Etiquetes

, , , , , , , , ,

Des de la presentació de l’iPhone 5 d’ahir he vist les posicions més radicalitzades que abans: si bé els fanboys sempre hi han estat, a mi se’m solia criticar per no venerar els productes de Jobs. Ara no deixo de llegir que l’iPhone és una merda o que a Apple són uns estafadors. És l’hora dels haters?

Ja sabeu que jo soc molt més diplomàtic. Massa, potser, però sovint això m’assegura veure les coses des d’un altre punt de vista, i callar quan ho hauria de fer -en molts casos, però no en tots, això si.

Si us he de dir la veritat, jo us seguiré recomanant un iPhone quan em pregunteu pel Galaxy S3. I si em demaneu què tal HTC us diré que té un servei tècnic de pena i que deixa abandonats els clients a la seva sort un any després de comercialitzar un terminal. Però jo els seguiré fent servir, perquè el perillós procés d’habilitar l’usuari root ja fa temps que m’ha deixat de fer por, i no em fa res perdre un diumenge al matí provant roms, fent wipes i de vegades, fent proves al límit del què es podria considerar una temeritat amb un terminal a punt de bloquejar-se. En el fons, m’agrada i  forma part dels meus hobbies, però no puc pretendre que tothom es diverteixi provant ROMs amb Sense 3, 3.6 i 4, o sense Sense. O les AOKP de JellyBean quan no funciona ni la càmera ni el Bluetooth.

De fet, HTC no estafa a ningú quan decideix no actualitzar els seus terminals. Però demostra molt poca mà esquerra i molt poques capacitats tècniques. El meu HTC Desire HD valia, lliure, més de 600 euros la setmana passada -aquesta ha baixat al MediaMarkt a 550€-. Un telèfon mòbil de 550 euros que va amb la versió 2.3 d’Android: això són dues versions més enrere de l’actual, la 4.1. Qui pagaria això per un ordinador que només funcionés amb Windows XP? Doncs això, de vegades sembla que ens prenguin per tontos. L’HTC Desire HD, però, té una particularitat: si s’aconsegueix usuari root es pot alliberar fàcilment. Si, si, posar-li la SIM de qualsevol operadora. Sense codis ni sense pagar a l’actual. Així que m’he cobrat el canvi. I ben aviat durà una de les darreres versions d’Android i una SIM de Pepephone.

Tot això amb un iPhone no podria fer-ho, jo. Bàsicament per això no en tinc, d’iPhone. Perquè són terminals per utilitzar-los i no per remenar-los. Per això, per altra banda, els recomano. No he trobat, personalment, cap Android que al cap d’un any d’útilitzar-lo valgui la pena sense desbloquejar l’usuari root i actualitzar-lo. En canvi, he vist iPhone 4 que funcionen bé sense jailbreak. Aquesta és, per mi, la principal diferència.

El motiu? N’hi ha a grapats: per un costat, Android. És un gran sistema operatiu per mòbils. Lliure. Però té les personalitzacions de fabricants i operadores, que si fos per mi, podrien començar a oblidar. Google Play, aquella botiga d’aplicacions on hi pot entrar de tot… fins i tot aplicacions que no fan més que gastar bateria. Fins no fa gaire Whatsapp i Instagram n’eren professionals, d’això.

Perquè ho explico, tot això? No vull pas deixar malament a la competència d’Apple, ni molt menys, sinó relativitzar. Un mòbil Android està molt lluny de ser perfecte. Tant com un iPhone. Però no es pot dir que l’iPhone sigui excessivament car comparat amb els altres terminals semblants. Ni tècnicament tant millor. Tenen diferències, cadascuna amb els seus avantatges i inconvenients. I es tracta d’escollir, moltes vegades, segons la situació en el moment de l’adquisició.

Ara bé, un consell: el mòbil, lliure, té un preu més alt. Però us convido, com sempre, a calcular quan pagueu de més a l’operadora signant els dos anys de permanència. Hi ha molts pocs casos on surti a compte!

Anuncis