Etiquetes

, , , , , ,

Recordo quan, de petit, s’esperava el toc de les 9 o les 10 de la nit per agafar el telèfon vermell i trucar a la família. O arribar a casa i escoltar els encàrrecs de qui m’havia trucat mentre era fora. Un fet que, de vegades, costa d’explicar a aquells més joves que no ho van viure.

Allargat, vermell, i sense botons: tenia una roda que es girava partint del número que es volia marcar. El 0 era especialment llarg, amb els “tac-tac-tac” del moviment de tornada. Gairebé no hi havia contestadors a les cases, així que el telèfon podia comunicar, sonar durant massa tons, o al final, ésser despenjat per algú a l’altre costat de la línia. Eren temps de desendollar el cable de les cabines telefòniques del carrer just quan despenjaven a l’altra banda per si hi havia sort i queia de nou la moneda que s’hi havia introduït.

La situació, però, ha canviat, i molt. Sobretot per mi, perquè suposo que hi haurà tot tipus d’usos pels telèfons mòbils. Van arribar, primer, amb trucades i SMS. Amb el llenguatge SMS, editat fins i tot en petits llibrets de propaganda d’operadores o prestadors de serveis relacionats. Ja no calia deixar el “recado” a casa. Si podíem, trobaríem la persona a peu de carrer.

Més tard també es va fer prou popular el correu electrònic, tot i que en casos on la resposta no havia de ser immediata. Si es necessitava immediatesa, aquells que tenien Internet provaven sort amb l’Skype o el Messenger.

Però des de l’arribada de les primeres Palm, i la popularització de l’ús d’Internet al mòbil, sobretot gràcies a les Blackberry, l’iPhone, i els primers terminals Android, en el meu cas això ha canviat. Perquè només tinc dues orelles, un telèfon i no puc utilitzar la veu en dues converses alhora i, per tant, si em truquen només puc atendre una trucada a la vegada. En aquest moment, qui em coneix, ja sap que, amb un correu electrònic, la resposta li arribarà, per poc que pugui, quan hagi penjat la trucada. Excepte si és de feina, no és urgent, i és en diumenge, que tots tenim ganes de dormir fins al migdia, de tant en tant.

L’evolució és sorprenent, sobretot prenent com a base la comparació entre el què es va tardar en arribar fins al telèfon. En 20 anys, la meva forma de comunicar-me ha canviat, tant en formes com en canals. Però a la vegada, en alguns casos penso que hi ha massa vies diferents: trucades, SMS, Whatsapp, correus electrònics, Viber, Skype… normalment, per a poder prioritzar les respostes, el que més utilitzo és el correu electrònic per facilitat: hi accedeixo des d’ordinador o mòbil, puc organitzar-lo força bé, i és el que miro més sovint. Al Whatsapp, per exemple, solc donar una resposta ràpida, moltes vegades insuficient, per por a oblidar-me’n: només l’obro molt de tant en tant, quan em parlen o quan he de dir alguna cosa molt concreta. El mateix em passa amb els missatges a Facebook: de vegades es queden allà, oblidats, fins que he de demanar disculpes pel retard. O amb els DM de Twitter. Potser, a més d’evolucionar cap a tecnologies més avançades, com ja deia dies enrere, faria falta trobar com unificar totes les nostres comunicacions. Perquè, sens dubte, era més lent fa 20 anys, però de ben segur que el paper del costat del telèfon “Góndola” era suficient en molts casos…

Advertisements