Com que m’agrada conèixer els temes en què m’implico d’alguna manera, vaig decidir buscar informació sobre les operacions de miopia, que m’agradaria fer-me en algun moment. Des que ho vaig fer, Google no deixa d’ensenyar-me anuncis amb ofertes d’aquest tipus d’intervenció. I precisament de clíniques properes. Saben qui soc, què busco i on soc.

I això no és necessàriament dolent. Perquè el concepte, la utopia, utilitzada amb l’objectiu d’ajudar-me, és prou lloable. Que certes màquines processin la meva informació, intentin comprendre-la, i apliquin estratègies concretes a les dades que recullen sobre mi per tal d’avançar-se a les meves necessitats. Ara bé, no vivim en un món utòpic, de manera que encara tenim de què preocupar-nos.

Arrel d’aquest fet, una breu reflexió: per un costat, Google ha desat les meves cerques. De fet, això ja ho sé: hi ha un historial complet, fins i tot vinculat als altres dispositius (mòbil i iPad) que em permet, entre d’altres, recuperar cerques que he fet a l’ordinador mentre estic fora, amb el mòbil.

Per altra banda, no he tingut massa problemes en indicar on soc. Sigui amb el GPS del mòbil o amb la configuració de Google Maps -on em va perfecte desar-hi un punt que sigui “casa” per quan necessito la navegació amb el mòbil. Mai saps quan hauràs de tornar corrent i no sabràs com. Però això també fa que en cap moment tingui cap mena de reserva al dir-li a Google on em pot trobar.

Per si això fos poc, Google sap a qui conec. O amb qui em relaciono, en part, gràcies al Google+, on hi tinc tota una sèrie de cercles. Això fa que hagi vist algun resultat destacat, amb experiències de gent a qui li he pogut preguntar què tal. Però si en parlo en algun moment, potser acabi sent jo el que serveixi de referència a algun contacte.

Això és perfecte, i terrible a la vegada. Perfecte perquè no us podeu imaginar la quantitat de vegades que tot aquest conglomerat d’informacions m’ajuden en el meu dia a dia. Terrible perquè tampoc és que vulgui que tothom conegui tot el què faig, on soc, què busco i perquè ho busco. Prefereixo, de vegades, poder-m’ho buscar sol. I mentre hi hagi un únic “interlocutor” entre jo i les meves dades, encara serem amics. Però i si algun dia hi ha un munt d’altres empreses que hi tenen accés? O si, per error, tothom hi arriba a tenir accés?

Per sort, cap d’aquestes informacions és vital per si mateixa. No em passaria cap desastre si es perdés. Però no sempre som conscients de què hi tenim, publicat a la xarxa. I en alguns casos això pot acabar sent perillós.

Potser no hi haurà un món utòpic, on les màquines puguin ajudar-nos de veritat sense haver de patir per la seguretat i la privacitat, però en algun moment s’hauria de trobar un equilibri, malgrat que sembli que encara som lluny.

Anuncis