El títol d’aquest web ha canviat amb el temps. Un dia es deia “El blog d’en Miquel”. Després el vaig canviar per “El bloc…”. Per coherència, si donava suport a uns premis “blocs” i escrivia l’opció catalanitzada a Nació Digital, al meu bloc personal també. I, malgrat tot, per mi un bloc mai ha estat un blog. I ara ve el DIEC i em dóna la raó. Ja és blog.

Ja fa uns quants dies que ho vaig publicar a Nació Digital: Bloc i bloguer, al DIEC. Però no havia tingut temps encara de canviar-ho aquí. Perquè torni a ser “El blog d’en Miquel”. Perquè de blocs en tinc, però són diferents. I encara sort que, en el seu dia, no em vaig sumar a la recomanació del Termcat, que proposava “dip” (diari interactiu personal), i que sempre em va semblar una mica ridícul, potser perquè jo encara era més jove i esbojarrat…

Potser passarà el mateix amb les piulades i els tuits. O potser Twitter desapareixerà i tornarem a tenir el mateix debat: cal catalanitzar tots els termes que s’utilitzen? En cas de ser així, en quin moment una paraula que té un ús tant determinat i potser fins i tot temporalment limitat té prou importància com per esdevenir un mot del diccionari català? O quin criteri utilitzem per traduir: ens inventem noves paraules (dip)? Canviem les lletres per fer que el terme en anglès es pugui llegir en català (bloc, tuit)? Emprem el terme traduït (piulada o repiulada)?

A títol personal, un blog sempre ha estat això, igual que un tweet o una tablet i un smartphone. I he comprovat que la gent no em demana puntualitzacions o fa brometes, com si que em passa si parlo de tauletes o piulades. Però com que mana la majoria, al final parlaré perquè m’entenguin. El blog ha donat la raó a aquesta estratègia: temps al temps. I haurem de ser flexibles.

Advertisements