Etiquetes

, ,

Hi va haver un temps en què Twitter em semblava caòtic. Seguia massa gent, creia que massa gent em seguia a mi. A Facebook en canvi ho tenia més per mà. Pocs contactes, així podia seguir de tant en tant el què deien. Ara, però, sembla que és precisament al revés. Twitter em mostra el què diu la gent en ordre cronològic. A Facebook soc incapaç de trobar-hi res. Ni de saber qui ho publica ni per a qui. Així es pot mantenir una posició de lideratge?

Malauradament si. Només pel volum d’usuaris, Facebook es pot permetre fer “el que vulgui”, perquè és molt difícil que tothom marxi, de cop, cap a Google+ o Diaspora. És per això que, malgrat que cada dia llegim que el nou Timeline “no agrada a ningú”, o que seguir la cronologia de les amistats és un caos, tot segueix igual. Perquè comprenc que Facebook vulgui “posar-ho fàcil”. Però prefereixo que la gent pugui veure el què es publica quan es publica, no sis hores després. O, com a mínim, vull tenir una mica més de control sobre qui o què veu al final el què jo dic: sé que puc reordenar cr0nològicament el què veig, però molt poca gent ho farà. Així que si vull atraure l’atenció d’algú en concret estic gairebé obligat a citar o etiquetar, perquè no puc tenir la certesa que allò que publico arribi ni tant sols a aparèixer-li enlloc. És un segon nivell de filtre: jo puc escollir qui m’agradaria que pogués veure-ho. Facebook després triarà, d’entre aquesta gent, a qui li pot interessar. Més que de cara a la lectura, això per mi ha suposat un problema de cara a la publicació: si vull dir alguna cosa a un grup de gent en concret, m’és més senzill utilitzar Whatsapp, el correu electrònic o altres vies que no pas fer-ho per Facebook. I per parlar de coses en obert, és molt més senzill a Twitter.

Twitter. Que ha canviat tant i tant poc. Que, com Facebook, és una empresa privada i pot fer el què vulgui, però tot i variar el disseny de la pàgina de publicació i lectura, segueix mantenint una mateixa essència. La mateixa? Molts diuen que no. Que ha traït aquesta essència des del moment en què ha acceptat censurar missatges segons el país des d’on es llegeixi. Potser si que és cert que “traeix”, en part, la seva essència. Però també cal reconèixer dues coses: per una banda, és una empresa privada i si vol expandir-se i guanyar més diners (objectiu principal de la creació d’una empresa, “ojo!”)  potser haurà de “passar pel tubo”. Per altra banda, en cas d’haver-hi responsabilitats legals sobre un missatge que publica un usuari, aquí ningú ha donat un DNI. El responsable final podria ser-ne Twitter com a companyia, tot i que no serà el cas; però oi que hi ha països on la justícia va com va? Qui els assegura que no se’ls condemnarà en algun lloc ben remot a treballs forçats o a una multa milionària? Tant els fa? Potser si, però perquè enemistar-se amb els que manen? Si fóssin herois, els demanaríem que ens defenséssin. Però són una companyia privada amb seu als Estats Units. I a mi em pot semblar malament,o em pot decebre que no agafin les armes i lluitin contra l’establishment. Però no els puc pas obligar a fer-ho.

Dit tot això, jo cada dia deixo més de banda Facebook per publicar “cada dia”, i em dedico a fer-ho a Twitter. Per què? Perquè a Twitter totes les publicacions són públiques i, per tant, sempre sé a qui em dirigeixo (a tots). A Facebook hi tinc llistes que, tot i ser prou clares, tampoc em solucionen gaire res: fora de les llistes d’exclusió, i de les amistats, la resta de les que ha creat Facebook i les que tenia anteriorment s’han anat quedant abandonades per falta de temps: a través del mòbil, per exemple, no puc assignar contactes dels quals n’accepto una sol·licitud d’amistat a les llistes. Curiós. Així que, al final, a Facebook hi queda, de tant en tant, alguna fotografia aïllada que va dirigida a un cercle de gent més proper i poca cosa més.

Potser amb el temps això canvia: jo mateix havia utilitzat més Facebook que Twitter, temps enrere, perquè no tenia ganes que tothom llegís les meves reflexions de 140 caràcters, o perquè era incapaç de condensar en només aquest espai una idea concreta. Tot és entrenar-se, suposo. I vosaltres, sou més de Twitter o de Facebook?

Advertisements