«Escolta’m, va! Que t’explicaré allò que et vaig començar a dir de…». En Martí tenia aquella capacitat innata de robar-te l’atenció durant uns breus instants, furtivament, per dir-te alguna cosa que ja sabies. I la sabies perquè ja te l’havia acabat d’explicar. Molts cops.

En Martí sortia cada matí a la mateixa hora de casa, amb la maleta carregada amb els llibres del dia i l’esmorzar que li havia preparat la tieta Júlia, la mestressa de la fleca de Sant Jaume de Camptort. A canvi, ell li llegia llibres d’un vell poeta a ella, que mai havia après a llegir.

En Martí no tenia més de 12 anys quan vaig marxar de Sant Jaume per no tornar-hi més. No sé què se’n deu haver fet. Solia veure’l pel carrer, i ens saludàvem, com fèiem sempre tots els infants i joves del poble. Sempre ens saludàvem, tot i que ens creuéssim molts cops cada dia, comptant que amb prou feines hi havia tres carrers, cap d’ells enquitranat.

Mai el vaig veure jugar. Només explicava aquelles tres o quatre històries que, amb els anys, he après que no les havia viscut. O no les havia viscut ell sol, directament. Eren dels poemes del vell escriptor que durant tants i tants anys va convertir el poble en un anar-i-venir de filòlegs i lletraferits que deixaven flors davant la porta d’una casa que mai havia estat la seva, però que era la més bonica del poble.

Potser, si mai hi torno, encara el veuré, em saludarà i correrà a agafar-me el braç tot dient-me «Escolta’m, va! Que t’explicaré allò que et vaig començar a dir de…». Aquest cop, l’escoltaré amb més atenció.

Com que aquest cap de setmana no tenim Disparant Històries, heus aquí un petit “relat de dissabte”. Perquè, de tant en tant, també m’agrada -ja ho heu anat veient- escriure perquè si.

Advertisements