Els incendis que hem vist aquest estiu s’han pogut seguir, i molt, per Twitter. Fotografies, tot tipus d’informacions d’interès… els mitjans intentaven ordenar la informació, i mentrestant, m’he fixat en alguns problemes, d’això del 2.0. Més que problemes, algun “inconvenient”. Res greu, això si… i també té, és ben cert, moltes coses positives!

Pensem, però, que podem seguir qualsevol esdeveniment en temps real. Al moment. I en canvi un incendi requereix d’una comunicació molt centralitzada, encara: un sol bomber o ADF no sabrà l’estat de tot el perímetre, sinó que informarà de la zona que ocupa, de manera que ens pot mostrar fotografies, però no dir-nos amb certesa, en molts casos, quanta estona falta per dir que està “controlat”, per exemple.

Així, per saber l’estat “sobre el paper” d’un incendi, hem d’esperar igualment a les compareixences o als missatges -que són molt més espaiats en el temps- de Bombers o Protecció Civil (ep, que també són a Twitter, això si!) per conèixer les darreres novetats. Arriben, i ràpid, però pels que ho seguíem “en directe” es feia etern.

Fins aquí, doncs, podem resumir-ho ràpidament: la presència de fotografies ens pot indicar què està passant, i molts missatges poden donar-nos pistes de què cal fer. Però evidentment, els missatges “oficials” continuen requerint un temps, tant per la seva “creació” com pel propi fet que no es pot controlar un foc ràpidament, segons les circumstàncies i, per tant, l’espera sembla encara més llarga.

Per altra banda, també és veritat que xarxes com Twitter o Facebook són molt útils per rebre informació de servei realment interessant. Trens que no circulen, vies tallades, … Però per altra banda, he vist “retweets” o gent compartint informació “caducada” -que era antiga, o que ja s’havia actualitzat i no se n’havien adonat- amb massa facilitat. Potser és, precisament, el problema de no poder “editar” contingut, i que aquesta “retransmissió en directe” encara és massa ràpida per molta gent.

Finalment, també m’agradaria demanar una mica de coherència amb els hashtags a Twitter. Ja sé que és interessant per un mitjà tenir-ne un de propi, però pels qui busquen la informació, és un desgavell haver-ne de recordar 7 o 8 de diferents, i més quan seguir-ne un, per exemple, des del mòbil, és molt més senzill. Queda dit.

Malgrat tot, si que és cert que aquell silenci d’hores i hores d’incendis com els de 1994 ja no sembla que es puguin tornar a repetir. Ara sabem, i des de la font, què passa i quan passa. Sense esperar a butlletins informatius de ràdios i televisions -que, a més, ara s’hi afanyen molt més, i és d’agrair-, podem consultar quan volguem les últimes novetats.

Podria esplaiar-me encara molt més parlant del paper dels mitjans, però anirien sortint ramificacions del debat -com ara la forta presència digital d’alguns mitjans tradicionals en aquests casos, mentre d’altres segueixen mantenint-se a l’espera de l’edició impresa. En això, però, cadascú té el seu mètode. També és cert que molta gent, encara -tot i que cada cop menys-, segueix amb els hàbits informatius que per alguns ens semblen arcaics. I, per tant, és bo que hi hagi qui els cobreixi.

Anuncis