Si fa un temps la figura del fanboy d’Apple es va popularitzar, sembla que a tots ens agrada ser únics. I, amb el temps, el què s’ha posat de moda és ser un antifanboy. Això si: defensant Android com si ens hi anés la vida, però sense haver-lo provat massa…

Jo ho he dit molts cops i ho repetiré, per si fes falta: m’agrada Android i fa molt temps que l’utilitzo. El primer terminal amb aquest sistema operatiu, l’HTC Dream, va ser el meu primer smartphone. El vaig patir, el vaig desbloquejar, li vaig instal·lar ROMs personalitzades i vaig aconseguir fer-li fer coses que no creia que es poguéssin fer. I vaig dir, en més d’una ocasió, que un mòbil així, per mi, era molt millor que un iPhone. Atenció al detall. “Per mi”. No confonguem. Si no el desbloquejaves perdent la garantia i passaves hores actualitzant i provant, l’HTC Dream no valia un duro. #algúhohaviadedir

Després vaig tenir un HTC Desire HD i és el millor mòbil que he provat fins al moment. Llàstima que la deixadesa d’HTC a l’hora d’actualitzar marqui completament uns telèfons que tenen, aproximadament, un any de vida útil, a tot estirar, per rebre actualitzacions. Després, nois, els vostres 600 euros -o la tarifa aquesta que us arruina- ja no val per res. Bé, si, per no poder fer res del què els terminals comprats 3 mesos després del vostre sí que poden fer.

I ara tinc un Xperia T de Sony. El tercer androide. N’estic content, però tinc les queixes típiques d’Android: aplicacions amb rendiment vergonyós, problemes que requereixen d’un informàtic per resoldre’ls -targetes SD corruptes, apagades forçades quan la bateria é sinferior al 10% que requereixen arrencar-lo prement combinacions de diversos botons…- i situacions que fan que un usuari normal es miri el mòbil i digui que això són “collonades”, que el seu Nokia anava molt bé.

I en canvi, amb un iPhone, qualsevol, tot això passa en moltíssimes menys ocasions. I es deu, sobretot, al poc control que té l’usuari i les pròpies aplicacions sobre el terminal. I és el què, per mi, fa que es quedi curt, però per la majoria d’usuaris queda força més a prop de les seves necessitats. Si Linux no arriba a un 1% de quota de mercat és perquè la majoria d’usuaris no arriben a fer un ús de la informàtica prou intensiu com per descobrir que poden canviar-se el sistema operatiu de l’ordinador i com. I amb els mòbils passa el mateix.

Però és clar, ara és moment de ser antifanboy, que és més cool. No és que iOS 7 copïi Android: per mi, el què passa és que Apple va definir unes bases amb el primer iPhone que han anat evolucionant. Apple fa canvis molt a poc a poc, mentre Google no ha tingut problema en fer canvis trencadors entre versions: d’aquí la fragmentació. I per tant, l’evolució natural d’una interfície, se suposa, anirà tendint a assemblar-se entre dispositius. I ja era hora, perquè entre tots es poden millorar moltes coses. Esperem, però, que aquesta constatació valgui també per anar acabant amb les guerres de patents.

Per acabar, la meva conclusió: m’ha agradat l’iOS7. En part perquè hi he vist coses familiars -d’Android- i d’altres que són molt bones idees i que s’hauran de veure a la pràctica. Jo el provaré en un iPad3, però si el què hi he vist funciona, segurament, tot i haver heretat tantes coses d’Android, serà el primer terminal on ho puc provar. Perquè el meu mòbil de CPU de docle nucli i 1Gb de RAM és incapaç de poder fer funcionar el què Android ja té, però només els terminals de 700 euros assoleixen.

En el fons, està tot molt més igualat del què sembla. No ens enganyem: un Samsung Galaxy Pocket o qualsevol altre terminal entre 100 i 300 euros no està en condicions de comparar-se amb un Galaxy S4 o un iPhone, perquè són productes diferents. I l’S4 deixarà d’actualitzar-se l’any que ve, mentre els iPhone, qui més qui menys, podran seguir les actualitzacions més importants sense tants problemes.

Ara a esperar el Moto X, de Motorola. A veure si, de tant en tant, Android també val per algú que no siguin Samsung o HTC…

 

Advertisements