Etiquetes

,

Hi ha moments -normalment puntuals, però que poden durar setmanes-, en què, tot i poder donar resposta a les obligacions del dia a dia, la feina i la manca de més disponibilitat horària -de vegades també lligada a un descens de la productivitat, potser pel cansament o potser precisament per veure que no es dóna l’abast- fan que s’acumulin tasques pendents. N’he sentit dir “una bola de neu”, que com més va, més gran es fa.

Sovint, com ja us deia, això sol ser provisional. De fet, a més, sol tractar-se d’algun projecte concret, amb data límit posada potser massa a l’atzar tenint en compte la feina a fer, que coincideix amb esdeveniments importants que cal seguir i amb dates de reunions que només en uns pocs casos es podran canviar. I amb obligacions extres, que també s’han d’atendre, i amb les feines del dia a dia, que s’han de mirar de portar el més al dia possible perquè no es descontroli la feina.

Podríem parlar d’un “mètode de supervivència”: triem allò més urgent a fer i és el què executem; com a mínim podem donar resposta a urgències i a tasques que sabem que tenim temps material per fer; deixant de banda altres tasques que tenen una data límit posterior prou llunyana com per no tenir-hi pressa -o que, en altres casos, es tracta de tasques “opcionals”, que no ens obliguen a fer sinó que nosaltres escollim sense responsabilitats, tant de bo n’hi hagués més així!-.

Ara bé: una de les feines principals durant aquests períodes de temps és no deixar de banda ningú, no oblidar respondre i no deixar passar massa temps. L’organització, en aquests casos, és fonamental. La nostra, i la dels qui en participen: del contrari, perdrem massa temps donant explicacions o buscant un moment per fer nosaltres una feina que, o bé encara no se’ns havia explicat, o bé estava en mans d’altres però l’haurem d’enllestir amb presses.

Sigui com sigui, quan torna la calma -quan hi ha temps per començar a fer l’opcional, respondre a tothom i recuperar el posposat per treballar de nou amb normalitat-, la sensació és d’alleujament. De setmana menys excepcional, i de tenir algun moment per veure gent a qui devia una trobada.

Advertisements