Etiquetes

, , , ,

Els intents d’adaptar la legislació vigent en diversos àmbits a la presència d’aquests sectors a la xarxa és, de vegades, curiosa. No cal anar gaire lluny: tots sabem què està passant amb la indústria musical i cinematogràfica. I la darrera paraula l’ha tingut el CAC, en una adaptació forçada de la legislació aplicable als prestadors de serveis televisius.

És molt recomanable la lectura de l’article Podrà el CAC censurar You Tube? a Mèdia.cat. Aclareix dubtes directament des del CAC, aprofundint en el fet que la legislació no s’adapta a Internet per censurar ningú, que l’àmbit d’adaptació és Catalunya i que s’aplicaria només a prestadors de serveis televisius. Així doncs, es parlaria de les “televisions per Internet”, amb especial èmfasi, veient l’article, a elements com l’horari protegit per menors, per exemple.

Així doncs: és una llei que no pot actuar fora de Catalunya, no té potestat per dir-li res a YouTube, Vimeo o DailyMotion. No és d’aplicació a mitjans digitals ni a adaptacions digitals de mitjans “tradicionals” que no es dediquin exclusivament a la televisió. Afectaria hipotètiques “televisions a la carta” catalanes que publiquessin un vídeo amb continguts no aptes per menors i que es pogués veure a qualsevol hora del dia, potser. O a una emissió contínua superant els minuts de publicitat per hora.

En resum: es tracta -com ja ha passat i he criticat en anteriors casos, vinculats o no- d’agafar una llei que ja existeix i adaptar-la als temps que corren a cop d’esmena… fins aquí podria ser vàlid, si en algun moment hi hagués algú que sabés què és això d’internet en el procés de redacció. Com que sembla que d’això, en l’àmbit jurídic, només n’hi ha quan es necessita adaptar un web perquè s’adapti a altres legislacions caduques i redactades en bolígraf sobre una Moleskine, llavors ens passa que les lleis són ambigües, indueixen a l’error, depenen en excés d’això que n’hi diuen “interpretació” i neixen condemnades a no servir per res més que generar confusió.

Perquè quin serà el seu ús? A dos o tres anys vista potser hi ha mitjans públics municipals als que els ajuda això d’estar a la xarxa. Però en un entorn com internet s’entén que aquestes lleis hi són perquè hi han de ser. Qui vulgui seguir les normes, ho farà aquí o a YouTube. I qui no vulgui, ho publicarà, precisament a YouTube. O s’amagarà en l’anonimat fins que el trobin.

De fet, una adreça IP ni tant sols pot identificar un estat, segons un jutge de Califòrnia, als Estat Units. O sigui, que encara estem al principi. Hauríem de determinar, a internet, què és l’individu. I, després, intentar legislar. Però ja portem més d’una dècada començant la casa per la teulada, i ara deu ser tard per desfer-ho tot.

Advertisements