Etiquetes

,

VullEscriure.cat és un projecte format per diverses crides que conviden a la gent a escriure, cada cert temps, un relat sobre un tema determinat. En aquesta ocasió, la primera en què hi he participat, era sobre la mort. Així que, en menys de 500 paraules, vaig fer el meu.

Com que he vist que de tant en tant els esborren, us deixaré el relat també aquí. En tot cas, la crida ja està tancada per aportar nous relats i ara es poden fer crítiques i votar els relats enviats per aquesta crida. Més informació. Des d’allà podeu accedir-hi i criticar el meu, que us copio a continuació:

Mai tindré el record de l’inici d’una vida tant curta i tant llarga alhora. I, a més, sospito que tampoc podré guardar-me el record del seu final. Només em queda viure-la, passar-la, sobreviure-la o veure-la passar. Estudiar, treballar, respirar, menjar i dormir. Divertir-me o desesperar-me. Veure la televisió, fer fúting, o jugar a cartes amb els amics. De tot això, d’aquí a un segle, ja no en quedarà res. Alguna fotografia perduda en les targetes d’un vell telèfon mòbil que ningú perdrà temps en intentar utilitzar. Records plens de pols, que, malgrat tot, seran ja oblit.

Al cap i a la fi, per això vivim: per morir. Per morir dignament, potser. O aviat, o ben tard. O amb principis. Això és el que ens fa diferents: l’objectiu final de viure, per molts de nosaltres, no és pas morir. L’acció de viure n’és el propi objectiu, amb petites fites que ens anem marcant dia a dia.

Qui volem ser? Qui voldríem haver estat, si, al final, encara que tots morim, resta algun pla geomètric des del qual poguem veure el vídeo de nosaltres mateixos i criticar-nos els passos mal escollits? Que fàcil seria, llavors, saber què fer. Que diferent seria, veient-ho tot de nou, cridar com qui veu un partit de futbol: “passa-li a l’Iniesta, home!”. “Digues-li que si, que sinó marxarà!”. “No acceptis aquesta feina, tros d’ase!”.

Amb tot això, jo em pregunto: de veritat imaginem la mort com el no-res, com tot un univers negre, com el final? No seria més fosc i més angoixant haver d’estar asseguts pels segles dels segles davant d’una pantalla que ens recordés els bons moments, però també els dolents? N’acabaríem farts, de veure’ns, restant immòbils, en aquella situació tant incòmoda tot pensant “jo tinc… tenia aquesta veu?”…

Estem en un món de símbols. Taüts, enterraments, cementiris, espelmes i sants. Però sempre que podem oblidem aquests símbols. No hi pensem: viure creient que només ens endinsem més cap al final no és viure. Els recuperem de tant en tant, quan alguna mort ens és massa propera. Perquè, per poc properes que siguin, sempre ho són massa. Totes.

I l’única cosa que sabem del cert, perquè fins ara s’ha estat demostrant així, és que tots, un dia o un altre, morirem. Potser deixarem de ser-hi i prou. Potser ens trobarem, amb les crispetes, asseguts davant la pel•lícula de la nostra vida. Potser durem ales. Potser coneixerem una galàxis llunyana o haurem de buscar una llum estranya per “creuar a l’altra banda”. Però fins llavors, perquè hi hauríem de pensar gaire? Això de la mort, al cap i a la fi, és com Ryanair. Millor sense equipatge.

Anuncis