Etiquetes

, , , , ,

Els grups que encara s’anomenen indie tot i no ser-ho tant solen tenir una estratègia molt més treballada -o molt més propera, espontània o no- a les xarxes socials. Dic «solen» perquè hi ha excepcions, però un bon exemple n’és Love of Lesbian, que acaben de publicar a la xarxa tres cançons del seu proper disc.

Personalment, és un grup que m’agrada, sobretot després d’haver anat -una mica obligat- a un concert seu fa temps, quan ni tant sols els havia escoltat -o no era conscient d’haver-ho fet. Diré, a favor seu, que és un grup d’aquells que viuen els directes. En tot cas, però, centrem-nos en la xarxa. Des que vaig saber de la seva existència, m’he adonat que és fàcil seguir-los -i, per tant, semblen accessibles, ho siguin o no- perquè utilitzen força xarxes socials; en la majoria dels casos semblen entendre quin és el funcionament o l’objectiu de cadascuna, però no n’abusen. I, l’interessant, publiquen tant com a grup com a nivell individual -tot i que desconec si tenen comptes personals separats dels que poden tenir com a components del grup.

Dit això, deu notar la crisi de la indústria musical, Love of Lesbian? Segurament. Però el què és cert és que, per davant d’altres bandes, es donen a conèixer -i donen a conèixer les seves activitats- d’una forma prou activa. Veure que omplen a Banyoles en un concert acústic és una bona mostra d’això.

Quins perills corren, però, amb tanta presència a les xarxes socials? Sempre podria passar: l’efecte Bisbal o Alejandro Sanz. Que la diguin massa grossa. I no sé fins a quin punt seria negatiu: com que tenen aquest punt d’humor amb mala llet, sempre els podria venir bé. En qualsevol cas, el fet que semblin entendre perquè serveix Twitter ja fa que sigui poc probable una situació així.

En resum: les xarxes socials serveixen, entre d’altres, pel què hi fa Love of Lesbian. Podrien ser un exemple a estudiar més a fons, sobretot perquè, malgrat que ja hi ha altres artistes que ho fan, també són molts, potser massa, els que no hi són. O potser tampoc cal ser-hi tant. Sigui com sigui, el cert és que  jo, ben poc amant de fenòmens fan (si gairebé no faig “M’agrada” a Facebook! :D), els segueixi a gairebé totes les xarxes socials on soc. Potser per curiositat, vés a saber. Però com a mínim sé que, a més, hi aporten continguts que no són únicament promocionals o publicitaris, encara que en realitat ho siguin. Es tracta de saber trobar l’equilibri, i sembla que, de moment, l’aguanten força bé.

Si voleu, podeu escoltar les 3 noves cançons a Youtube:

El Hambre Invisible
Los Seres Únicos
wio 

I podeu comprovar del què us parlo respecte a les xarxes socials:

A Twitter: @loveoflesbian, @santibalmes, @jordilesbiano, @joanralesbiano, @juligan008
A Facebook: Love of Lesbian i BlogOfLesbian (web oficial)
També són a Instagram: @loveoflesbian, @jordilesbiano, @joanralesbiano, @juligan008

I vosaltres, coneixeu algun altre grup que tingui una estratègia -o que faci un ús- semblant de les xarxes socials? Què creieu, que val més crear aquesta estratègia, o fer un ús “natural” de les xarxes? I… és possible fer-ne un ús natural, o sempre, sempre, caldrà tenir una estratègia que ho simuli? He sentit respostes de tots colors… potser algun dia ho intento respondre des del meu punt de vista…

Advertisements