Etiquetes

, , , , , , , ,

A mitjans d’abril em vaig sotmetre a una operació per “corregir” la meva miopia, mitjançant una tècnica anomenada LASIK. 8 mesos després no puc estar-ne més content, la veritat. I per si us queden dubtes, us n’explicaré la meva experiència, ara que ja he passat totes les “fases” posteriors…

El cert és que si busqueu per la xarxa us trobareu moltes -moltíssimes- queixes. De gent que no tenia la informació necessària, o bé no sap explicar-se massa bé, de manera que no us hi esvereu. En cas d’estar-hi interessats, tingueu en compte que, en general:

– Un cop recuperats de l’operació, podem tenir els ulls més secs sovint.
– Durant el procés de recuperació, la visió en fosc i els llums són els moments més problemàtics

Un cop dit ja el què seria dolent i genèric, anem a analitzar-ho.

L’operació, dia 0

La meva operació va ser a la tarda. Estirat, ben immobilitzat (sense cadenes, eh? però l’espai on era no em permetia moure’m involuntàriament), i molt, molt nerviós. Una recomanació personal: si el vostre oftalmòleg us deixa triar entre “fer” els dos ulls el mateix dia o en dies separats, per mi la primera opció (els dos de cop) va ser perfecta.

El procés en si fa una mica de “cosa”. No fa mal, però tota la cirurgia passa per fer coses als ulls, i la sensació és estranya. Tot i això és molt ràpida i indolora, de manera que passa ràpid i molesta poc pel què podria ser. Això si: si m’hagués aixecat a l’acabar el primer ull, hagués hagut de mentalitzar-me molt per anar pel segon un altre dia. Les sensacions tot i no fer mal no són agradables i si passa ràpid, es relativitzen més. Passar per tota la preparació inicial dues vegades m’hauria posat encara més nerviós a la segona!

Un cop acabat tot el procés, caminant fins a una revisió ràpida mentre la visió és estranya, però és el normal. No m’hi acabo de veure bé i, després de tots els nervis previs, que em diguin que el millor que puc fer és dormir un parell d’hores em sembla una bona opció. I dues hores després, la vista millora, però m’he d’anar posant gotes constantment perquè els ulls se m’assequen molt. Val a dir, però, que faig un viatge en AVE, sol, de Barcelona fins a Girona. Posant-me gotes, però no pateixo tant com m’havia imaginat.

El dia després, això ja millora

El dia següent, revisió. Torno a Barcelona i tot sembla correcte. Marxo amb un carregament important de gotes pels ulls, que estan força vermells i piquen força. Tot i la coïssor, el col·liri és solució suficient per anar passant. M’hi veig bé, però com que em piquen els ulls, la sensació encara és d'”stand by”.

Una setmana després: cotxe+nit+pluja+peatges=mala opció

Sis dies després ja ni recordo que l’operació fos tant recent. Continuo, encara, intentant moure les ulleres perquè em molesten al nas -quan ja no les porto-, o buscant-les sobre la taula de bon matí, al llevar-me. Aquest dia, en concret, he de fer una classe a Barcelona, que s’acaba força tard i no tinc combinacions de trens, així que agafo el cotxe.

No tinc cap queixa, fins que de cop, m’adono d’allò que tant havia llegit: llums i “halos”. Tornant, sota una pluja molt intensa, ben fosc i per l’AP-7, m’acosto al primer peatge. Si que veia una mica de reflex als llums dels cotxes de cara, però aquí entenc el problema: soc incapaç de distingir les lletres dels cartells lluminosos que indiquen quins carrils són de targetes i quins de Via-T. Comptant que duc targeta, tinc sort d’anar completament sol per la carretera, puc frenar i mirar-ho amb calma, i uns metres abans veig que ja anava ben encarrilat. Però m’adono del què he de controlar: cartells lluminosos!

La sensació és estranya, perquè ho veia tot perfectament excepte els cartells amb llums, molt poc definits per l’halo de les bombetes. Res que no passés amb el temps.

Tres mesos després, ja ni recordo les gotes… gairebé sempre

Val a dir que, passats tres mesos de l’operació, he passat per tres fases:

1.- No tocar-me els ulls: amb el què m’hi havien fet, em feia una mica de cosa fregar-me’ls, sobretot perquè les primeres setmanes cal tenir molta cura amb això.

2.- Tocar-me de nou els ulls, però fluixet: recuperant la confiança. Tot i que la doctora ja m’havia dit que podia fer-ho sense problemes, fins que no em va tocar visita i me’ls va fregar ella no me’n vaig refiar.

3.- Tornar a la normalitat: sovint m’adono que m’estic fregant els ulls, al despertar-me, com ho feia abans.

En totes elles hi havia una variable important: els ulls secs. Com més secs me’ls notava més cosa em feia tocar-me’ls. Inicialment, com és d’esperar quan te’ls remenen així, ho estaven força, i sempre duia col·liri a sobre. Però amb el temps això ja ha canviat: treballo força hores al dia mirant l’ordinador i, malgrat tot, en un dia normal ni les toco -perquè no noto en cap moment que tingui els ulls més secs del normal. Això si: quan dormo poc, o fora d’hores, si que solen fer-me falta encara. Tot i això, no és un problema: havent-me posat lents de contacte, posar-me unes gotes de col·liri als ulls ara és una tasca molt fàcil i ràpida. Però és bo tenir-ne sempre per casa, ara ja són un fix.

8 mesos després, conclusions

Sabent el què sé ara, després d’haver-ho passat, si fos necessari ho tornaria a fer. Perquè la veritat és que compensa, i molt. D’estar sobre les 4 dioptries de miopia i una d’estigmatisme en cada ull  a estar al zero, a veure totes les lletres de la darrera fila, hi ha una gran diferència. Sobretot en moments que no m’esperava inicialment. Alguns exemples podrien ser, per exemple, veure-s’hi a la dutxa. O poder llegir o veure la televisió des del llit sense el ritual de posar-se i treure’s les ulleres abans. O posar-me el casc de la moto sense haver de deixar les ulleres -i la visió del món que m’envolta- sobre el seient. Poder anar ben abrigat, respirar fort… i no tenir uns vidres entelats al davant. Poder fer esport sense vigilar les lents de contacte -les ulleres no són bones companyes del moviment, sovint-, o llençar-me a l’aigua veient-m’hi (sempre m’havia molestat fer-ho amb lents de contacte). Ah! I tenir unes ulleres de sol, cosa que sovint descartava perquè tampoc em feien tanta falta, i menys al preu que sortien amb vidres graduats…

Semblen tonteries, però el dia a dia canvia positivament: sovint, més que pels propis hàbits que es deixen de tenir, és per perdre d’una vegada per totes la sensació de no saber on ets ni què hi tens al voltant quan mires “a ull nu”, sense ulleres ni lents de contacte. Que, a partir de certa graduació, és una imatge força desconcertant, sobretot quan no recordes en quin punt exacte de la tauleta de nit eren les ulleres…

En general, doncs, en el meu cas ha estat molt satisfactori. Evidentment, no us puc pas vendre res: és el vostre oculista qui us ha de dir si ho necessiteu o podeu fer-ho, i en darrera instància, vosaltres mateixos qui hauríeu de prendre la decisió o no. Però si busqueu per la xarxa -que és molt mala idea en aquest àmbit- i us espanteu, potser també arribeu aquí per llegir una crònica més “tranquil·litzadora”. Que així sigui. I penseu a mitjà termini: els primers dies semblen passar més lents, però al cap d’una setmana, i més després d’uns quants mesos, és quan t’adones que ha valgut -i molt- la pena.

Anuncis