Etiquetes

Mirava amb ulls tristos els milers de contenidors de colors, guardats un sobre l’altre, mentre el seu cotxe s’allunyava del port. Southampton, la ciutat que l’havia vist néixer, començava en aquell precís moment a convertir-se en un record del passat. Dissimulant una llàgrima, la Grace no podia deixar de pensar en aquell port, els vaixells i les celebracions quan el seu pare arribava en un d’ells, després de mesos de viatge.

No li agradava gens la M3. Era una carretera de massa carrils, amb massa cotxes i massa aïllada. Encara la recordava a mig fer, però d’això ja feia molts anys. La mare de la Olivia les havia portat a “estrenar” la carretera, per allà l’any 1995, amb l’excusa de sopar en un reconegut restaurant de Basingstoke. Des de llavors havia canviat ben poc. Hi havia més vegetació als vorals -aixecats, de manera que gairebé mai podia disfrutar del paisatge fins que no havia passat, precisament Basingstoke. I passar de Basingstoke volia dir marxar massa lluny.

Mirant el mapa, sempre li havia semblat absurd que, per creuar Londres, el recorregut tracés un arc immens al voltant d’una gran ciutat. Massa gran. Només havia estat a Londres dues o tres vegades, i havia promès no tornar-hi. De fet, ara se li hauria complicat trencar-la, aquesta promesa. Ho pensava quan el cotxe s’aturà. Un “hem arribat” la va treure dels seus pensaments, gairebé somnis. Va obrir la porta i va sortir del cotxe, estirant una maleta. Un soroll molt fort la va fer mirar cap amunt: un avió passava molt baix, dirigint-se a aterrar. Al tornar a abaixar el cap va poder veure l’edifici característic de Stansted. I hi van entrar.

“Ljubljana”. Ho pensava, però ni en els seus pensaments era capaç de pronunciar-ho bé. Sempre havia maleït les lletres que no es llegien. I els idiomes estrangers: sabia que podia anar arreu que l’entendrien en anglès. Però ara havia hagut d’aprendre eslovè. I s’havia adonat que existien fins i tot lletres diferents. “Živjo”. Hola.

Mentre pujava les escales de l’avió de tons ataronjats, la llàgrima del cotxe va tornar. No va voler mirar enrere. Sabia que, per molt trista que pogués sentir-se, l’esperaven, allà, a la ciutat que encara no sabia pronunciar. Va inspirar fort, va intentar somriure, i va dir, en veu prou alta “Zbogom!”. Adéu.

Potser el dissabte és un bon dia per no escriure res que no sigui un invent, un relat, un tros d’història que he imaginat i a la que he posat llocs, cares i idiomes gràcies al Google Maps, el Translate, o la Viquipèdia…

Anuncis