De vegades, els detalls més petits són els que a la llarga tenen més valor. Avui no parlo pas de xarxes socials, telèfons mòbils ni res per l’estil. Avui volia aprofitar per agrair les mostres d’afecte que ens envolten cada dia.

Cada any canviem una xifra. Sempre es mou la de la dreta. Les unitats. Quins records de classes de matemàtiques al Sagrat Cor… Però un cop cada deu anys, el número que varia és el del davant. I en realitat, crec, a dos dies de veure’l caure, que aquest serà el primer en què això de l’edat ja es veu amb certa perspectiva.

I és que el primer canvi, als 10, no té tant de pes, amb el pas del temps. I de fer els 20 normalment en tenim ganes. Potser d’aqui a deu anys més pensaré que la trentena no era per tant, però ara sembla que ja anem deixant la denominació de “joves” enrere.

Joves, he dit… Quan era adolescent, tenia als de trenta per senyors. Homes. I ara que hi soc, veig que m’equivocava. Ho veig perquè no em sento tant diferent dels 22 o els 23, això si, amb alguna responsabilitat més. Però també amb més records, més experiències, més amics.

Ahir em sorprenia un Powerpoint, a tres dies de l’aniversari. I potser és el que em va empènyer a pensar en un apunt així. De record, de valoració i, en el fons, d’agraiment per petits detalls que són els que, mentre escoltes Aniversari dels Manel i veus passar fotografies dels darrers anys, et recorden que el més important és en les coses petites.

Gràcies!

Anuncis