Etiquetes

, , , ,

Cada cop que hi ha algun avenç tecnològic significatiu cap a una millor connexió i comunicació entre persones, apareixen les crítiques perquè suposa una invasió de la privadesa. El darrer cas, la nova opció de GMail que permet contactar amb usuaris de Google+ sense saber la seva adreça. Però… és realment un perill? Tot depèn de la imatge que tinguem del correu electrònic i quin ús en fem. A mi, personalment, em sembla una bona idea…

El cert és que la intimitat i la privacitat són dos termes que potser hauran d’evolucionar una mica amb el pas del temps i, probablement, de les generacions. La globalització de les comunicacions ha transformat el món. Podem contactar de forma instantània amb gent de pràcticament qualsevol part del planeta, per escrit, per veu o amb vídeo. I tècnicament, Internet no és precisament un dels llocs més segurs o restrictius. Per tant, vigilar aquest espai tant important de la vida de les persones -com es podria vigilar el carrer amb un cotxe policial- és molt més complicat i, fins a cert punt, necessari. No hem d’admetre que hom espiï tot el què fem, però hem de ser conscients també dels perills que pot suposar deixar de vigilar un entorn com Internet.

Més enllà de la seguretat, però, també hi ha les necessitats personals. Comunicar-nos n’és una cada cop més important: ni jo mateix recordo com podia “viure” amb un telèfon fix a casa on només se’m localitzava algunes hores al dia. Però era possible, perquè era el què hi havia. Ara això ha canviat, i vivim en un oceà d’informació en el que sovint és difícil trobar el què busquem. D’aquí que Google utilitzi dades sobre nosaltres per ajudar-nos a localitzar el què volem. I això, fet amb prou transparència, no ha de suposar un problema, sinó una millora substancial. Ara bé: hem de ser conscients de què compartim i amb qui, tant en xarxes socials com en el què fem i busquem a la xarxa.

Així, un usuari amb prou coneixements pot entendre què no hauria de fer si no vol despertar sospites sense fonaments, o què no ha de buscar si no vol tenir problemes. Però no tothom en sap, i és per això que també cal que sigui més senzill decidir què volem que alguna empresa sàpiga sobre nosaltres i què volem mantenir per nosaltres.

I això només és possible si conscienciem als usuaris d’Internet, per un costat, de la necessitat d’algun tipus de vigilància -que encara s’ha de determinar perquè estem molt lluny d’un sistema perfecte- en un espai on tècnicament tot és possible; a la vegada que s’ha d’educar als joves -i als no tant joves- perquè puguin comprendre la lògica de funcionament de la tecnologia en general: per això són importants programes com “One hour of code”, del que m’agradaria parlar en algun apunt.

Però el què no podem fer és tenir por de les novetats: la por ens l’ha de fer un mal ús d’aquestes, fins i tot per part de les autoritats. Per mi, la nova opció de GMail que permet que algú em contacti buscant el meu nom i afegint-me a un cercle de Google+, és útil. Perquè sovint hi ha gent que em pregunta l’adreça de correu electrònic per algun motiu, i el cert és que no m’ha suposat mai cap problema donar-la. Potser perquè, almenys en el meu cas, el GMail ja és prou intel·ligent com per decidir, quan rebo correus electrònics, quins són rellevants i quins no, en gran mesura.

I, com a mínim per mi, en cap cas un correu electrònic és comparable a que algú entri a casa. Més aviat, em deixen cartes a la bústia i, ara, tinc el què podria anomenar-se’n un “apartat de correus” en una guia amb el meu nom escrit. Amb la particularitat que, en qualsevol moment, puc deixar-ho d’utilitzar. Malgrat tot, comparteixo alguns dubtes sobre la necessitat de tenir activades per defecte aquestes opcions quan es presenten, però també seria interessant veure quanta gent l’activaria en cas contrari o quanta gent sabria ni tant sols que existeix.

Perquè després de gairebé 20 anys buscant una adreça de correu electrònic fàcil de donar a la gent, ara que podem fer servir el nostre nom és quan tenim més reserves. I potser ens hauríem de preocupar més pel fet que altres empreses, mitjançant estafes, recollissin informació nostra a canvi de participar en un sorteig d’un Macbook o un iPhone que tots sabem que no existeixen, però als que molts s’apunten “per si un cas”.

Advertisements