Etiquetes

, , ,

«Hola, Miquel. On vols que anem?» em preguntarà, algun dia, el meu hipotètic vehicle. Haurà notat una pressió determinada al sensor ubicat al seient del conductor, i m’haurà identificat al llegir-me la retina, pel meu pes, per l’empremta a l’agafar el volant, o per una combinació de tot això. Potser tindrà veu d’home (cotxe), o de dona (camioneta), o de robot, per evitar problemes.

Jo li respondré «A Vic». El parabrisa s’il·luminarà, em mostrarà el mapa de la ciutat mentre em contesta «algun lloc en particular, de Vic, o anem tirant?». Podré prémer amb el dit el lloc, o dir-li només «a l’oficina». Mentre calcula la ruta, em preguntarà quina música vull escoltar. «Tu mateix», li diré, i em posarà cançons a l’atzar. De l’Spotify, d’un disc dur al núvol, o de tota la discografia que hagi adquirit a l’iTunes, vés a saber.

Podré dirigir-m’hi per preguntar-li coses com «què ha passat al món?», mentre el vehicle em recita els darrers titulars de la premsa internacional -i m’ofereix poder escoltar-ne algunes opinions publicades a la xarxa-. Aturarà la lectura per dir-me que anem a repostar, potser combustible o potser a endollar-lo uns instants. En aquest darrer cas, amb unes maniobres i sense que jo hagi de sortir-ne, es situarà prop d’un endoll al que es connectarà sol.

Quan ja haguem fet bona part del trajecte, abans d’entrar, consultarà l’estat del trànsit i els aparcaments propers al destí. Mentre arribem, quan vegi un aparcament a prop, em dirà el percentatge estimat de possibilitats de trobar-ne un de millor mentre jo puc decidir si hi aparquem, o deixar que el cotxe, en funció del percentatge, s’espavili.

En sortiré amb un “fins després!” que em retornarà ja des de la pantalla del mòbil. Pantalla des de la que l’avisaré quan hi vagi, perquè, ja que li ha estat tocant el sol, pugui engegar l’aire acondicionat abans que arribi i no hagi de passar massa calor quan hi entri. Moment en què li diré «tornem cap a casa!» i, mentre li explico el què he fet, em posarà música i, de tant en tant, em dirà un «ahà» amb veu d’interès. Evidentment, però, tant se li’n fotrà.

Potser, tot això sembla ciència-ficció. Potser nosaltres no ho veurem, no perquè falti la tecnologia necessària, sinó perquè faria falta que gairebé tot el parc de vehicles tingues unes característiques semblants, al meu entendre, perquè la conducció fos segura. I caldria veure quins sistemes d’emergència s’hi activen, en cas de pèrdua de connectivitat o d’error de programari o maquinari. Pensar-ho ens farà por mentre no hi hagi que posi les bases, precisament, de què fer en cas de problemes. Però veient el sistema V2C del meu cotxe actual -que controla ràdio i música, telèfon mòbil i climatitzador amb unes quantes ordres-, aplicacions per mòbils i iPad, alguns prototips i el sistema de conducció automàtica que està provant Google, estic convençut que no us he explicat res massa complicat. Excepte, això si, la fluïdesa per entendre o dominar el llenguatge per part d’una màquina. Però si us ho fixeu, no he tingut massa xerrera amb el vehicle, així que tampoc li hauria complicat excessivament la vida… o la bateria, per entendre’ns.

Anuncis