.000, o per 1 milió.

Centrant-nos en el tema que m’ocupava al principi, doncs, jo creia que, quan fos gran -i ara al juny quan faci els 30 ja podré dir que ho soc, oi?- hi hauria alguna cosa de veritat en aquelles històries de ciència ficció on, entre d’altres, es parlava d’ordinadors en miniatura que podrien connectar-se a Internet. Ara, ningú m’havia dit que en algunes zones serien l’equivalent a un totxo per falta d’inversió de les operadores. Ni que les bateries durarien el què duren. Parlaven de pantalles que es podrien plegar com un paper -n’hem vist algun prototip-, però no ens avisaven que si queia neu a l’Empordà la gent es quedaria una setmana o més sense poder posar una rentadora, veure la televisió… o encendre els llums de casa.

La tecnologia té camí a recórrer, encara. Molt. Però una de les seves bondats era la “deslocalització”, no tant a nivell internacional, sinó en zones més locals. “No cal que vagi a viure a Vic si soc de Prats per tenir serveis semblants, perquè ho puc fer tot des de casa, sigui on sigui”. O “des de Bellcaire puc fer el mateix que si me’n vaig fins a Figueres”. Però malauradament això no és així. I la “crisi” segurament frenarà projectes que podrien haver-hi ajudat i que, de ben segur, ajudarien a molts pobles i ciutats catalanes a passar una mica millor, sense haver de veure com la gent se’n va.

Potser m’equivoco completament, i la gent marxaria igualment. Potser el problema no és econòmic o tecnològic, sinó cultural. Potser jo mateix m’avorriria massa a Sant Bartomeu del Grau i buscaria l’excusa per anar-me’n a ciutat. O potser tot i té una mica a veure, i els visionaris de cada època volen anar massa ràpid…

(*) Doncs si. Sempre he entès el Lluçanès com una comarca. Ho sigui o no, és una zona  molt particular.

Anuncis